Us heu preguntat en alguna ocasió per què fracassen les reformes laborals al nostre país, per què cap de les tres aprovades al llarg dels darrers quinze anys han permès que abandonem el primer lloc en el rànquing de desocupació o, encara més, com és possible que seguim sent líders de la Unió Europea (UE) en taxes de desocupació tot i les nostres actuals elevades taxes de creixement?

La realitat és que des del 1976 s’han implementat set modificacions normatives que podríem conceptualitzar com a reformes laborals. Amb tota seguretat, moltes més de les necessàries, atès que no tenim evidències suficients sobre el seu impacte real en l’economia i en l’ocupació. En tot cas, aquesta realitat no és més que l’hàbit, molt arrelat en la nostra mentalitat col·lectiva, que ens porta a pensar que la resolució d’un problema passa, abans que res, per la posada en marxa d’una nova regulació normativa. En aquest punt, hauria de recordar-vos que el projecte que hem desenvolupat des de la Fundación Ergon amb el títol Propostes per a la millora de la gestió del mercat de treball, mostra com és possible la introducció de mecanismes de canvi en la gestió del mercat de treball i la de l’ocupació sense necessitat de realitzar grans reformes normatives, que avui no són ni pertinents ni possibles donada la situació de polarització política que vivim. De fet, aquesta situació de bloqueig és perfectament constatable si tenim en compte el que estem vivint sobre la reforma de la jornada ordinària de treball impulsada per l’actual Executiu.

En aquest sentit, i en el que concerneix a la gestió de l’ocupació, expressar el criteri que, amb l’actual regulació normativa, és possible desenvolupar activitats i programes que poden suposar aportacions rellevants per superar un fracàs que ja forma part de la nostra realitat vital. A tall d’exemple: la Llei 3/2023 d’Ocupació formula plantejaments que, analitzats des d’una perspectiva àmplia, permetrien afrontar molts dels problemes que persisteixen en la gestió de l’ocupació.

Si bé han transcorregut gairebé 50 anys des de 1976, avui segueixen vigents bona part de les disfuncions estructurals del nostre mercat. La suma d’una cultura laboral en la qual persisteixen elements que corresponen a un període polític autoritari, un context econòmic basat en el turisme i els serveis i una estructura empresarial centrada en les pimes i les microempreses, dona com a resultat la realitat que vivim avui i que em permeto resumir en el fet –ho he destacat ja en anteriors reflexions– que no hàgim estat capaços d’evolucionar un entorn normatiu centrat en la rigidesa a un altre en el qual hauria de regnar la flexibilitat.

Necessitem fer un clic, superar les dialèctiques caduques i repensar les solucions i programes

Tot i que pugui qualificar-se com a espectacular el retrocés de la temporalitat en els tres anys transcorreguts des que es va aprovar la darrera reforma, no hauríem d’incórrer en autoengany. Les dades demostren com en el nostre mercat de treball existeixen forats negres o, com a mínim, clarobscurs. Forats que tenen a veure amb nivells de precarietat salarial, dualitat en les condicions laborals, i desocupació estructural, que responguin a factors més profunds i sobre els que no s’està actuant en la forma i intensitat requerides.

La maledicció del nostre mercat laboral es reflecteix en el manteniment d’unes taxes de desocupació superiors al 10% que continuen sent (malgrat que la qualitat estadística en alguns entorns sigui discutible) de les més elevades de la UE. El problema radica en la pregunta de si les estadístiques reflecteixen amb claredat la realitat o bé si mostren un biaix pel fet que no tenen en compte la situació de determinats col·lectius. Una realitat que fa que avui (recordem que vam arribar a assolir nivells del 23% de desocupació el 2014) la desocupació no sigui un greu problema, des d’una perspectiva macro, encara que sí que ho sigui des d’una perspectiva micro.

Una economia amb una taxa superior a l’11% (en la qual gairebé la meitat de les persones en situació d’atur tenen la condició d’estructurals) necessita ser més ambiciosa tant en el terreny estrictament econòmic i de model productiu com en el pròpiament laboral i social. I per a reduir aquesta xifra és necessària la voluntat de les parts (Govern, líders polítics i d’opinió i interlocutors socials, entre altres) més que la definició de nous criteris normatius. Necessitem fer un clic, superar les dialèctiques caduques i repensar les solucions i programes. Hem de guiar-nos per les dades i les certeses i no per altres models basats en altres paràmetres.

En altres paraules, necessitem generar dinàmiques dirigides a reduir la desocupació estructural i fer-ho mitjançant un canvi radical en la definició i gestió de les polítiques actives (programes específics de formació i inserció) d’ocupació, així com la posada en marxa de nous criteris en les relacions entre aquestes i les passives (prestacions i subsidis). També urgeix repensar i organitzar els sistemes de protecció que podríem englobar sota el terme de Renda Bàsica Universal (RBU).

En definitiva, formulo una demanda de major exigència social per afrontar una realitat complexa que és una mostra d’un fracàs col·lectiu. No hauríem de seguir ensopegant amb les mateixes pedres.