L’actual episodi de sequera que patim a Catalunya és molt més intens i persistent que l’episodi immediatament anterior. En aquell moment la fase d’excepcionalitat va començar el desembre de 2007 i va finalitzar l’abril de 2008, quan les pluges finalment van arribar i salvar la situació. En l’episodi actual el descens de les reserves en la conca del Ter-Llobregat es va reduir a un ritme similar a la del 2007-2008 entre el maig del 2022 i l’abril del 2023, però a partir d’aquesta data les pluges no han arribat amb prou força i s’ha passat de la fase d’excepcionalitat a la d’emergència. Aquesta singularitat podria justificar que fallessin les previsions que en el seu moment es van fer per planificar les infraestructures hídriques, però en cap cas pot justificar que determinades infraestructures fonamentals per garantir un subministrament suficient a les zones més afectades no s’hagin executat, tot i que sí que estaven planificades des de l’any 2007.

Sembla que quan plou ens oblidem fàcilment de les dificultats derivades per la sequera (“Només es recorda de santa Bàrbara quan trona”, diu la saviesa popular). És un fet que la Generalitat va accelerar les inversions associades amb el cicle de l’aigua durant els anys crítics 2008-2009. Com també és un fet que aquestes inversions van caure a mínims en anys successius. En part perquè es va entrar en una fase de fortes restriccions pressupostàries, però també perquè desapareguda la sequera, desapareguda la urgència. És un error enorme pensar que surt a compte postergar aquestes inversions, perquè el que realment surt car és no fer-les amb prou anticipació. Després, quan l’aigua torna a no caure del cel, la imprevisió passa factura, i aquesta sol ser prou elevada. S’ha de dir alt i clar: el problema de l’aigua a Catalunya no és episòdic, és i serà estructural, i si no s’actua a temps afectarà cada vegada amb més intensitat el potencial econòmic del país i el benestar de la ciutadania.

Per afrontar aquest problema cal actuar en tres fronts: sobre l’oferta, sobre la demanda i en suport dels sectors econòmics més afectats. Són molts els països que amb condicions climàtiques almenys equiparables a les de Catalunya han trobat i aplicat solucions innovadores i efectives, que els garanteixen un horitzó de desenvolupament sostenible a llarg termini. Israel, Austràlia i Califòrnia són exemples en aquest sentit. Ara que tant es parla del concepte de plantejar missions per resoldre reptes per la via del progrés tecnològic, Catalunya s’hauria de plantejar la missió d’afrontar proactivament el repte que suposa la transició hídrica en un context de canvi climàtic. Hauria d’ambicionar ser un país de referència en els àmbits tecnològic, de l’eficiència i de la bona gestió per establir els incentius adequats que garanteixin un flux adequat i previsible de recursos hídrics per a la població i el conjunt de l’economia.

Cal actuar en tres fronts: sobre l’oferta (inversions), sobre la demanda (incentius) i en suport dels sectors econòmics més afectats (agrari i industrial)

Pel costat de l’oferta cal distingir les actuacions a curt termini per afrontar situacions d’emergència de les solucions estructurals a llarg termini. A curt termini cal considerar actuacions com la interconnexió hídrica de l’Ebre amb el sistema Ter-Llobregat, tal com ha plantejat la Cambra de Comerç de Barcelona en un estudi recent. Una interconnexió bidireccional i exclusivament per situacions d’emergència, i que en cap cas es pot confondre amb una forma d’evitar afrontar solucions de llarg termini davant la qüestió estructural dels usos de l’aigua a les conques internes. Ben al contrari, al mateix estudi es demana escurçar el termini per executar totes les actuacions ja previstes de dessalinització i regeneració. En el cas de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) destaquen el nou sistema de reutilització de l’aigua del Besòs i les dessalinitzadores Tordera-II i Foix, que sumarien un total de 3.200 milions d’euros, i que haurien d’estar executades com més tard el 2030  –10 anys abans del previst. Mentre que pel que fa a les actuacions d’àmbit més local, com les que afecten a l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona), amb una inversió addicional d’uns 2.000 milions d’euros, també caldria avançar la seva execució en 10 anys –del 2050 al 2040.

Pel costat de la demanda la clau són els incentius, i no només ni principalment les penalitzacions. Hi ha marge per establir compensacions als qui compleixen i cal establir incentius cost-efectius, tant en l’àmbit domèstic com empresarial, per promoure les conductes i els dispositius d’estalvi d’aigua (sistemes d’estalvi en aixetes, reguladors de pressió o aprofitament d’aigües grises, entre moltes altres).

També cal donar suport i orientació efectiva als sectors econòmics més afectats, començant pel sector agrari, que és de llarg la principal activitat consumidora d’aigua, i on hi ha camp per recórrer en la difusió de sistemes de reg més eficients. Pel que fa a la indústria la solució implica generalitzar la utilització d’infraestructures de regeneració que permeten la reutilització de l’aigua. Aquest és un dels àmbits on el progrés tecnològic és ràpid i cal incentivar que emergeixin noves iniciatives empresarials amb solucions innovadores per tractar i reutilitzar aigua regenerada. Els avenços en aquest camp beneficiarien molts dels sectors vertebradors de la indústria catalana: des del tèxtil (tints i acabats) al químic i farmacèutic, passant per la fabricació de paper, de derivats del petroli, automoció, materials de construcció, alimentació i molts altres.

Cal pensar en plans sectorials per a l’estalvi d’aigua, que facilitin la incorporació de les solucions més cost-efectives que existeixen al mercat per a cada branca d’activitat, amb l’orientació i l’acompanyament de les administracions. Actualment, ja estan en marxa iniciatives interessants en aquesta línia, com les adreçades a facilitar la contractació d’auditories hídriques o l’impuls a projectes de col·laboració entre els sector públic i privat, i entre el món de la recerca i el món empresarial. Catalunya pot contribuir a fer avançar la frontera tecnològica de la transició hídrica a partir dels recursos empresarials i de recerca de què disposa. Cal ambició, lideratge i bona gestió per fer del repte de l’aigua una oportunitat de progrés tecnològic, social i econòmic, que situï Catalunya com a referent internacional de bones pràctiques en aquest àmbit. Estarem a l’altura?