No sempre és senzill triar de què parlar en el darrer article de l’any, i encara menys quan l’escenari polític és agre, polaritzat i destructiu. Pressupostos que no s’aproven i s’estiren com xiclets, inversions que, de nou, mai no s’executen, i un soroll institucional que eclipsa qualsevol debat serè sobre economia, treball i futur. En aquest context, fer balanç no pot limitar-se a repassar titulars ni a cercar conclusions amables. El balanç honest, el que realment interpel·la, és aquell que s’atreveix a mirar allò que no s’ha fet. Perquè, en economia —a diferència d’altres àmbits—, la inacció no és neutra. No s’evapora amb el canvi de calendari, sinó que es transforma en cost, mentre la factura fa temps que s’està acumulant.

Emergeix primer de manera silenciosa, en el dia a dia de milers de ciutadans que treballen, però no poden viure allà on desenvolupen el seu projecte vital. Durant anys, s’han ajornat decisions estructurals sobre l’habitatge, confiant que el mercat corregiria els desequilibris o que el creixement ho compensaria tot. Mentrestant, els preus no han deixat d’enfilar-se, l’oferta no ha crescut al ritme necessari i l’accés a l’habitatge s’ha desvinculat del fet de tenir feina. En menys d’una dècada, el preu mitjà del lloguer a Catalunya s’ha encarit gairebé un 30%, molt per damunt de l’evolució salarial. Aquesta desconnexió no és només una injustícia social, sinó un problema econòmic de primer ordre. Un país on el cost de viure expulsa treballadors, joves formats i professionals qualificats és un país que perd talent, emprenedoria, capacitat productiva i competitivitat. El que no s’ha fet en matèria d’habitatge no ha desaparegut. Ans al contrari, ha esdevingut un fre estructural.

La factura continua engruixint-se en un mercat laboral que necessita persones, però no construeix trajectòries. Catalunya ha crescut, en gran part, gràcies a la immigració. És una realitat demogràfica i econòmica incontestable. Tanmateix, la seva gestió s’ha deixat massa sovint a la improvisació. Arriben persones, però no amb la mateixa intensitat que les polítiques públiques d’acollida, formació i integració laboral, en un context de recursos públics necessàriament limitats. El resultat és un mercat segmentat, amb una part important de la població concentrada en feines de baixa qualificació, alta rotació i escàs recorregut professional. Avui, més de la meitat de la població ocupada estrangera continua atrapada en aquest tipus d’ocupacions. Aquesta realitat no tan sols cronifica la precarietat, sinó que desaprofita capital humà i erosiona la cohesió social. La immigració podria ser una palanca de creixement i d’equilibri, però sense decisions valentes, esdevé una font de fragilitat acumulada.

Mentrestant, el gran debat econòmic que mai no s’acaba d’afrontar continua sent el de la productivitat. Fa anys que se’n parla, però es fa ben poca cosa per transformar-la. L’esforç sostingut no acaba cristal·litzant en el rendiment que el país necessita. Malgrat jornades llargues i un elevat nivell de dedicació, la productivitat per hora continua clarament per sota de la mitjana europea. No és una qüestió d’esforç individual, sinó de model. S’ha ajornat una reflexió profunda sobre com s’organitzen les empreses, de com es lideren els equips i de com es mesura el valor real del temps. Se sobrevalora el presentisme, es confon el control amb el lideratge i s’evita posar en qüestió una mediocritat organitzativa assumida. El temps que no s’ha invertit a repensar processos i lideratges retorna ara en forma de salaris estancats, esgotament estructural i dificultats reals per competir en valor afegit.

Aquesta acumulació d’inaccions s’acaba traduint en desigualtats cada vegada més visibles i persistents. No tan sols de renda, sinó també d’oportunitats, de territoris i de generacions. Quan l’habitatge expulsa, quan el mercat laboral segmenta i quan la productivitat no acompanya, l’ascensor social s’atura. I quan això succeeix, l’economia perd cohesió. Un país desigual no és només injust, és menys eficient, menys estable i més vulnerable. Les desigualtats no són un efecte col·lateral inevitable del creixement, sinó un símptoma de mala gestió a llarg termini. Ignorar-les no les redueix, les consolida.

Hi ha, a més, una fragilitat menys visible però igualment rellevant, la del català com a llengua d’ús social i laboral. No des d’una mirada sentimental, sinó funcional. La llengua és una infraestructura invisible que articula relacions, integra persones i construeix cohesió. Quan una llengua pròpia retrocedeix en l’àmbit laboral, no sols s’afebleix el patrimoni cultural, sinó també la capacitat d’integració i de comunicació eficient. L’ús habitual del català fa anys que retrocedeix, especialment entre els joves i en entorns urbans. Aquesta debilitat també té un cost econòmic, amb equips menys cohesionats, entorns de treball fragmentats i més dificultats per construir projectes compartits. És una altra factura que s’ha anat acumulant sense gaire consciència.

Cap d’aquests problemes és nou. Cap no ha esclatat sobtadament aquest any. Precisament per això, el moment és delicat. No parlem d’una crisi accidental, sinó del resultat de molts anys d’ajornar decisions, d’evitar debats incòmodes i de confiar que el temps ho arreglaria tot. Però el temps, en economia, rarament juga a favor. El 2025 s’acaba sense grans catàstrofes, però amb una evidència incòmoda. Hem perdut marge. I el 2026 ja s’intueix clarament tocat, no per una crisi sobrevinguda, sinó per una llarga cadena d’omissions.

La bona notícia és que la factura encara no està pagada, si bé el marge s’escurça cada vegada més. La pregunta ja no és si arribarà, sinó fins quan continuarem ajornant-la. Els països no fracassen per manca de recursos, sinó per manca de decisions, i el 2026 no demanarà discursos ni excuses. Exigirà governar amb menys soroll i més responsabilitat.