Groenlàndia no és el problema. És el pretext. L’excusa perfecta per evidenciar fins a quin punt la Unió Europea ha estat, durant massa temps, un actor passiu en un món que fa anys que ha deixat de funcionar sota les regles de la cooperació amable. Quan una potència externa fixa l’atenció en un territori estratègic europeu —per recursos, per posicionament geopolític o pel control de rutes— el que queda en evidència no és la fragilitat de Groenlàndia, sinó la debilitat estructural d’Europa, incapaç de reaccionar com un actor sobirà en un escenari de competència oberta entre blocs.

Actualment, la UE no és autònoma en cap àmbit clau. No ho és en defensa, perquè continua confiant la seva seguretat a l’OTAN i, en última instància, als Estats Units. No ho és en energia, perquè ha substituït una dependència per una altra, sense haver resolt el problema de fons: la incapacitat de garantir subministraments propis, estables i competitius. Tampoc ho és en indústria, ja que durant dècades va externalitzar cadenes de valor crítiques i ara arriba tard i dividida a sectors estratègics com els semiconductors, les bateries o les terres rares. I no ho és en economia, amb una política fiscal fragmentada i una capacitat d’inversió comuna clarament insuficient per competir entre blocs.

Aquesta dependència no és abstracta ni teòrica. Segons dades de la mateixa Comissió Europea, el 2023 la UE importava més del 98% de les terres rares que consumeix, i més del 80% d’aquestes importacions provenien d’un sol país: la Xina (Critical Raw Materials Factsheets, 2024). En l’àmbit energètic, el gir accelerat cap al gas natural liquat nord-americà després de la invasió d’Ucraïna ha generat una nova dependència externa, sense que s’hagi consolidat una veritable sobirania energètica europea. La vulnerabilitat no ha desaparegut; simplement ha canviat de proveïdor.

Groenlàndia no és el problema. És el pretext. L’excusa perfecta per evidenciar fins a quin punt la UE ha estat, durant massa temps, un actor passiu

Durant anys, Europa ha confós estabilitat amb inacció. Ha confiat que el multilateralisme, les regles compartides i la globalització continuarien funcionant per inèrcia. Però aquest relat s’ha esfondrat amb una rapidesa vertiginosa. En tan sols un any de presidència de Donald Trump, el concepte mateix de cooperació global ha quedat greument erosionat. Els aranzels, la unilateralitat, una política industrial agressiva i la instrumentalització dels recursos estratègics han fet palès que el món ha entrat en una nova fase de competència entre blocs. I Europa, simplement, no hi estava preparada.

Groenlàndia emergeix aquí com un símptoma claríssim de la fragilitat europea. Territori clau per als minerals crítics, la seguretat de l’Àrtic i el control de les noves rutes comercials, avui es troba sotmès a pressions externes mentre la Unió Europea observa amb incomoditat i amb una capacitat d’intervenció real molt limitada. No pas perquè no entengui el que està en joc, sinó perquè durant massa temps ha renunciat a construir poder propi. Groenlàndia no divideix Europa; n’exposa les profundes fractures internes i la manca absoluta de múscul estratègic.

Fins ara, Europa ha optat pel silenci. Ha intentat guanyar temps, esquivar el conflicte i gestionar les agressions reiterades de Trump amb una aparent prudència, confiant que la tempesta acabaria escampant. No ha estat una actitud ingènua, sinó deliberada, orientada a evitar l’escalada, rebaixar el to i preservar unes relacions cada vegada més asimètriques.

La reacció actual de la UE no és encara una prova plena d’autonomia, però sí el reconeixement implícit que la inacció també té costos

El punt d’inflexió arriba quan l’amenaça deixa de ser difusa i esdevé directa. La voluntat manifesta de Trump de fer-se amb Groenlàndia, amb o sense el vistiplau dels 27 estats membres, i l’anunci d’aranzels addicionals del 10% als països europeus amb presència reforçada a l’Àrtic —entre els quals Dinamarca, Noruega, Suècia, França, Alemanya, el Regne Unit, els Països Baixos i Finlàndia— posen fi a qualsevol aparença de normalitat. La coerció econòmica es formula de manera explícita com a instrument de pressió política.

És en aquest context, finalment, que Europa comença a ensenyar les dents. Ho fa després de mesos d’una aparent neutralitat que molts hem contemplat amb perplexitat. Aquesta Unió de les mil-i-una regulacions ha estat incapaç d’assumir un paper ferm davant una escalada que ja no admet equidistàncies.

El que està en joc avui ja no és només Groenlàndia, sinó la capacitat d’Europa per actuar quan la pressió externa deixa de ser còmodament gestionable. La reacció actual no és encara una prova plena d’autonomia, però sí el reconeixement implícit que la inacció també té costos. I aquesta, ni que sigui tard, és una lliçó que la Unió Europea ha après i que ja no pot tornar a ignorar.