Els qui segueixen amb certa continuïtat aquesta columna, o s’han entretingut a mirar els articles que tinc escrits des de fa ja bastants anys, saben del ferm compromís europeista d’aquest autor.

Tanmateix, els darrers esdeveniments m’han fet recordar el títol d’un llibre de Dany el Roig, de Daniel Cohn-Bendit, “La revolució, nosaltres que t’hem estimat tant”, per parafrasejar-lo substituint el subjecte per “Europa”.

Aquesta columna no és el lloc per escriure sobre l’horror i la desesperació que m’envaeixen pel genocidi —utilitzant la paraula que han ratificat les Nacions Unides— que vivim en directe. Amb una mica més de raó podria referir-me a la rendició d’Europa davant les exigències aranzelàries de l’actual govern dels Estats Units, rendició que (temo que molt ràpidament) veurem que no ha estat més que un punt i seguit, no un punt final.

Però em vull referir a la dilució de les ambicions mediambientals d’Europa. Ja he escrit moltes vegades sobre la impaciència i la imprudència del comissari Timmermans en capitanejar, durant la primera Comissió Von der Leyen, l’agenda climàtica. L’he comparat amb un altre comissari neerlandès, Sicco Mansholt, que a la dècada dels 60 també tenia raó amb el diagnòstic, però va provocar més reticències i retards que avenços en l’agenda reformista. Timmermans va fer gala d’un despotisme il·lustrat que ha violentat molts i ha empoderat els arguments dels negacionistes i dels conservadors.

Però no ens enganyem. El que vivim avui dia, aquest aturament de l’agenda climàtica, no és culpa dels errors i les presses dels reformistes. És una reacció molt més de fons, que tan bé ha retratat Adam McKay a la seva pel·lícula No miris amunt.

Els fets

Que els equilibris polítics han canviat a Europa és una realitat indiscutible. Ho demostra el resultat de les darreres eleccions europees i l’auge (i l’osadia) de l’extrema dreta i de la dreta cada vegada més extrema. Per cert, aquest fenomen no és només europeu.

La Unió Europea no va arribar a temps per presentar el seu nou pla climàtic davant de les Nacions Unides el mes de setembre. La Comissió Europea va presentar al juny una proposta per fixar per al 2040 un objectiu de reducció de les emissions del 90% respecte als nivells del 1990. Hi havia introduït “flexibilitats” per guanyar-se els estats membres més reticents, però no han estat suficients. Com a mínim tres dels grans països fundadors (França, Alemanya, Itàlia) i el gran país de l’ampliació cap a l’Est (Polònia) l’han rebutjat. Fixeu-vos que en aquests països governen, en alguns casos, la dreta extrema i, en altres, el Partit Popular, de vegades en coalició amb els socialdemòcrates o amb els centristes.

En lloc d’un autèntic pla, es va aprovar per salvar la cara una “declaració d’intencions”. Si el pla ja per si mateix compromet poc en absència de mecanismes coercitius, les “declaracions d’intencions” no impliquen cap compromís real.

En aquest món en què ens hem ficat, els fets i les realitats pesen menys que els sentiments i les mentides interessades

Per cert, el govern espanyol (i, se suposa, l’exvicepresidenta Teresa Ribera en la seva gran solitud) és un dels pocs aliats amb què compta la Comissió en els seus tímids i aigualits intents.

Tanmateix, un (en la seva increïble ingenuïtat) havia arribat a pensar que aquesta primavera i aquest estiu podien haver convençut alguns de la urgència climàtica. Hem tingut l’estiu més càlid des que hi ha registres; la persistent sequera ja no és únicament una expressió franquista sinó una realitat a Alemanya, el centre d’Europa, el sud de França i el Regne Unit; els incendis són una realitat europea; la temperatura dels mars i oceans bat rècords i què podem dir de les Danes i altres pluges torrencials…

Si parlem de fets, en tenim de sobres. Però en aquest món en què ens hem ficat, els fets i les realitats pesen menys que els sentiments i les mentides interessades.

Els pressupostos europeus

Davant dels reptes creixents amb què ens enfrontem els últims mohicans d’aquest Vell Continent, aquesta Comissió ha presentat una proposta de marc financer poc ambiciosa pressupostàriament, prioritzant la despesa (o la inversió, segons com es miri o s’opini) en defensa en detriment de la cohesió social i territorial, dels compromisos mediambientals (per exemple, desaparició del programa Life) i del suport als seus agricultors i ramaders.

He assistit a diverses reunions en què antics companys meus de la Comissió, alguns d’ells grans amics i encara millors persones, han intentat explicar-nos els detalls de la proposta. Com més hi aprofundeixo, com més l’entenc, menys la comprenc o, més ben dit, més entenc que la meva lògica, el meu desig, la meva convicció europeista ja no són d’aquest món.

Avui més que mai, necessitem Europa, necessitem més Europa, però necessitem una altra Europa

No es tracta de trencar-ho tot. Avui més que mai, necessitem Europa, necessitem més Europa, però necessitem una altra Europa. No en culpem Brussel·les.

La Brussel·les que tenim és el reflex de l’Europa que tenim, dels partits que majoritàriament governen a la majoria dels estats membres perquè la ciutadania els ha votat, i del canvi en l’equilibri polític de la majoria parlamentària del Parlament Europeu després de les darreres eleccions democràtiques celebrades. Fins i tot, i això és més greu, és el fruit de la inflexió en el discurs i les posicions de la gran família abans democratacristiana.

Però una altra Europa no només és necessària, sinó que és possible. Són molts els convençuts, i es troben en una gran part de l’arc polític, al carrer i a la societat civil.