A Europa ens agrada parlar de sobirania tecnològica. Tenim estratègies, plans, regulacions, consorcis, powerpoints, molts powerpoints i una extraordinària capacitat per inventar nous acrònims. La Xina, mentrestant, construeix empreses. El cas més recent és CXMT, un fabricant de memòries per a ordinadors i sistemes d’intel·ligència artificial. Quan va sortir a borsa a Shanghai, les seves accions van pujar un 466% en una sola sessió i l’empresa es va convertir en la més valuosa de la Xina continental. El seu principal accionista i primer inversor no era un gran fons de Silicon Valley. Era l’Estat xinès.

CXMT va néixer el 2016 amb el suport del govern de Hefei, una ciutat que ha desenvolupat una manera particular de fer política industrial. En lloc de limitar-se a concedir subvencions, l’Administració entra en el capital de l’empresa, assumeix el risc inicial, aporta infraestructures, atrau talent i espera. És l’Estat actuant com un inversor de capital risc. La Xina ha compromès bilions de iuans en milers de fons públics dedicats a semiconductors, bateries, vehicles elèctrics, drons i intel·ligència artificial. CXMT és, fins ara, una de les seves apostes més espectaculars: una inversió pública inicial que, sobre el paper, s’ha multiplicat més de quaranta vegades.

No és una idea completament nova. El Japó Meiji ja va entendre al segle XIX que la indústria era una forma de sobirania. L’Estat va crear fàbriques, mines i drassanes, va importar enginyers estrangers i va assumir pèrdues durant anys. Quan les empreses i les capacitats industrials ja existien, les va transferir al sector privat. L’Estat no es va limitar a escollir guanyadors. Els va ajudar a néixer i, després, es va apartar. Aquí hi ha la primera gran lliçó. Un Estat emprenedor ha de saber entrar, però també ha de saber sortir.

El problema europeu és que volem els resultats del capital risc sense acceptar-ne els fracassos

La Xina domina molt bé la primera part i encara té problemes amb la segona. L’any passat, els inversors públics van aportar la major part del capital compromès en el mercat xinès de capital risc. Això crea empreses, però també dependència, corrupció i projectes que sobreviuen perquè ningú no s’atreveix a reconèixer-ne el fracàs. El gran fons xinès de semiconductors, per exemple, va quedar afectat per greus casos de corrupció. El model xinès no demostra que l’Estat sempre encerti. Demostra una cosa més senzilla: que la paciència importa. Per cada CXMT hi ha moltes inversions fallides. Però aquesta és precisament la lògica del capital risc: unes poques operacions extraordinàries compensen la resta. El problema europeu és que volem els resultats del capital risc sense acceptar-ne els fracassos.

A Europa, una inversió pública fallida es converteix immediatament en un escàndol. Per evitar-lo, dissenyem convocatòries, controls i indicadors que redueixen el risc, però també l’ambició. Acabem finançant projectes petits, fragmentats i previsibles. La Xina fabrica campions i nosaltres repartim ajudes. Europa continua sent molt bona produint recerca i empreses emergents, però molt menys bones ajudant-les a convertir-se en grans empreses. Quan una companyia europea necessita centenars o milers de milions per industrialitzar una tecnologia, el capital acostuma a venir dels Estats Units, de la Xina o dels països del Golf. I amb el capital marxen també les patents, el talent i els centres de decisió. Això ens porta a la segona lliçó: la sobirania tecnològica no consisteix a pagar perquè empreses europees comprin tecnologia americana.

La sobirania no significa fabricar-ho tot, sinó controlar alguns punts crítics de les cadenes de valor

Podem anunciar milers de milions per a infraestructures d’intel·ligència artificial, però, si funcionen amb xips, núvols i models estrangers, estarem subvencionant demanda aliena i anomenant-la independència. És una sobirania de lloguer. Catalunya i Espanya no poden competir amb la Xina en volum de recursos. Tampoc no cal. La sobirania no significa fabricar-ho tot, sinó controlar alguns punts crítics de les cadenes de valor. Catalunya ja disposa de capacitats importants en supercomputació, disseny de xips, fotònica, intel·ligència artificial, tecnologies quàntiques i indústria avançada. També té centres de recerca i empreses capaces de competir internacionalment. El que sovint falta no és la tecnologia, sinó qui estigui disposat a regar-la durant deu anys.

Necessitem capital pacient: un fons publicoprivat, gestionat professionalment, capaç d’entrar aviat en empreses estratègiques, ajudar-les a escalar i vendre la participació quan el mercat privat pugui prendre el relleu. No una altra convocatòria. No a més diners fragmentats en projectes de dos anys. Capital, compra pública, infraestructures i una estratègia industrial coherent. El model no hauria de ser la Xina, sinó un punt intermedi: l’Estat entra quan el mercat encara no pot assumir el risc, construeix capacitats i es retira quan aquestes capacitats ja poden sostenir-se soles. La Xina sap entrar, però no sempre sap sortir. Europa, massa sovint, ni tan sols entra. I mentre nosaltres discutim què significa la sobirania tecnològica, altres construeixen les fàbriques, formen els enginyers i conquereixen els mercats.

La sobirania no es proclama. Es fabrica.