Estagflació. Aquesta apunta a ser la paraula de l’any, per desgràcia de tothom. Una guerra que ningú ha demanat, objectius que encara avui no ens han aclarit i milers de morts civils que són la conseqüència visible d’un conflicte amb interessos econòmics que s’ometen deliberadament. I una derivada que ens esclata a tots: energia més cara, costos a l’alça i una economia que flirteja amb la recessió.

Estagflació. Una nova entrada en el nostre glossari d’imprescindibles. Les prediccions que molts economistes ja posen damunt la taula i que presagien una tempesta de conseqüències demolidores.

Perquè el més preocupant de tot plegat no és que aquestes prediccions existeixin. El món en va ple, de prediccions. El drama és que tots els indicadors avalen aquest nefast escenari.

La Comissió Europea, en les seves previsions de febrer de 2026, situa el creixement de la zona euro al voltant de l’1%. No és un ensorrament, cert, però tampoc no és cap recuperació. És una anèmia persistent que no genera confiança ni consolida res.

I, en paral·lel, com un malson, la inflació recupera el protagonisme que ja havia tingut amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna. Es consolida, es torna més persistent i més difícil de contenir. No són tan sols l’energia i els carburants: són els serveis, els costos operatius i, en darrer terme, els aliments. Creixement feble i preus en augment. Un diagnòstic de difícil tractament.

Això es tradueix en una realitat cada vegada més difícil d’evitar: un fort empobriment de la població, inversions que es congelen i noves iniciatives empresarials que no arriben a materialitzar-se. I no pas per manca d’idees o de capacitat, sinó per un entorn que penalitza el risc i redueix marges fins a fer-los incompatibles amb qualsevol aposta a mitjà termini. I quan aquest deteriorament es propaga, el problema deixa de ser individual per esdevenir estructural: la demanda es contrau, s’ajornen decisions i es malmet el dinamisme econòmic.

Una guerra que ningú ha demanat i una derivada que ens esclata a tots: energia més cara, costos a l’alça i una economia que flirteja amb la recessió

Costa, i molt, no ser pessimista. Fem-nos una pregunta: quantes famílies podran assumir un nou encariment de la cistella de la compra? Perquè, dissortadament, ni les empreses retallaran marges ni els salaris s’ajustaran a la gravetat de la situació. Aquesta és la crua i terrible realitat. I mesures com la reducció de l’IVA deixaran de ser solucions per esdevenir simples pedaços que no aturen la sagnia.

No som davant d’un problema conjuntural, ni tampoc davant d’un pic que es pugui esmorteir amb mesures puntuals. Som davant d’un còctel explosiu que es consolida i que obliga a mirar més enllà del curt termini.

Què ocorre quan les necessitats més bàsiques s’encareixen de manera sostinguda i els ingressos no acompanyen? Quan pagar la factura de la llum, comprar un tall de carn o menjar verdura fresca deixa de ser una opció per esdevenir una quimera?

Vivim en un món en què algú, d’un dia per l’altre, pren decisions que ningú ha votat ni consensuat. Decisions que, agradi o no, acabem pagant tots sense excepció. I això s’hauria de poder dir sense matisos ni temor a possibles represàlies.

Espanya lidera el “no” a la guerra. Perfecte, m’hi apunto. Però, més enllà del gest, que elogio, canvia alguna cosa?

Espanya lidera el “no” a la guerra. Perfecte, m’hi apunto. Ens hi apuntem, m’atreviria a dir. Però, més enllà del gest, que elogio, canvia alguna cosa? Europa fa res? Qui atura Donald Trump, Benjamin Netanyahu o els aiatol·làs?

Terrible. Demolidor. I nosaltres, a pagar. O fins que puguem fer-ho. Perquè avui això de treballar ja no dignifica. Feines precàries que no permeten viure ni accedir a un habitatge.

No parlem de macroeconomia. Parlem del dia a dia. De la vida quotidiana. De la realitat de molts.

És anar al supermercat i comprar menys. És mirar el preu de la llum abans de posar en marxa la calefacció. És deixar per a més endavant una decisió, una compra, un projecte, un somni.

Que ningú s’enganyi. Només s’actua quan hi ha rèdit polític. Encara que, al final, tot plegat acabi en això: en un llistat de bones intencions

Es parla molt dels mercats borsaris, de si l’Ibex tanca en vermell o de si els accionistes reaccionen millor o pitjor a les piulades de Donald Trump. Però toquem de peus a terra. Quantes famílies deixen de dormir per aquests titulars? Qui dels que “suposadament” lideren es preocupa realment pel que passa a casa?

Que ningú s’enganyi. Només s’actua quan hi ha rèdit polític. Encara que, al final, tot plegat acabi en això: en un llistat de bones intencions. Es tracta de marcar perfil, de captar vots, d’escalfar cadires i esgarrapar poder.

I, com sempre, qui dia passa, any empeny. Fins que ja no es pugui més.