Enmig del camí cap a la descarbonització de les nostres economies, les conferències COP i els pactes globals per al progressiu abandonament dels combustibles fòssils han cristal·litzat en diversos canvis en la gestió empresarial. Ha guanyat pes tot allò que anomenem “reporting”, és a dir, les obligacions de divulgació d’informació, transparència i pulcritud en la gestió corporativa. El que històricament quedava sota el paraigua de la “responsabilitat social corporativa”, un concepte voluntariós, ha anat evolucionant cap a l’ESG: cura del medi ambient, el compromís social i el bon govern, ara ja menys voluntariosos i més forçats. Els mercats financers es mouen avui dia sota puntuacions (ràtings) ESG, i moltes inversions o préstecs estan subjectes a una nota de tall ESG, de tal manera que les empreses que no demostren prou compromís queden excloses dels mercats de capitals. És en aquest context en el qual prenen força les memòries anuals no financeres i els codis de bones pràctiques, pedra angular dels consells directius de les grans empreses.

Mentre el sector privat fa els deures, empès per un context en què s’audita al mil·límetre i es puntuen aquestes qüestions, el sector públic encara no ha passat del ràting de qualitat del deute, purament financer. A Espanya, aquest anacronisme és una gran sort, atès que si s’implantés un criteri ESG públic, probablement tindria seriosos problemes per assolir llindars de tall, sobretot pel que fa a la G de Governança. El bon govern implica exemplaritat en la designació de càrrecs, predicibilitat del marc normatiu, rigor en els processos interns i solidesa de criteris, uns valors totalment absents del panorama polític espanyol, i actualment sotmesos a un estat de clara degradació.

Pel que fa a la designació de càrrecs, els titulars tornen a aflorar aquestes setmanes en relació amb Telefónica i Talgo. La primera, malgrat ser una de les majors empreses del país, va viure una transició forçada per la qual es va expulsar el seu president executiu en un consell d'administració extraordinari celebrat un dissabte al vespre, i es va nomenar com a substitut Marc Murtra, afí al PSOE, i com a vicepresident i conseller Carlos Ocaña, amic personal del president Sánchez i coautor de la seva tesi doctoral. La segona, Talgo, ha estat objecte també d’un treu-i-posa de càrrecs francament escandalós, pel qual s’ha apartat amb nocturnitat a la família Oriol, vinculada a la presidència de l’entitat des de fa més de vuit dècades, s’ha avortat una operació de compravenda per part d’un operador hongarès en termes objectivament favorables i s’ha endossat la participació a Duro Felguera, a qui suposo que el Gobierno ara passa a deure-li favors. Totes elles són pràctiques no homologables de designació de càrrecs corporatius, que no responen a cap procés establert sinó a la voluntat discrecional del Gobierno de torn.

Vivim un gran embolic legislatiu que ens ha portat a tots plegats a no tenir ni idea de quina de les normes pot aparèixer o decaure demà mateix

Pel que fa a la predicibilitat del marc normatiu, la situació és igualment escandalosa. El darrer estirabot és la sorprenent retirada del projecte Verifactu, pel qual totes les petites empreses i comerços havien de comunicar telemàticament a l’Agència Tributària els seus tiquets de caixa i validar-los amb un codi QR. A menys d’un mes per a l’entrada en vigor del sistema, evidentment una àmplia majoria dels afectats ja havia completat els preparatius per complir la nova norma, que en quasi tots els casos implicaven una inversió en adaptacions tecnològiques, nous terminals de pagament... Però el caos de Verifactu és un granet de sorra al desert de Real Decrets-Llei retroactius i sovint envoltats de dubtes sobre la seva convalidació al congrés: un gran embolic legislatiu que ens ha portat a tots plegats a no tenir ni idea de quina de les normes pot aparèixer o decaure demà mateix.

En definitiva, el clima normatiu per a les empreses espanyoles que patim actualment pot ser molt atractiu per a aquells amants de les aventures, dels esports de risc, de l'acció. Lamentablement, el món industrial i els mercats de capitals no solen respondre a aquestes aficions sinó tot al contrari: busquen la continuïtat, la calma, la predicibilitat. És per això que observem valors decreixents en inversió industrial i projectes d’alt valor afegit, un buit que seguim omplint amb turisme low-cost i sector agrari, tots dos grans generadors d’externalitats socials i ambientals que cada vegada són més visibles i qüestionades. El famós canvi de model no vindrà d’un despatx de planificació econòmica, una idea més pròpia de la Unió Soviètica que de l'Europa del segle XXI, sinó de la implantació dels incentius correctes, començant per una major exemplaritat pública en el bon govern, la pulcritud en la designació de càrrecs i la seguretat jurídica.