He tingut la sort en els últims anys d'apropar-me a l'agricultura i als productors agroramaders en diferents llocs d'Espanya. Això no de forma teòrica, sinó que, com dirien algunes de les inspiradores persones que vaig conèixer en aquest recorregut, amb els peus a terra, visitant les seves finques en diverses ocasions.

Què vaig escoltar i veure de primera mà? Mesos i mesos sense pluja. Canvis en la pluviometria, amb més pluges torrencials, on l'aigua se'n va en lloc de romandre a la terra, arrossegant la capa més fèrtil del terra i afavorint l'erosió. Cada vegada més gelades i en moments on més mal pot fer als cultius. Distorsió en les temperatures i de les estacions, canviant el ritme i alterant els cultius, de vegades cremant els brots nous del cereal, o aparentant maduració del fruit i atraient plagues anticipadament. Possiblement és en el camp on més es poden apreciar els canvis que s'han generat en el clima, posant a prova la capacitat adaptativa dels qui viuen de l'agricultura i tensant les assegurances agrícoles.

Fer-se càrrec d'aquesta realitat, a través de l'anomenada transició ecològica, no és cosa d'urbanites. És veritat que en estar desconnectat el món urbà del rural —els tractors han de venir a la ciutat per fer valer el seu clamor—, aquest fenomen es comprèn també de forma desconnectada de la complexitat que requereix una transició ecològica justa, que consideri el sistèmic d'aquest desafiament: regulacions que, amb bones intencions, tenen com a efecte col·lateral una infinitat d'obstacles —burocràcies i costos entre d'altres— per esquivar; mercats oberts que generen condicions desiguals per competir; consumidors que, pressionats per una cistella cada vegada més elevada, prioritzen preu, en lloc de consum local i productes sense traces de químics. No considerar aquestes complexitats porta a alçar consignes contra aquesta transició.

Els canvis en el clima posen a prova la capacitat adaptativa dels qui viuen de l'agricultura

Però, hi ha futur per al camp sense aquesta transició? Per respondre a aquesta pregunta, desgranem una mica el debat de la reducció de l'ús de pesticides a la Unió Europea, projecte que ha estat retirat davant de la pressió de les actuals protestes. L'ús de pesticides químics controla plagues, però també aniquila altres espècies vives al seu pas. És el que anomenem biodiversitat. Quan es parla de biodiversitat fa l'efecte que ens referim a la necessitat de conservar i protegir espècies exòtiques, en lloc d'espècies amb què s'interactua cada dia, especialment en el camp. Aquesta visió necessita ser superada.

Aquelles altres espècies que aniquilen els pesticides són pol·linitzadors funcionals als cultius, depredadors naturals de les plagues, i la microbiologia del terra, que és font de fertilitat i productivitat del terra. Ara per ara, l'única manera de contrabalancejar aquestes pèrdues és agregant més entrades, més pesticides i fertilitzants, fent pujar els costos. Tornar a restablir equilibris no és fàcil, ja que és com treure les drogues a algú dependent d'elles. Aquest procés ha de ser acompanyat i facilitat per aquelles polítiques que busquen la transició. Sense això, el projecte de reduir l'ús de pesticides continuarà sent resistit.

Treure els fertilitzants és com treure les drogues a algú dependent: el procés s'ha d'acompanyar amb polítiques per a la transició

Què fer amb els pesticides és només una part d'aquest procés. En el camp és sabuda la pèrdua progressiva de la qualitat i vitalitat del terra, per pèrdua de matèria orgànica, compactació, erosió, etc. Pràctiques agrícoles que han tingut èxit durant molt de temps des del punt de vista del rendiment han deixat una empremta de degradació. En contrapartida, terres vius, sans, i biodiversos són capaços de retenir millor l'aigua, disminuir l'impacte de la temperatura, generar mecanismes de control amb depredadors naturals, i lliurar productes de més qualitat nutricional. A més, terres vius són capaços de capturar carboni de manera natural. En repensar l'agricultura des d'una perspectiva de recuperació de les funcions de la naturalesa i els seus components, en lloc de pensar-ho com un valor postmaterialista, podríem gaudir novament d'ecosistemes sans, amb una producció agrícola més resilient davant dels canvis del clima, i actuant com a embornals de carboni. Recuperar la salut del terra transformaria al camp en un actor clau, no sofrent, de la transició cap a societats més sostenibles.

En les meves visites al camp vaig veure de primera mà l'emergència d'aquesta nova manera d'entendre l'agricultura. Una manera d'entendre que ve de la constatació de la progressiva degradació dels terres i de la precarització del camp, no com una adopció de consignes urbanites. Des d'aquesta perspectiva, el "verd" no és postureig, sinó una forma viable de viure i produir en el camp. Al cor d'aquesta nova mirada està un canvi de focus: del focus en la productivitat de la planta a la importància de la salut del terra, del qual depèn la qualitat dels cultius. Implica també posar l'accent en el funcionament de l'ecosistema, és a dir, entendre les funcions que cada element pot jugar per a una agricultura més resilient, fins i tot encara que sembli contraintuïtiu per a les actuals pràctiques agrícoles. Des d'aquesta perspectiva, s'entén la necessitat de recuperar aquelles funcions que s'han degradat, i fer agricultura en harmonia amb aquests elements. L'ecosistema, la terra, ja no és només un suport per utilitzar de forma mecanicista com a infraestructura base d'una activitat econòmica, sinó un company de viatge per cuidar.

Pràctiques que han tingut èxit durant molt de temps des del punt de vista del rendiment han deixat una empremta de degradació

A aquesta manera d'entendre l'agricultura se li diu agricultura regenerativa. Centenars d'agricultors s'han apropat ja a aquesta mirada, a través de programes de formació, a alguns dels quals vaig assistir personalment, i amb el lideratge d'associacions pioneres, com l'Associació d'Agricultura Regenerativa Ibèrica. Ho fan, sigui per convicció, o per buscar formes alternatives que els permetin fer agricultura més sostenible econòmicament, sense la pressió d'uns costos d'entrades cada vegada més alts i que no poden gestionar davant de la pressió que viuen, d'altra banda, per part de mitjancers i distribuïdors.

Qui dubta de la legítima protesta del món agrícola? Pensar en el camp amb profunditat, sortint de les consignes, implica anar més enllà de mesures pal·liatives o aïllades. Cal cocrear amb els agricultors mesures que es facin càrrec d'aquesta profunda transformació que va més enllà de disminuir el dany (reduir l'ús de pesticides), regenerar ecosistemes per tornar-los la seva vitalitat, alhora que la seva capacitat de produir de forma sostenible, ecològicament i econòmicament, per als qui decideixen dedicar la seva vida al camp, per a fortuna de la nostra seguretat alimentària.