L’economia espanyola creix, però el PIB per càpita porta pràcticament estancat des de la bombolla del 2007-2008. I no és només Espanya. Alemanya, la que havia estat la locomotora d’Europa, fa una dècada que està encallada.

Podríem pensar que els creixements accelerats ja formen part del passat, especialment en les economies desenvolupades. Fins i tot la Xina s’alenteix: aquest any creixerà al voltant del 4,4%, encara molt comparat amb el 2,3% dels Estats Units, el 2,2% d’Espanya o el 0,7% d’Alemanya.

Però no és tan senzill. Taiwan va créixer un 13,7% interanual el primer trimestre de 2026. I, més important, aquest creixement arriba als ciutadans, que són progressivament més rics.

Què bloqueja economies com Alemanya o Espanya?

El cas de Taiwan és excepcional i s’explica sobretot pels semiconductors. Això té un nom: TSMC. Xips dissenyats per Nvidia, Apple, Google i les empreses que construeixen la infraestructura de la intel·ligència artificial, però fabricats a Taiwan. Una indústria d’alt valor afegit, amb enormes sinergies, que arrossega tot el país. Que Taiwan sigui un cas particular no invalida la pregunta. Al contrari. La fa més incòmoda.

Alemanya i Espanya tenen, en teoria, gairebé totes les capacitats necessàries: talent, indústria, recerca, infraestructures, empreses, capital, universitats i administracions públiques potents. Ho tenen gairebé tot. Llavors, per què no se’n surten?

Alemanya i Espanya tenen, en teoria, gairebé totes les capacitats necessàries. Llavors, per què no se’n surten?

A les organitzacions passa el mateix. Volkswagen ha posat damunt la taula una reestructuració que podria afectar fins a 100.000 treballadors, sobre una plantilla global d’uns 600.000, i comportar el tancament de quatre fàbriques.

Volkswagen no és una empresa petita sense recursos. Té marques, enginyers, fàbriques, patents, proveïdors, escala global i diners. Té gairebé tot allò que se suposa que cal tenir. I, tanmateix, no se’n surt.

Naturalment, hi ha hagut errors d’estratègia i d’execució. Però aquest és precisament el punt: organitzacions que ho tenen tot també fracassen.

L’anàlisi sobre Alemanya fa temps que està feta. Els costos laborals són molt alts. No només perquè els alemanys cobrin bé —aquest no és el cas d’Espanya—, sinó perquè els impostos i les contribucions sobre el treball llastren la competitivitat.

L’energia és cara. Alemanya va apostar pel gas rus, va tancar les nuclears i res d’això ha funcionat com estava previst. I ho va fer en una economia industrial molt dependent del preu de l’energia.

La burocràcia és asfixiant. Qualsevol projecte topa amb permisos, normes, recursos, zones protegides i procediments que converteixen l’aprovació en una qüestió de mesos o anys.

L’anàlisi sobre Alemanya fa temps que està feta. molt alts. Els impostos i les contribucions sobre el treball llastren la competitivitat

La indústria del software i de la intel·ligència artificial ha marxat. L’acudit diu que el gran hub alemany d’IA és a San Francisco. I no deixa de tenir una part important de veritat.

Els costos socials són altíssims. La sanitat funciona, però costa una fortuna. L’educació no està a l’altura de la competència xinesa ni de les millors universitats nord-americanes. La formació tècnica alemanya continua sent notable, però el futur ja no és només mecànica, química i automòbil. És software, IA, dades, plataformes, semiconductors, automatització i velocitat.

Podríem continuar. La llista és coneguda i ens sona familiar: energia cara, costos elevats, burocràcia, poca velocitat institucional, baixa productivitat, dificultat per convertir recerca en innovació i una resistència enorme a canviar allò que ja no funciona.

Què fan els alemanys? El canceller Friedrich Merz ha presentat una bateria de mesures. Abaixarà una mica els impostos: uns 10.000 milions d’euros, aproximadament un 0,23% del PIB. Són diners, però no és cap revolució fiscal.

Incrementarà molt la despesa militar, que podria situar-se al voltant dels 100.000 milions anuals. Però la defensa no té les mateixes sinergies amb tota l’economia que la IA, el software o els semiconductors. No és TSMC. No és Nvidia. No és una tecnologia que transformi tots els sectors.

També reformarà les pensions, una mica. Flexibilitzarà el mercat laboral, una mica. Reduirà la burocràcia, una mica. I invertirà 500.000 milions d’euros en infraestructures durant dotze anys. Tot sembla assenyat. I tot sembla insuficient.

Els xinesos han avançat a una velocitat extraordinària i ara Volkswagen necessita retallar costos, fàbriques i plantilla per comprar temps

Alemanya no té el seu problema principal en les infraestructures. La despesa militar pot ajudar algunes empreses, però no substituirà la davallada de l’automòbil. Només els governs compren tancs, i en compren pocs, encara que siguin cars. La reforma de les pensions és tímida. La reducció burocràtica és tímida. La reforma laboral és tímida. La rebaixa fiscal és tímida. Massa poc, massa tard.

Ens podem preguntar: això no ho sap el govern alemany? És clar que ho sap. Llavors, per què no afronta les reformes estructurals? Per què no redueix uns costos laborals que expulsaran una part de la indústria? Per què no desmunta una burocràcia extraordinàriament cara i lenta? Per què no resol unes pensions que hipotequen les generacions futures per protegir els boomers? Per què no assumeix la manca de competitivitat europea en tot allò que importa en l’era de la IA?

La resposta té un nom: social deadlock. Un social deadlock apareix quan tothom sap que cal canviar, però els qui tenen poder per decidir tenen incentius per impedir el canvi. El govern alemany fa allò que pot acordar amb els partits, els sindicats, els Länder, les administracions, els grups d’interès i els votants. I això, gairebé per definició, no solucionarà el problema.

Volkswagen és el mateix. Ha intentat competir a tot arreu. No ha estat capaç de competir en bateries. No ha estat capaç de competir en software. No ha liderat el vehicle autònom. Els xinesos han avançat a una velocitat extraordinària i ara Volkswagen necessita retallar costos, fàbriques i plantilla per comprar temps.

Però la meitat del seu consell de supervisió està en mans dels representants dels treballadors i el govern de Baixa Saxònia controla aproximadament el 20% de l’empresa. Serà capaç de retallar 100.000 llocs de treball? Ni de conya. Per tant, farà massa poc, massa tard i massa malament. I tots esperarem que no acabi plegant.

Els partits tenen incentius per diferenciar-se, no per arribar a acords. Els polítics tenen incentius per prendre mesures a curt termini encara que hipotequin el futur. L’Administració té incentius per contractar més gent i protegir-se, no necessàriament per ser més eficaç.

El que separa les economies que avancen de les que s’enfonsen no és només allò que tenen. És la seva capacitat de canviar quan són a temps

Els sindicats tenen incentius per defensar els llocs de treball actuals, encara que això impedeixi crear els llocs de treball del futur. Les empreses incumbents tenen incentius per allargar el vell model, encara que el vell model ja estigui esgotat.

Amb el funcionament normal de les institucions, tenim garantit que faltaran incentius per canviar. O encara pitjor: els incentius ens empenyeran en la direcció contrària.

Més polarització si són polítics. Més funcionaris encara que no calguin si és l’Administració. Més recerca encara que el que falti sigui innovació. Més partits encara que el que calgui siguin acords. Més confrontació encara que ens porti al desastre col·lectiu.

Tenen solució, els social deadlocks? No gaire, per què ens hem d’enganyar. Un xoc extern acostuma a desbloquejar-los. Un enemic potent ens obliga a moure’ns. Una crisi profunda força a fer en sis mesos allò que no hem volgut fer en vint anys. De vegades, un líder aconsegueix alinear tothom abans que arribi el desastre.

Però esperar el desastre no és una estratègia. És una rendició.Fora bo que fóssim capaços de superar aquests bloquejos abans del col·lapse. Que reconeguéssim quan les institucions que ens van donar estabilitat s’han convertit en mecanismes per impedir qualsevol canvi.

No n’hi ha prou amb tenir talent, diners, universitats, infraestructures i empreses. Tot això és necessari. Però no és suficient.

El que separa les economies que avancen de les que s’enfonsen no és només allò que tenen. És la seva capacitat de canviar quan encara són a temps. I aquesta és la pregunta incòmoda: no què ens falta, sinó què ens bloqueja.