Hi ha conflictes que esclaten de manera sobtada i n'hi ha d'altres que es degraden lentament fins a formar part del paisatge. El de l'educació catalana pertany, sens dubte, a aquesta segona categoria. Fa tant de temps que convivim amb vagues, mobilitzacions, desacords i retrets mutus que gairebé hem acabat assumint com a normal una situació que, observada amb una mínima distància, hauria de preocupar-nos profundament.

Docents i Administració tornen a trobar-se davant d'un nou episodi de confrontació. Els representants dels professors denuncien unes condicions laborals que consideren insuficients i alerten del deteriorament progressiu del sistema educatiu. El Govern, per la seva banda, apel·la a les limitacions pressupostàries, a la necessitat d'establir prioritats i a la complexitat creixent de gestionar una xarxa educativa que dona servei a centenars de milers d'alumnes.

Mentrestant, el país observa el conflicte des de la distància i busca una resposta aparentment senzilla: qui té raó? I potser aquesta és, precisament, la pregunta equivocada.

Perquè la realitat és molt menys confortable que els relats que sovint ens agrada construir. Els docents tenen motius objectius per expressar el seu malestar. Però també és cert que governar implica prendre decisions sota condicionants que poques vegades permeten satisfer totes les demandes. La qüestió, per tant, no és determinar qui ocupa el bàndol dels bons i qui representa el dels dolents. La qüestió és entendre per què, després de tants anys de conflictes recurrents, continuem sense abordar els problemes estructurals que han convertit l'educació catalana en un terreny permanentment tensionat.

L'escola d'avui té poc a veure amb la de fa dues dècades. Les aules són més diverses, més complexes i més exigents. Segons dades recents del Departament d'Educació, prop d'un terç de l'alumnat català requereix algun tipus de suport educatiu específic, una realitat que posa de manifest la transformació profunda que ha experimentat el sistema durant els darrers anys. A aquesta circumstància cal afegir-hi una taxa d'abandonament escolar prematur del 13,5%, encara per sobre de la mitjana europea i lluny de l'objectiu comunitari del 9%.

Les xifres són importants perquè permeten dimensionar el repte. Però darrere de cada estadística hi ha una realitat molt més complexa.

L'escola d'avui té poc a veure amb la de fa dues dècades. Les aules són més diverses, més complexes i més exigents

Fa anys que l'escola assumeix funcions que van molt més enllà de la transmissió de coneixements. Els mestres i professors no només eduquen. També gestionen conflictes emocionals, compensen desigualtats socials, contribueixen als processos d'integració de l'alumnat nouvingut, detecten situacions de vulnerabilitat i intenten sostenir una cohesió social que sovint arriba afeblida a les portes dels centres educatius.

La immigració és probablement una de les qüestions que il·lustra millor aquesta transformació. Catalunya és avui una societat extraordinàriament diversa, una realitat que constitueix alhora una oportunitat i un repte. En moltes aules conviuen alumnes amb llengües maternes diferents, trajectòries acadèmiques desiguals i contextos familiars molt heterogenis. Gestionar aquesta complexitat exigeix recursos, temps, formació i professionals especialitzats. Exigeix, sobretot, una mirada de país que sovint sembla absent del debat públic.

Perquè seria profundament injust pretendre que l'escola resolgui en solitari qüestions que afecten el conjunt de la societat.

També resulta difícil ignorar altres mancances que s'han cronificat amb el pas dels anys. Centres educatius que afronten onades de calor sense sistemes de climatització adequats. Infraestructures envellides que acumulen dèficits de manteniment. Barracons que havien de ser provisionals i que han acabat formant part de la normalitat. Plantilles sotmeses a una pressió creixent i recursos especialitzats que sovint resulten insuficients per donar resposta a les necessitats reals de l'alumnat.

Paradoxalment, aquesta situació conviu amb un discurs polític i empresarial que situa el talent, la innovació i l'economia del coneixement al centre de totes les estratègies de futur. Parlem constantment de competitivitat, de transformació digital i de productivitat, però sovint oblidem que cap d'aquests objectius serà assolible si descuidem el lloc on es formen les generacions que hauran de fer-los possibles.

Tanmateix, seria un error atribuir tota la responsabilitat a l'Administració.

El més preocupant de tot és que hem convertit el desacord en una manera habitual de relacionar-nos

Hi ha una altra qüestió que mereix una reflexió serena i que sovint queda relegada a un segon pla. Durant anys hem assistit a una progressiva erosió de l'autoritat dels docents. Massa sovint, els mestres han deixat de ser percebuts com a referents per convertir-se en objecte de qüestionament permanent. Les famílies, legítimament implicades en l'educació dels seus fills, han acabat ocupant en alguns casos un espai que dificulta la tasca educativa. I els alumnes han crescut en un context en què qualsevol norma sembla negociable i qualsevol decisió susceptible de ser impugnada.

Una societat que desconfia sistemàticament dels seus educadors difícilment podrà exigir-los que siguin agents de transformació. El respecte no substitueix els recursos, però tampoc hi ha recursos suficients que puguin compensar l'absència de respecte.

Però el més preocupant de tot plegat és una altra cosa. Hem convertit el desacord en una manera habitual de relacionar-nos.

Vivim instal·lats en una cultura de la confrontació permanent en què qualsevol cessió és interpretada com una derrota i qualsevol matís és percebut com una renúncia. Les posicions s'endureixen, els discursos es radicalitzen i les possibilitats d'entesa es redueixen progressivament fins a desaparèixer.

Aquesta dinàmica pot resultar útil per mobilitzar partidaris o reforçar determinats relats. El que no fa, i en això hem de ser taxatius, és resoldre problemes. I l'educació catalana necessita solucions molt més que consignes.

La pregunta que avui hauríem de formular-nos és tan senzilla com incòmoda: com pensem sortir d'aquest bloqueig? Qui posem al capdavant per reconduir un diàleg avui pràcticament trencat, si volem ser generosos?

Està en joc la capacitat de Catalunya de formar les generacions que hauran de sostenir el progrés econòmic, la cohesió social i la prosperitat

Perquè les vagues són un instrument legítim. Les reivindicacions també. I les limitacions pressupostàries existeixen, agradi o no. Però cap d'aquests elements no ofereix una resposta a la qüestió fonamental.

I ara què? Continuarem acumulant conflictes cada pocs anys? Continuarem ajornant les decisions de fons mentre les necessitats de les aules augmenten de manera sostinguda? Continuarem buscant culpables mentre els problemes es fan cada vegada més complexos?

Catalunya necessita tornar a parlar d'educació amb la mateixa ambició amb què parla d'economia, d'innovació o de competitivitat. Necessita recuperar la convicció que una escola sòlida no és una despesa, sinó la inversió més determinant que pot fer una societat que aspira a continuar generant prosperitat i oportunitats.

Per això ha arribat l'hora de tornar a seure a taula. Sense línies vermelles. Sense prejudicis. Sense la temptació permanent de convertir qualsevol discrepància en una batalla estèril. Amb voluntat sincera d'escoltar, de comprendre i també de cedir. Perquè els grans acords no neixen de la imposició, sinó del reconeixement mutu.

Els mestres hauran d'entendre les limitacions de l'Administració. L'Administració haurà d'escoltar el malestar creixent dels professionals que sostenen el sistema cada dia. I la societat haurà d'assumir que molts dels problemes que entren a les aules no es resoldran exclusivament des de les aules. Aquest és un problema que ens interpel·la a tots, sense excepció.

Perquè el que està en joc no és una reivindicació laboral ni una victòria política. El que està en joc és la capacitat de Catalunya de formar les generacions que hauran de sostenir el seu progrés econòmic, la seva cohesió social i la seva prosperitat futura.