La setmana passada, les declaracions de François Bayrou, primer ministre francès, van causar un gran rebombori als territoris veïns. No sembla que ningú tingués consciència que la situació de les finances públiques de França fos tan severa com per utilitzar les paraules “evitar la fallida” en una roda de premsa oficial. El xoc, en realitat, és haver de fer front a la idea que un país de la Unió Europea pot entrar en fallida l’any 2025; que pot ser necessari laminar un grapat de privilegis i comoditats dels que gaudim a fi de no caure per l’abisme econòmic. És comprensible que aquest marc mental causi una gran sorpresa al conjunt de la societat: fa molts anys; de fet, dècades, que es projecten des de les institucions idees que donen a entendre que l’aixeta de les finances públiques té un cabal il·limitat. Em refereixo a qüestions com la roda de premsa de la vicepresidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, on es va escollir una posada en escena consistent en una gegantina lona amb l’eslògan “Trabajar menos, vivir mejor”, davant del qual la ministra explicava, amb un gran somriure, com ja n’hi havia prou d’esforçar-se tantes hores al dia. D’això fa pocs mesos: no sorprèn, doncs, que el concepte de l’Elisi fent fallida i atribuint-ho a una productivitat col·lectiva insuficient causi una dissonància difícil de gestionar per a tots nosaltres.

En realitat, el que ha passat a França és que s’han assolit els límits dels enfocaments màgics en matèria de finances públiques, després de molts anys d’apostar tossudament per unes projeccions econòmiques i equilibris pressupostaris eteris, abstractes. S’han trobat les costures del que pot aguantar un PowerPoint: un cop ja resulta impossible idear cap projecció on encaixin les peces, cap joc de mans comptable per poder despistar als ciutadans i justificar que despeses i ingressos acabaran alineant-se, cau tot el decorat: no només cal fer front a la incapacitat de pagar el monstruós Estat, sinó que inevitablement es destapa que els escenaris d’anys enrere eren una fantasia, en la mesura que evidentment la fallida no apareix d’un any per l’altre com si fos un bolet. Quan l'homeopatia econòmica deixa pas a les matemàtiques, a restar les despeses i sumar els ingressos amb un cert rigor, aflora una situació crítica i enormement preocupant.

França no té un problema particular, específic, del qual Espanya o qualsevol altre veí europeu es pugui considerar immune. Senzillament, el primer ministre Bayrou ha estat qui ha tingut la valentia política de ser el primer a fer el pas endavant, però aquest diagnòstic caldrà fer-lo també a casa nostra, i no pot tardar gaire. De fet, a Espanya estem ja en fase d’apartar del mig tots aquells qui puguin ser sospitosos de tenir prou rigor per denunciar certes evidències: altrament no s’explica com l’exministre Escrivá pot acabar designat com a governador del Banc d’Espanya, i tot seguit perdre el seu director d’estudis, un perfil tècnic de prestigi.

França no té un problema particular, específic, del qual Espanya o qualsevol altre veí europeu es pugui considerar immune

El creixement exponencial del deute públic, sovint derivat d’una despesa en pensions també exponencial i totalment deslligada de la realitat que ens imposa la piràmide poblacional, no és l’única àrea on predomina un enfocament eteri en lloc de numèric. La setmana passada vam inaugurar el parc fotovoltaic de Beuda per autoconsum de l’empresa LC Paper, l’expedient 0000001 de la Ponència de Renovables de Catalunya, al qual he estat involucrat personalment. Fa unes setmanes vaig compartir el periple de la seva tramitació a aquesta mateixa columna. L’evidència numèrica és demolidora: des de fa dècades, a la demarcació de Girona estem encallats a un 98% d’energia importada de regions veïnes, i un 2% de generació pròpia. Seguim amb zero molins eòlics instal·lats, malgrat que l’Empordà és una de les zones més ventoses del país. Un parc fotovoltaic com el de Beuda, que tot just pot subministrar poc més del 15% de demanda elèctrica d’una sola planta industrial, ostenta el trist rècord de ser el més gran de la província. Aquestes dades tan dures de digerir comencen a crear esquerdes al relat dominant a casa nostra, ple de jocs de mans, pel qual les teulades són suficients per generar tota l’electricitat en règim d’autoconsum (com ho fem per unir les teulades d’unes 84 naus, disgregades a un radi de 15km, necessàries per assolir la superfície que necessita la nostra activitat industrial?). O que tot plegat es tracta de decréixer, de consumir menys (en aquest cas, fabricant paper higiènic, per on ve el decreixement? Faran servir dues fulles en lloc de tres?). I, finalment, la sempre present acusació de voler especular, enriquir-se personalment (amb quina venda d’electricitat, si els projectes d’autoconsum sense excedents no estan connectats a la xarxa elèctrica general sinó tan sols al centre productiu que abasteixen?).

Soc optimista: els plantejaments màgics sempre són finits. No hi ha cap situació en què es pugui allargar per sempre una versió etèria de la realitat, que no encaixa amb el que és mesurable, observable, calculable. Situacions com les descrites –les energies renovables, el dèficit públic– mostren signes d’esgotament de les respectives explicacions teològiques. El problema és que sovint hi arribem amb massa trencadissa acumulada, massa patiment, massa desgast innecessari.