Hi ha una paraula que em fascina i que crec que no fem servir prou en l’àmbit empresarial: encarrilar. Té alguna cosa de ferrocarril, de rumb, d’ordre. I és una imatge força fidel al que sovint passa quan les coses no funcionen: cal tornar a posar les coses als seus rails.

Encarrilar alguna cosa vol dir alinear els processos, corregir errors de funcionament, ordenar prioritats, establir preus amb sentit, redefinir la proposta de valor, clarificar rols, resoldre friccions internes, donar coherència al producte, i, si cal, tornar a parlar amb els clients per entendre bé què esperen.

En definitiva, posar ordre. No és gens fàcil. Requereix moltes hores de pensar, analitzar, diagnosticar, dissenyar i redissenyar, de donar-hi voltes, de qüestionar coses que durant anys ningú no ha qüestionat. Perquè no es tracta només de corregir el que no funciona, sinó també d’aconseguir que tot avanci en la mateixa direcció. Que l’empresa —o el projecte, o l’equip— tingui un eix clar i hi avanci amb coherència.

Encarrilar alguna cosa vol dir, en definitiva, posar ordre. No és gens fàcil

En la meva experiència, el 80% de l’esforç d’encarrilar un negoci es concentra en aquesta fase. Encarrilar és gairebé tot. El més complex. I, paradoxalment, el més invisible. Perquè el dia que les coses comencen a rutllar, quan els engranatges encaixen, ningú no recorda l’esforç previ. Senzillament, sembla que “funciona sol”.

Però no funciona sol. Funciona perquè algú s’ha pres la feina de posar cada cosa al seu lloc. I aquest moment en què tot s’alinea —quan un projecte entra en la seva dinàmica, quan es stabilitza la producció, quan els indicadors comencen a mostrar resultats consistents— és el moment més dolç de la gestió. És quan es pot gaudir de la inèrcia. Quan finalment pots posar la cinquena marxa i deixar que el sistema rendeixi, que l’esforç d’abans es tradueixi en eficiència, en impacte, en rendibilitat.

També m’he trobat amb organitzacions que encarrilen bé… però en el raïl equivocat. Tot està ordenat, sí. Però orientat cap a un objectiu que ja no és rellevant, o amb una lògica de negoci que ja no encaixa amb el mercat. Per això, abans d’encarrilar, cal saber molt bé cap a on va la via. No es tracta de posar ordre per posar ordre. Es tracta de posar-lo al servei d’una direcció clara.

Hi ha qui confon dinamisme amb agitació. I cada dos mesos reestructura

Això és degut al fet que no es respecta aquesta fase. Quan no s’entén que encarrilar exigeix temps, consistència i paciència. Hi ha qui confon dinamisme amb agitació. I cada dos mesos reestructura, canvia l’enfocament, torna a moure peces, sacseja el que tot just comença a assentar-se. Resultat: el sistema no arriba mai a encarrilar-se del tot. I si no s’encarrila, no pot avançar amb fluïdesa. És com un tren que, recorreguts uns quants quilòmetres, descarrila i cal tornar-lo a col·locar sobre la via. Seria impossible arribar enlloc.

Encarrilar és un exercici bèstia. Estratègic. No és un procés només racional, té una part intuïtiva, allò que a Catalunya es deia: “l’empresa al cap”. Tenir-ho tot al cap i pensar de forma sistèmica. Hi ha empreses descarrilades que han encarrilat trens gegants que es donaven per morts: Lego, Polaroid, Apple abans que tornés Steve Jobs, Ford el 2006, Nintendo abans de la Wii…

Però no es tracta només d’innovació. I tampoc de tecnologia. És allò que tantes vegades he insistit aquí a la meva columna d’ON ECONOMIA: model de negoci, organització, estructura, processos, aliances, què faig i què no faig, la dimensió que cal tenir, saber renunciar a línies de negoci que actuen com un llast, posar les persones adequades als llocs adequats. Encarrilar és greixar una maquinària perquè després sembli que funciona sola. Una empresa encarrilada és una empresa organitzada.

Encarrilar és un exercici bèstia. Estratègic. No és un procés només racional, té una part intuïtiva, tenir l’empresa al cap

Per mi, la gran lliçó és aquesta: encarrilar alguna cosa exigeix tant d’anàlisi com d’execució. Requereix una mirada estratègica a l’inici, molt ofici durant el procés, i després, una cosa que no sempre es valora: la disciplina de mantenir el rumb. Perquè un cop el tren va per la via correcta, el millor que pots fer és no tocar-lo massa. Deixar que avanci. Supervisar, sí. Corregir desviacions, evidentment. Però no canviar de raïls cada tres setmanes.

El rendible en els negocis no és tenir idees brillants cada dilluns. És saber quan una idea està ben assentada, quan un sistema ja funciona, i deixar-lo operar.

Encarrilar un cop. Encarrilar bé. I avançar.