L’emigració mai no ha estat un accident. És part de la història de la humanitat, un impuls vital que travessa generacions i geografies. Som animals migrants, tot i que la política i la burocràcia insisteixin a encasellar-nos amb papers, segells i fronteres. Des dels primers Homo sapiens que van travessar Àfrica fins als joves que avui intenten arribar al somni europeu, o aquells que posen rumb a Berlín, Londres, Los Angeles o Toronto, l’emigració respon a una mescla de necessitat i desig: necessitat de sobreviure, ànsia de prosperar.

Tanmateix, seguim tractant el fenomen com una anomalia: un problema que cal contenir, una fuga de cervells o de braços que comptabilitzem com una pèrdua per a la societat d’origen i com un problema per a la d’arribada. I aquí està l’error: l’emigració no s’atura, es gestiona. El contrari és abundar en fórmules que sempre fracassen: aixecar murs, criminalitzar la mobilitat o reduir el debat a números d’entrada i sortida. En tot cas, només hi ha dues alternatives: o la considerem un drama o pensem que és una oportunitat. És a dir, dues narratives que alimenten la por i exclouen l’element essencial en el sentit que és, al mateix temps, un repte i una oportunitat.

El desafiament està en la descapitalització de talent, en el risc de desigualtat territorial, en la bretxa entre els qui poden anar-se’n i els qui no. L’oportunitat radica en les xarxes transnacionals que es creen, en el capital cultural i econòmic que circula, en la capacitat de teixir comunitats que són a la vegada locals i globals. La pregunta clau no és “com evitar que la gent emigri?”, sinó “com la gestionem perquè el procés es faci eficientment i aportant el màxim valor?”.

Les polítiques laborals i socials en matèria d’immigració han estat tradicionalment conservadores i sovint se centren a impedir, retenir, castigar i repatriar. Poques vegades s’ha plantejat amb seriositat una política integral d’emigració, això és, assumir la seva inevitabilitat i dissenyar mecanismes perquè tingui retorns tangibles en ambdós entorns (sortida i acollida). Gestionar l’emigració implica assumir-la com a part d’una estratègia de desenvolupament i no com un mal col·lateral.

Les polítiques en matèria d’immigració han estat tradicionalment conservadores i sovint se centren a impedir, retenir, castigar i repatriar

I aquí està la paradoxa: emigrar és un dret, però també un risc. Dret a buscar horitzons diferents, a sortir de contextos que asfixien, a reinventar-se en altres latituds. Risc de precarietat, de desarrelament, d’ingrés en cadenes globals d’explotació. La gestió de la immigració no hauria de decidir qui se’n va o qui es queda, sinó acompanyar en el procés. Per a això hauríem d’establir sistemes de mobilitat organitzats o regulats, facilitar informació realista sobre el procés, teixir sistemes de protecció social de caràcter internacional i combatre totes les formes d’explotació laboral. La qual cosa no resulta gens fàcil ni senzill.

El veritable bloqueig està en el model mental amb el qual abordem l’emigració. El canvi de paradigma exigeix reconèixer als emigrants no com a enemics, sinó com a agents de transformació. Aporten noves visions, connecten mons diversos, poden ser fins i tot acceleradors d’innovació. Allà on existeix emigració, hi ha també circulació de models, llenguatges, tecnologies i valors. I aquest flux, ben gestionat, pot convertir-se en motor de canvi social. Hauríem de superar les cadenes que ens lliguen als binomis següents: en l’origen, “emigrar és dolent perquè perdo gent” vs. “és bo perquè rebo remeses”; en l’arribada, “l’emigració és dolenta perquè em genera problemes socials” vs. “és bona perquè cobreixo necessitats que no soc capaç d’atendre sense ella”.

No es tracta ja de canviar polítiques, sinó de transmutar la manera en què entenem la mobilitat humana. Passar de veure-la com a fugida a concebre-la com a flux. D’enfocar-nos en el control a posar l’èmfasi en la connexió. De percebre amenaça a cultivar oportunitat. L’emigració és un fenomen estructural, global, inevitable. Pretendre frenar-lo és com intentar detenir el vent. La clau està a dissenyar veles, no murs. I això significa articular polítiques públiques, però també narratives socials que reconeguin la dignitat i la potència dels qui decideixen (o es veuen obligats) a emigrar. Es tracta així mateix de treballar perquè l’emigrant s’insereixi socialment i cultural en la societat d’acollida. Hauríem de treballar per evitar la generació de “guetos”. La integració de l’immigrant ha de ser un compromís compartit.

Necessitem donar un nou enfocament a la gestió del fenomen migratori. I això suposa deixar de preocupar-nos del curt termini i pensar en termes estratègics. Per exemple: prendre consciència que, tenint en compte el descens en la natalitat, és molt probable que al nostre país tinguem un dèficit de 2,5 milions de treballadors l’any 2040. Sembla molt lluny, però només falten 15 anys. Per això, la gestió de l’emigració és un repte que no hauríem de deixar que es converteixi en un problema irresoluble.

L’emigració és un fenomen estructural, global, inevitable. Pretendre frenar-lo és com intentar detenir el vent

Una gestió intel·ligent del fenomen migratori suposa:

  • Reconèixer els drets humans: tota persona migrant ha de ser reconeguda com a subjecte de drets fonamentals inalienables (accés a serveis bàsics, justícia i protecció contra l’explotació i la violència).
  • Comprendre les causes estructurals: la gestió migratòria no pot limitar-se a les fronteres o al control. Cal entendre i abordar les causes profundes que empenyen a les persones a emigrar (desigualtat econòmica, conflictes, crisis ambientals, falta d’oportunitats, corrupció o persecucions).
  • Dissenyar vies de mobilitat regulades i normalitzades: quan no existeixen canals legals i segurs per a migrar, les persones es veuen empeses a rutes perilloses o a la irregularitat, el que augmenta la seva vulnerabilitat i dificulta la seva integració.
  • Promoure la integració social i econòmica: els processos migratoris no acaben quan la persona creua una frontera, sinó quan aconsegueix integrar-se en la societat de destí.

El desafiament és enorme i la responsabilitat compartida. En un món interdependent, és un fenomen que hauríem d’aprendre a gestionar.