Parafrasejo el títol de la pel·lícula El bon patró i afegeixo que és el que crea bons llocs de treball. Són aquestes les ocupacions que necessitem per apuntalar el futur del país, sortint d’un model que no ens porta a enlloc: productivitat estancada, retribucions baixes, poc interès en inversió en capital. Però, què són bones ocupacions? Vegem-ho a partir del que comenten Lizarraga, Martínez de Lafuente i de la Rica en un estudi recent. Es tractaria de treballs amb: (i) Salaris adequats, previsibles i d’acord amb la productivitat per garantir un nivell de vida adequat a la societat en què s’emmarquen. Alhora, han de permetre la planificació financera a mitjà i llarg termini de l’activitat empresarial. (ii) Treball estable: la lleialtat contractual és un component clau de la qualitat de l'ocupació, ja que redueix la incertesa i permet als treballadors desenvolupar trajectòries professionals en què la inversió en capital humà sigui d’interès per a totes les parts; (iii) Condicions laborals acceptables, amb horaris raonables i previsibles, protecció contra els riscos laborals i un entorn de treball segur i saludable; condicions totes elles sine qua non per als bons llocs de treball; (iv) Accés conegut als drets laborals i als beneficis socials, amb l’existència de proteccions legals fermes i clares, vacances remunerades, baixes per malaltia efectives i cobertura sanitària.

Totes aquestes condicions estan estretament relacionades amb altres aspectes del benestar, com ara la salut o la conciliació entre la vida professional i la privada. Això permet acompanyar els “bons treballs” d’oportunitats de desenvolupament professional, en contraposició als llocs de treball alienants, repetitius i poc estimulants, associats amb una automatització més gran i una menor implicació de les persones treballadores. S’acompanyen de bones dosis de participació i autonomia en el treball, amb control sobre les tasques, a més de fomentar la participació en la presa de decisions dins de les empreses.

Les conseqüències econòmiques de l’existència de suficients bons llocs de treball per a tota la població transcendeixen la dimensió econòmica i individual, amb àmplies repercussions, o externalitats, com les anomenem els economistes, sobre la societat en el seu conjunt. Entre les externalitats positives, per exemple, es podrien situar els efectes socials de l’educació, la salut, la innovació tecnològica o la inversió pública en infraestructures.

L’educació i la salut generen una societat més productiva, longeva i pròspera, amb conseqüències de segona ronda sobre la criminalitat, el creixement econòmic, la mobilitat social i l’estabilitat política. Aquests efectes no només beneficien els treballadors que ocupen aquests llocs de treball, sinó que generen impactes positius en tota la societat. En l’àmbit macroeconòmic, les bones ocupacions comporten un consum més elevat i una dinamització de l’economia: els treballadors amb llocs de treball estables i ben remunerats tenen més capacitat de consum, fet que impulsa la demanda agregada i afavoreix el creixement econòmic, especialment en sectors com l’habitatge, l’automòbil, els electrodomèstics i les vacances, la qual cosa impulsa addicionalment la producció. Al seu torn, això afavoreix una inversió més elevada en formació i capital humà. En efecte, la seguretat laboral incentiva treballadors i empreses a invertir en formació, fet que millora la productivitat i la capacitat d’innovació de l’economia. Un nivell educatiu més alt i unes competències millors contribueixen a la competitivitat de les empreses, permeten un mercat laboral més dinàmic i afavoreixen el funcionament de l’ascensor social, la reducció de la desigualtat i l’enfortiment de la classe mitjana.

L’expansió de bons llocs de treball contribueix a una distribució més equitativa de la riquesa i reduir la bretxa entre els sectors més rics i els més desafavorits

En definitiva, l’expansió de bons llocs de treball contribueix a una distribució més equitativa de la riquesa, reduint la bretxa entre els sectors més rics i els més desafavorits. Finalment, un mercat laboral amb bons llocs de treball redueix la conflictivitat social i reforça la confiança en les institucions, disminuint la radicalització política, les tensions socials i els discursos polítics de suma zero.

Una estratègia exitosa per a aquesta finalitat podria articular-se al voltant de tres objectius principals. El primer consisteix en la millora de les condicions de l’ocupació ja existent en sectors prioritaris. Per a això, són eines conegudes el salari mínim i la regulació laboral, incloent-hi el poder de decisió en el lloc de treball, la conciliació i l’estabilitat laboral. El segon objectiu s’orienta a impulsar el creixement de la productivitat mitjançant la combinació de formació contínua orientada a l’ocupació i l’aprofitament del potencial de les noves tecnologies. Els esquemes tradicionals, basats en subvencions i deduccions fiscals al sector privat, es caracteritzen per un cost elevat per lloc de treball creat. A més, aquestes polítiques solen beneficiar principalment les grans empreses, fet que dificulta la competència de les petites i mitjanes empreses (pimes) i limita l’adopció de tecnologies productives, sovint costoses.

Per superar aquestes limitacions, el tercer objectiu consistiria a orientar aquelles polítiques cap a zones especialment afectades per processos de reconversió econòmica, alts nivells d’atur o altres xocs socioeconòmics. Així mateix, s’haurien de prioritzar sectors amb un alt potencial per a la creació d’ocupació de qualitat i aplicar instruments basats en la provisió de serveis específics.

Una possible solució a curt termini consisteix a reorientar la innovació cap a tecnologies que complementin el treball humà, en lloc de substituir-lo. Es tracta de revalorar el factor treball davant de solucions que prioritzen una intensitat més gran de capital o tecnologia. Per a aquesta finalitat, un aspecte a considerar és l’estructura de la pressió fiscal, actualment més feixuga per al treball que per al capital. Una revisió d’aquesta càrrega tributària podria equilibrar els incentius i fomentar innovacions orientades a l’ocupació que, fins ara, s’han vist frenades pels costos associats.

Tota una agenda, amb un desideràtum inajornable si Catalunya ha de millorar la seva perspectiva econòmica futura, i per passar dels think tanks als do-tanks!