Va dir en Pasqual Maragall, en certa ocasió, preguntat per les seves prioritats polítiques: educació, educació i educació.

L’educació torna al debat públic amb força pels resultats baixos o, pitjor, decreixents, en algunes proves de nivell al final de primària; torna pel conflicte social al voltant dels recursos disponibles. Se’n parla per l’onada de canvis en els mètodes pedagògics fruit de noves tecnologies i innovacions diverses. Torna al debat per la necessitat de referents davant el desconcert que l’impacte de les noves tecnologies genera a pares i educadors més superats que fills i alumnes per les pantalles, i torna a fòrums econòmics, sense anar més lluny en les recents Jornades Anuals del Cercle d’Economia a Barcelona i la seva prestigiosa Nota Anual, perquè sempre ha estat un indicador substantiu en política econòmica.

En la meva opinió és la variable social i econòmica de major rellevància. Si el món fos tan fàcil que el poguéssim reduir a un geni en una làmpada, que em resol un únic desig col·lectiu, sense cap mena de dubte, triaria l’educació. Invertir en educació és invertir en l’actiu social i econòmic més important, és la millor política social i la millor manera de generar una igualtat d’oportunitats entesa per totes les ideologies. 

Als nostres temps, on el principal actiu econòmic és el talent, l’educació esdevé encara més important, si mai ha deixat de ser-ho.

Espanya, una de les grans economies avançades del món, té entre els seus dèficits o espais de millora, gairebé permanents, la millora en la productivitat, i sembla que anem sempre amb els deures per fer. En aquesta equació que se’ns resisteix hi ha el cost de l’energia i la innovació en les pimes, però per sobre de tot hi ha el coneixement. El nivell formatiu que ens llasta la formació professional, la qualificació de la mà d’obra, que explica el nombre de parats a la vegada que no podem satisfer la demanda de llocs de treball en oficis qualificats a la indústria i als serveis... El nivell educatiu que no ajuda al fet que els sous pugin en un país on, de cop, hem aflorat com a problema de la nostra economia, també el Cercle d’Economia, que divergim amb Europa en renda disponible.

Els problemes de distribució de la riquesa els podem intentar resoldre amb falses polítiques progressistes que graven els assalariats més competents molt per sobre del capital quan al nostre segle el capital de debò és el talent, o invertint en educació i, per tant, augmentant la base en sous i capacitat de recaptació i de pas alleugerint al talent exitós de la seva càrrega, no fos cas que, a més de dèficit formatiu a la base, expulsem el talent qualificat que hem generat amb els recursos de tots.

L’educació és la gran política econòmica i la gran política social. Invertir en educació té un retorn a mig o llarg, però té un retorn econòmic i social superior a qualsevol altra mesura de política econòmica. Des de la perspectiva de la inversió, l’educació és assequible, i molt rendible.

Invertir en educació inclou invertir en compromisos sobre el paper fàcils, en relació amb altres reptes on el compromís sembla més complex, com el repte climàtic o el demogràfic: comprometre’ns en estabilitat, comprometre’ns en destí de recursos, comprometre’ns en enfortir l’ofici del mestre, en recursos i en exigència, en sou i en prestigi i reconeixement social, i també en formació.

Els problemes de distribució de la riquesa els podem intentar resoldre amb falses polítiques progressistes que graven els assalariats més competents molt per sobre del capital quan al nostre segle el capital de debò és el talent, o invertint en educació

L’educació és el gran ascensor social, i podria ser que s’estigués aturant, hi ha un cert vincle, fins i tot una espiral perversa, que altrament podria ser virtuosa, entre la distribució de la riquesa, els nivells formatius i els recursos destinats a l’educació, si parlem d’igualtat d’oportunitat i ascensor social, sobretot la pública. En els darrers anys, l’educació pública i el pressupost públic en educació, que no és el mateix, ha patit reptes de tota mena, d’impacte negatiu en els recursos, d’inestabilitat de model, de necessitat d’innovar i avançar-se als temps canviants, la pandèmia, la necessitat de ser mascaró de proa en les polítiques d’integració de la immigració… La resposta davant aquests reptes, els atributs abans esmentats que haurien de fer de l’educació la primera prioritat, i alguns altres reptes immediats no han pesat prou per generar un pacte social que mantingui i reforci aquest pilar a la nostra societat, sinó que hem permès que pateixi igual, o més, els vaivens pressupostaris i polítics del país, fins i tot diria que en alguns terrenys ens hem despistat. A la vista els resultats. No som capaços de blindar, protegir i preservar 2 o 3 funcions primordials? I si només fos una?... Per a mi, l’educació per davant d’altres sense cap mena de dubte. Primer la que mira al futur abans que les que miren al present.

Una societat educada és una societat cívica, que vota i decideix amb esperit crític, per tant, menys susceptible d’empassar-se mals dirigents, corruptes o extremismes populistes i demagogs.

La bona notícia és que venim de millorar constantment, que som a temps de seguir fent-ho bé. Segons dades de l’INE, l’abandonament escolar, entès com a percentatge de persones entre 18 i 24 anys que no han completat la secundària i no estan en cap cicle formatiu, a Espanya es redueix des de 2018; i des del 2011, la taxa d'abandonament primerenc a Espanya ha disminuït 13 punts, passant del 26,3% al 13,3%. Tot i que el descens ha estat més gran entre els homes (14,3 punts) que entre les dones (11,8 punts), la diferència entre els dos grups continua sent molt significativa, amb un 16,7% i un 9,7 % d'abandó, respectivament el 2021. És a dir, l'abandó primerenc masculí és un 72% superior al de les dones. Ara bé, la reducció, positiva, no ens ha d’ocultar que estem per sota de la mitjana europea, a la UE el 2021 la mateixa dada era de l'11,4% pels homes i del 7,9% per les dones.

L’abandó educatiu primerenc el 2022 es va mantenir estable amb un 13,9% de persones de 18 a 24 anys que no havia completat la segona etapa d'educació secundària (FP de Grau Mitjà, Bàsica o Batxillerat) i no seguia cap mena de formació.

L'important increment del nivell de formació de la població jove en l'última dècada, clau en la reducció de l'abandó educatiu primerenc, també queda reflectit a través de l'evolució del percentatge de població de 20-24 anys que ha assolit almenys el nivell de segona etapa de secundària. El 2022 aquest indicador se situa en el 78,7%, 15,7 punts percentuals més que el 2012 (63%) i cada vegada més proper a la mitjana europea (84,6% el 2021).

Pel que fa a l'educació superior, l'EPA assenyala que el 50,5% de la població de 25 a 34 anys ha assolit aquest nivell, 1,8 punts més que l'any anterior i clarament per sobre de la mitjana europea del 2021 (41,2%). En aquesta categoria, destaquen les dones, amb una taxa del 57%, molt per sobre dels homes, amb un 44,1%.

Per acabar, l'indicador de la formació permanent de la població adulta mostra un creixement molt significatiu. El 2022, el 15,3% de les persones de 25 a 64 anys havia seguit algun tipus de formació les quatre últimes setmanes, gairebé un punt més que l'any anterior.

Així que les dades ens mostren un progrés que socialment és fàcil de visualitzar, ja portem 2 o 3 generacions de nivells formatius creixents i de convergència amb el món en què ens agrada emmirallar-nos. La generació de la transició va iniciar un procés d’homogeneïtzar els estàndards en molts terrenys, també en el de l’educació amb el llavors primer món. Així que certament les ràtios anteriors de millora progressiva s’entenen comprenent el punt de partida i l’efecte accelerat de posar en marxa un marc educatiu nou. Però encara coixegem en molts terrenys, en el de l’abandó primerenc, com es veia, i en el de la formació en oficis. Estructurar una formació professional atractiva i competitiva ha costat molts anys, no en fa gaires que ha començat a superar alguns estigmes clarament antiquats i precisament ara, quan més demanda té i oferta no satisfeta al món laboral, hem patit dèficits en l’oferta de places… És un terreny que els propers anys ha de seguir millorant i ens ha d’ajudar a seguir progressant en el bon camí. Comencem a fer figa en el nivell assolit en competències bàsiques, i els reptes de la integració de les diversitats pròpies de la societat en la qual vivim, i seguirem vivint, ofeguen en moltes escoles, i eixamplen les bretxes… La resposta no pot ser altra que redoblar els esforços. Cap altra política social o econòmica no ens beneficiarà més.

En els anys vinents, l’educació ha de fer front a molts reptes, la majoria són algun dels grans reptes de la nostra societat: integrar la intel·ligència artificial als seus processos, per tant, tot i la necessitat d’estabilitat en els models, hem de fer front a reptes que afecten de ple al model educatiu, i el repte demogràfic, durant un cert temps ja sabem que les escoles perdran alumnes perquè la demografia ja ens ha dibuixat la demanada del futur. La gestió dels recursos, l’atenció als nou vinguts que hauran de suplir altres perjudicis de la caiguda demogràfica, la competència, obligaran a canviar les estructures educatives. Que els molts reptes del dia a dia no ens facin oblidar que l’educació és la gran política social i la millor política econòmica. El dia que el mestre sigui la professió més valorada, el ministre d’Educació el més distingit dels polítics i el pressupost en educació i l’atenció a les comunitats i empreses educatives la més intocable de les polítiques, podrem mirar el futur amb optimisme.