Que la ciutadania no creu en els polítics ni és nou ni estrany. Fa anys que els estudis sociològics reflecteixen un increment de la desafecció política, fenomen que no és exclusiu ni de Catalunya ni d’Espanya. Veient la manca de resposta als grans problemes de les famílies, com l’accés a l’habitatge i la caiguda de poder adquisitiu, i com s'encavalquen els casos de corrupció al partit del govern espanyol, el que seria d’estranyar és que el ciutadà mitjà cregués en els seus governants.

Tampoc els empresaris creuen en els governants, tot i que sí que creuen en la política. La CEOE està enfrontada amb el govern de Pedro Sánchez i la vicepresidenta Yolanda Díaz pràcticament des del primer dia. La líder de Sumar no compta amb ells per a les reformes i la política fiscal de l’executiu de l’Estat va en la direcció contrària a la que demanen les empreses.

Però creuen en la política, en fer-la, i han enfortit posicions al Congrés per canviar lleis i aconseguir objectius. Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball, recordava dijous davant els joves empresaris quan Joan Rosell li va encarregar ser l’enllaç de la CEOE amb les Corts. Amb el barret de lobbista, ha aconseguit coses, com va narrar, com que Junts i el PP tombessin l’impost a les empreses energètiques, clau per al manteniment industrial de la petroquímica de Tarragona. Fins i tot amb Vox s’han reunit quan ha calgut; al cap i a la fi, l’aritmètica parlamentària és la que és i “no serveix de res convèncer PP i Junts si Vox no ho vota”.

Els empresaris, com els ciutadans, no creuen en els governants, però sí que creuen en la política

En l'àmbit català, la relació entre Foment i el Govern és millor que la de la CEOE i Sánchez, però ha tingut els seus alts i baixos. Sánchez Llibre ha lloat els esforços de l’executiu de Salvador Illa per al retorn de les seus empresarials a Catalunya i, darrerament, ha celebrat l’aposta per l’ampliació de l’aeroport del Prat –amb la participació de Foment, que fa cinc anys que està al capdavant de la reivindicació, va recordar també el seu president. Però també ha tingut paraules molt greus contra Illa i va qualificar les mesures d’habitatge com “populisme legislatiu” i “l’atac més gran en democràcia contra la propietat privada”. Aquest dijous admetia que ells serien partidaris de la sociovergència –tot i que no l’havia vist mai en la seva carrera política–, però els pactes del PSC amb els Comuns i ERC acabaven allunyant el Govern dels seus interessos.

I què passa amb els economistes? Són més silenciosos, més educats, i més enllà dels mediàtics, ¿què pensen? El Col·legi d’Economistes de Catalunya no només parla per ells sinó que en recull l’opinió i una de les conclusions de l’última enquesta, presentada divendres, tampoc no creuen en els polítics. El Col·legi no va fer aquesta pregunta, és polite, però de les respostes a algunes de les qüestions que sí que va plantejar, es desprèn aquesta conclusió. I és preocupant, perquè vol dir que consideren que la direcció en la qual van els nostres governants no és la que necessita el creixement econòmic.

En general, la percepció dels economistes sobre la situació de l’economia catalana en els últims mesos s’ha deteriorat. Però hi pot haver molts factors externs, com els aranzels. El que crida l’atenció és que els principals llasts que tenim per créixer, segons l’enquesta, són qüestions que estan en mans dels polítics, i la percepció ha empitjorat.

S’ha disparat el nombre d'economistes que apunten a la situació política general com un problema per a l’economia

El dèficit fiscal que pateix Catalunya a causa del model de finançament autonòmic i l’incompliment de les inversions per part de l’Estat és el principal problema que té l’economia catalana: el van mencionar el 43,4% dels 364 economistes enquestats, que podien dir fins a tres factors. El més greu és que aquest percentatge ha pujat en els últims tres mesos, just quan s’ha reobert el debat polític. La conclusió és senzilla: no confien que aquest debat acabi amb una millora del finançament, sigui per incapacitat de posar-se d’acord, per resistències d’altres comunitats autònomes o pel que sigui. L’enquesta no va més enllà.

El segon problema per als economistes és l’accés a l’habitatge. Si bé el percentatge no ha canviat, es tracta d’una qüestió que fa anys que s’arrossega i que els governs, començant per l’espanyol, han estat incapaços de resoldre, ni amb lleis ni molt menys amb generació d’oferta, és a dir, construint. Les mesures anunciades els últims mesos, tant per Sánchez com per Illa, no han fet canviar la percepció del món econòmic català.

Hi ha altres factors que l’enquesta reflecteix, com la manca de reformes estructurals, les infraestructures i els costos laborals, o la petició d’allargar la vida de les centrals nuclears, que també permeten assenyalar les administracions, però n’hi ha un altre que crida l’atenció: s’ha disparat el nombre de col·legiats que apunten a la situació política general, la inestabilitat i la desconfiança en els polítics, com un problema per a l’economia: en només tres mesos, va passar de ser una de les tres principals preocupacions per al 18% dels economistes al 23,6%.

Els economistes no creuen en els polítics. La qüestió és des de quan i per què els polítics no escolten una mica més els economistes

L’enquesta no entra en les causes d’aquesta tendència, ni es pot saber qui es referia a l’economia catalana i qui a l’espanyola o fins i tot mundial, però és evident la percepció de què la política no va bé just quan tenim un Govern que ha posat la recuperació econòmica, allò de què “Catalunya torni a ser el motor d’Espanya”, com un dels seus grans objectius. Però no podem obviar que fa mesos que les notícies de presumpta corrupció al voltant del PSOE són diàries. I l’enquesta es va fer abans que esclatessin els dos últims escàndols polítics al voltant de Sánchez: el processament del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, i la dimissió de Santos Cerdán.

I malgrat tot, l’economia va bé... o això diuen algunes estadístiques macroeconòmiques. El PIB espanyol creix molt per sobre del dels països del seu entorn, però el poder adquisitiu no es recupera per la inflació acumulada dels últims anys, els preus de l’habitatge i la baixa productivitat i salaris. Per això el discurs triomfalista del govern espanyol no arriba als ciutadans i, naturalment, tampoc no el compren els economistes, que fa anys que alerten que la productivitat i la competitivitat són claus. Per tant, no hi ha dubte: els economistes no creuen en els polítics. La qüestió és des de quan i per què els polítics no escolten una mica més els economistes.