El recent traspàs de Daniel Kahneman, especialista en psicologia cognitiva que va rebre el Premi Nobel d’Economia l’any 2002, ens recorda la importància de les investigacions relacionades amb l’economia del comportament. És a dir, d’aquella branca de la ciència econòmica que interpreta el món com un conjunt de persones humanes que sovint prenen decisions absurdes, més que no pas com un grup d’éssers empesos i obsedits per la racionalitat econòmica.

La confirmació ens arribà quinze anys més tard, quan Richard Thaler, un dels seus col·laboradors i deixebles, també va ser guardonat amb el Premi Nobel pels seus estudis sobre la conducta humana. Entre les seves contribucions figura la utilització de conceptes i eines d’anàlisi provinents de la psicologia a l’hora d’interpretar i comprendre allò que es consideren comportaments anòmals. És a dir, decisions que tenen poc a veure o directament contradiuen la racionalitat econòmica.

Un bon exemple és la influència que tenen les emocions, els biaixos adquirits, els excessos de confiança o les experiències prèviament viscudes en la presa de decisions de les persones. El seu efecte és fonamental per entendre com reaccionem i ens comportem davant situacions de crisi econòmica, d’episodis d’inflació o d’un atur persistent. També en les decisions d’inversió dels nostres estalvis, d’endeutament, de prevenció de riscos o de planificació de la jubilació. 

L'economia viu també del comportament humà, de persones humanes que sovint prenen decisions absurdes

Tenir presents els factors que influeixen en la conducta humana és indispensable quan es tracta de considerar aspectes relacionats amb la regulació dels mercats o amb la implementació de les polítiques econòmiques. Les dificultats de les autoritats monetàries en la implementació de les seves polítiques quan els mercats regulats de valors mostren comportaments molt volàtils, quan la demanda de criptoactius es dispara o quan la inflació es descontrola en són una mostra recent.

Les persones adaptem les nostres expectatives d’inflació al que veiem que passa al nostre cistell de la compra, però també ho fem en funció de les experiències ja viscudes. De manera que les persones de més edat generalment han patit episodis d’inflació recurrents durant la seva vida i majoritàriament acostumen a preferir i optar per inversions que (encertadament o no) consideren que les protegiran més d’una inflació futura, com la compra de cases o les inversions en actius renda fixa. En canvi, les persones amb menys recorregut vital acostumen a ser més propenses a l’excés de confiança i sovint a la inversió en actius financers de més risc i a l’ús de tecnologies emergents.

L’economia del comportament probablement també ens recordaria que les emocions influeixen en les nostres percepcions i ens suggeriria tenir sempre present que com més traumàtiques siguin les experiències patides per les persones durant les crisis, més durarà la seva influència en el temps en forma d’emocions negatives, cosa que ressalta la importància de les polítiques socials i compensatòries. Una bona mostra ens la proporciona la publicació recent del World Happiness Report. Més enllà dels aspectes més morbosos relacionats amb les posicions als rànquings del país de referència de cadascú, la seva anàlisi ens mostra com la percepció subjectiva de benestar òbviament té a veure amb la seguretat econòmica, però cal destriar-hi molt bé el gra de la palla.

És rellevant que la percepció de benestar de la gent jove en les economies tradicionalment més avançades cau

Un element important rau en el fet que els nivells de satisfacció generalment disminueixen amb l’edat. Diverses raons poden influir en una visió menys optimista de la vida amb el pas del temps, com els canvis de salut, les circumstàncies familiars o la gestió de les expectatives personals. Però l’aspecte més rellevant en aquest punt és la davallada en la percepció de benestar de la gent jove a les economies tradicionalment més avançades, com és el cas d’Europa Occidental o Nord-amèrica. Aquesta pèrdua de felicitat és encara més fefaent entre la població femenina de les economies de renda més alta.

L’informe ens mostra la millora de la percepció de felicitat a les economies més afavorides pels canvis en la distribució internacional del treball causats per la globalització i receptores principals de grans fluxos d’inversió exterior, com seria el cas de l’Est europeu i de bona part del sud-est asiàtic. En canvi, la influència de la hiperglobalització en els segments més joves de la societat no ha estat tan favorable en el cas de les economies on la creixent competència internacional ha causat una severa racionalització de la indústria i on moltes de les noves ocupacions als serveis basades en l’ús de les tecnologies emergents no ofereixen condicions d’estabilitat i remuneració comparables. Els Estats Units i bona part d’Europa occidental en són una bona mostra, amb un canvi de percepcions generalitzat i les conseqüències polítiques que tots coneixem. Quan la inversió en formació no atorga uns retorns econòmics significatius, bona part del teixit productiu és aliè al repte de la digitalització o la transició verda o les opcions de treball atractiu són limitades, les esperances de la població més jove es panseixen. Aquesta situació a més afecta més intensament les dones joves en aquestes zones a causa del gap salarial existent i perquè el nivell d’infraocupació és elevat. És a dir, les dones joves ocupen feines més mal remunerades i treballem menys hores de les desitjades. Més emocions a la caldera.

Un altre aspecte rellevant és el fet que la desigualtat en el benestar de la societat va molt més enllà de la disparitat en la distribució dels ingressos, perquè té en compte no només com es distribueixen els ingressos, sinó també altres aspectes crucials en la percepció de confort com són l’accés a l’educació, la salut o l’habitatge, l’acceptació social o la sensació de formar part d’una comunitat. No ens hauria d’estranyar, doncs, que les persones siguin més felices en països on la percepció social de benestar és més igualitària. La conseqüència és directa: el benestar de les societats és més elevat a les economies on les polítiques socials són més intenses, un element que en bona part explica les posicions de lideratge de les economies nòrdiques als rànquings de benestar i, per contra, les emocions negatives creixents de la població de més edat a moltes economies emergents.

La importància del context social en la formació de les actituds, valors i intencions s’ha vist encara més reforçada en els darrers anys. La pandèmia ha augmentat les accions associades a la benevolència, bé per la via del voluntariat, l’ajuda desinteressada o les donacions econòmiques, sobretot per part de la generació dels millennials. Un missatge contundent per a unes societats que encadenem una crisi rere una altra i ens submergim irreflexivament en un procés accelerat d’envelliment.