En moltes organitzacions amb què col·laboro o a les que assessoro m'estic trobant amb aquest fenomen: un malestar creixent entre generacions que comparteixen empresa, equip, taula i objectius. El xoc generacional no és un assumpte nou, però ara s'amplifica per un factor que ho canvia tot: la disrupció tecnològica.

Assistim a tres generacions convivint a les empreses. Baby boomers, generació X i Millennials. I ja s'està incorporant la següent, els Centennials. Són quatre generacions. Cadascuna amb valors diferents: compromís versus flexibilitat, jerarquia versus horitzontalitat, presència física versus connexió digital. Diferències que ja obligaven les àrees de recursos humans a hilar prim per aplicar una política única sense deixar ningú fora.

Però el que estem veient ara va més enllà. No es tracta només de valors, sinó de diferències d'edat reals entre companys. Aviat assistirem a persones de setanta anys treballant estretament amb vint-i-cinc. Diferències de trenta anys que van passar a quaranta i, en alguns casos, aviat, serà de cinquanta. Mig segle de diferència. No està malament.

Però si a això hi afegim un entorn de canvi radical com l'actual, marcat per la digitalització i la irrupció de la intel·ligència artificial, la barreja esdevé explosiva. Perquè ja no es tracta només de gestionar desacords. Es tracta de gestionar pors

Un dels grans reptes de la gestió del talent avui és construir ponts entre els qui han viscut el canvi i els qui l'estan liderant

Timbres que no es verbalitzen. Però que es palpen. En les reunions, en els silencis, en les resistències passivo-agressives, en les desautoritzacions subtils. Quan un jove proposa una cosa disruptiva i un veterà, amb dècades d'experiència, li respon: “Tu encara no saps com funciona això”, no sempre és per desacord tècnic. És per sentir el canvi com una amenaça personal.

Joves professionals que em confessen com els costa fer valer les seves idees. Que no els molesta que se'ls qüestioni, sinó el to, la condescendència, la desconfiança. “No em critiquen la proposta —em deia una enginyera de 27 anys—, em critiquen per ser jove. Suma-hi que soc dona”. I això, en ple 2025, és un problema seriós.

Perquè l'aplicació pràctica i empresarial de la innovació, avui, és lògic que vingui de qui gestiona amb naturalitat la tecnologia, entén els nous llenguatges i coneix les eines que afecten els processos i models de negoci. No tenen encara vint anys d'experiència, però sí que tenen vint anys d'exposició digital. Compte a aquesta diferència. Compte.

Molts perfils sèniors saben que no tindran temps d'adaptar-se. No és que no vulguin. És que no poden. Veuen venir una onada que no saben surfejar. I el que passa aleshores és una cosa més antiga que el pa: es mata el missatger. Quan no m'agrada el que sento, desautoritzo la font. Vaja, això ja ens ho van ensenyar els filòsofs grecs com a recurs dialèctic. Però una cosa és una conversa entre sofistes i una altra entre directius pertanyents a una mateixa empresa, amb responsabilitats i objectius econòmics.

Molts perfils sèniors saben que no tindran temps d'adaptar-se. No és que no vulguin. És que no poden

Això no va de qui té raó. Va de com ens relacionem quan sentim que ens quedem enrere. I la resposta emocional, com sabem, és més habitual (i fàcil) que la racional. La por al canvi, al reemplaçament, a l'oblit, és legítima. Però si la gestionem malament, es converteix en una barrera per a l'avenç organitzatiu.

Per això crec que aquest és un dels grans reptes de la gestió del talent avui: no només combinar generacions, sinó construir ponts entre els qui han viscut el canvi i els qui l'estan liderant. No hi pot haver una política de recursos humans que no tingui en compte la dimensió emocional d'aquest fenomen.

La intel·ligència artificial no acomiadarà ningú. Però sí que exigirà que redefinim rols, que reconeguem noves formes d'aportar valor, i que deixem espai perquè qui sap alguna cosa nova ho comparteixi sense ser desautoritzat.

Perquè si no, el problema no serà (només) que les màquines ens substitueixin. El problema serà que no sabrem com treballar entre nosaltres.

Bé, de fet, estem començant ja, avui, a no saber com fer-ho. Venen corbes organitzatives. Fa temps que s'albiren.