Massa vegades m’he fet aquesta mateixa pregunta: es pot viure plenament en català a Catalunya? I, dolorosament, massa vegades arribo a la mateixa conclusió: no.

I no ho dic per sensacions o opinions esbiaixades, ni analitzant un segment aïllat de la societat. Malauradament, el dia a dia és ple de greuges i actes de menyspreu contra el català. I aquí res no es mou; no passa res, més enllà de la indignació i del clàssic “qui dia passa, any empeny”.

Tots, en major o menor mesura, hem conegut el polèmic cas recent d’una gelateria a Gràcia, on una clienta va ser titllada de “maleducada” per parlar en català. L'encarregat de l’establiment fins i tot va etzibar-li: "Estàs al Regne d’Espanya, i la llengua és el castellà", com si calgués recordar-li on es trobava.

Sumem, així, un nou episodi a la llarga llista d’escarnis que pateixen aquells que pretenen viure plenament en català al seu propi país. Allò que hauria d’haver estat una acció quotidiana i trivial —demanar un gelat a finals d’agost— es va convertir en un acte de reivindicació. Gairebé, en un delicte.

La llengua pròpia de Catalunya, la que ens hauria de cohesionar, sovint és percebuda com un obstacle, una nosa a corregir. El més greu és que aquesta percepció no és fruit d’un malentès puntual, sinó la conseqüència d’una normalització perversa: avui a Catalunya es pot viure, treballar i relacionar-se plenament sense utilitzar el català. Aquest és el veritable drama.

Massa vegades m’he preguntat si es pot viure plenament en català a Catalunya i, dolorosament, massa vegades arribo a la mateixa conclusió: no

Les dades ho corroboren. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (Idescat, 2023), el 94% dels residents entenen el català, però només el 32,4% l’utilitzen habitualment. A Barcelona ciutat, aquest percentatge cau per sota del 25%. La Plataforma per la Llengua rep cada any centenars de queixes per discriminació lingüística, especialment en el comerç i els serveis públics.

Ens trobem, doncs, davant d’una paradoxa: una llengua àmpliament coneguda, però socialment minoritzada, arraconada a espais cada volta més reduïts.

El bilingüisme, que sovint es ven com una riquesa, ha estat, de fet, el mecanisme més eficaç per relegar el català. Quan dues llengües coexisteixen sense que una sigui imprescindible, s’imposa la dominant. I això és exactament el que ha passat: el castellà és la llengua segura, d’inèrcia; el català, la fràgil, la prescindible, la que requereix voluntat conscient per ser parlada. I, mentrestant, l’anglès guanya terreny com a idioma de prestigi, relegant el català a un rol gairebé decoratiu.

Ara toca fer-nos la pregunta clau: què fan —o han fet— les administracions davant d’aquesta realitat? La resposta és contundent: ben poca cosa. Els discursos polítics s’intensifiquen quan esclata un cas mediàtic, però l’acció real és escassa. Es creen figures simbòliques, es llancen campanyes amb bones intencions, però tot queda en gesticulacions. No hi ha una política valenta que estableixi el català com a requisit indispensable en àmbits com l’atenció al públic, la funció pública, la justícia o les plataformes digitals.

Reduir el català a una opció secundària empobreix el teixit productiu i afebleix la competitivitat del país

I davant d’aquesta inacció institucional, són els ciutadans qui prenen el relleu. La denúncia es trasllada a les xarxes socials, on cada incident es viralitza, i la indignació es canalitza en accions espontànies. El cas de la gelateria de Gràcia n’és un bon exemple: l’endemà, la façana apareixia plena d’adhesius que clamaven contra el menyspreu lingüístic. Un gest de ràbia i impotència que posa de manifest una veritat incòmoda: mentre les institucions callen, la defensa del català recau en la iniciativa individual.

El resultat d’aquesta deixadesa és clar: el català esdevé optatiu. I una llengua optativa és una llengua condemnada. Mentre a Catalunya es pugui viure plenament en castellà o anglès, però no necessàriament en català, el futur de la llengua és incert. No és una qüestió de sentiments, sinó de fets: si el català no és imprescindible, la seva supervivència està en risc.

Però aquesta minorització no és només un problema cultural o identitari: té conseqüències econòmiques. El català és un actiu intangible de gran valor: genera cohesió, confiança, fidelització i diferenciació. Reduir-lo a una opció secundària empobreix el teixit productiu i afebleix la competitivitat del país. Les empreses que operen en català generen més vincle amb els consumidors locals. La seva absència erosiona aquest capital de confiança.

En aquest sentit, és revelador que algunes empreses hagin sabut veure l’oportunitat que representa avui el català. Per una banda, el Grup Bon Preu, amb una comunicació íntegrament en català, fidelitza clients i es projecta com una empresa compromesa amb el territori. Per l’altra, la teleoperadora de comunicacions Parlem Telecom ha fet del català la seva bandera en un sector dominat per gegants globals, demostrant que apostar per la llengua no només és viable, sinó rendible. Aquests dos exemples demostren que el català pot ser avantatge competitiu quan hi ha voluntat de fer-lo essencial. El problema és que encara són excepcions, no pas la norma.

Una llengua minoritzada només pot sobreviure si és obligatòria. Si el català continua sent optatiu, acabarà desapareixent. I amb ell, Catalunya deixarà d’existir com a nació

Encara hi ha qui s’entesta a considerar que el català és una qüestió sentimental, un caprici, un fals símbol d’identitat. D’això, simplement, jo en dic ignorància. Perquè el català és un dret bàsic, una eina de cohesió col·lectiva i un recurs econòmic i social de primer ordre. Sense el català, Catalunya perd arrels, veu pròpia i capacitat de diferenciar-se en el món global.

El cas de la gelateria de Gràcia ens interpel·la en tant que mostra amb cruesa fins a quin punt hem normalitzat el menyspreu. Una clienta rep un escarafall per parlar en la llengua del país, i la reacció institucional es limita a un comunicat i promeses vagues. Entretant, els catalans acumulen episodis semblants a metges, escoles, universitats, serveis d’atenció al client o, simplement, en una botiga.

No ens enganyem: una llengua minoritzada com és avui el català només pot sobreviure si és obligatòria. No n’hi ha prou amb campanyes ni proclames. Cal legislar, exigir i garantir que el català sigui la llengua de treball, de consum i de vida a Catalunya. El que ara sembla un greuge puntual —el “delicte” de demanar un gelat en català— és, en realitat, el símptoma d’un país que accepta la desaparició silenciosa de la seva llengua.

I aquí cal dir-ho amb claredat i sense embuts: si el català continua sent optatiu, acabarà desapareixent. I amb ell, Catalunya deixarà d’existir com a nació.