En una època en què cada decisió empresarial està regida pels costos i la rendibilitat immediata, SpaceX ofereix un exemple paradigmàtic de com la geopolítica pot pesar més que qualsevol equació econòmica. La inversió d'Elon Musk en una planta d'empaquetament de xips a Texas, dissenyada per produir substrats de mida inusualment gran, escapa a tota lògica d'eficiència de mercat. No es tracta d'estalviar diners ni d'obtenir un avantatge competitiu convencional. L'objectiu és un altre: assegurar-se que cap etapa crítica del seu sistema satel·litari Starlink no depengui de proveïdors a Àsia. La independència tecnològica es torna així un imperatiu estratègic.

Aquest tipus de decisions no són noves, però en el context actual adquireixen un pes inèdit. Apple, per exemple, trasllada part de la seva producció a l'Índia perquè la seva dependència de la Xina representa un risc geopolític inassumible. El mateix passa amb fabricants de semiconductors que inverteixen milers de milions en noves plantes als Estats Units i Europa, sense que aquests països ofereixin avantatges en costos o logística. No es busca eficiència: es busca autonomia.

Aquest camí condueix, fins i tot sense desitjar-ho, l'anomenat "decoupling". No és que les empreses vulguin tallar llaços amb la Xina o amb Àsia, sinó que cada pas cap a la diversificació, cada decisió per evitar una dependència puntual, acaba allunyant-les més de l'ecosistema asiàtic i reforça la fragmentació del mercat global. I encara que SpaceX, per ser privada, pot avançar amb llibertat en aquesta direcció, el dilema és més profund per a les empreses públiques.

Una empresa pública és aquella que cotitza a la borsa, és a dir, que va emetre accions de lliure compra i venda als mercats financers. Aquestes empreses tenen milers o milions d'accionistes i han de presentar resultats regularment. Si els resultats no convencen, el preu de l'acció cau. I encara que en teoria aquest preu no hauria d'importar a l'empresa, ja que els diners el van obtenir en emetre les accions, a la pràctica importa —i molt— perquè bona part dels empleats té part del seu sou lligat a allò que es diu stock options.

Les stock options són drets que permeten a un empleat comprar accions de l'empresa en la qual treballa a un preu fix, normalment més baix que el valor de mercat. És a dir, si l'acció puja, l'empleat guanya. Però si l'acció baixa, aquestes opcions perden valor o directament no valen res.

Per això, quan una empresa pren decisions que podrien afectar el preu de les seves accions —encara que siguin estratègicament correctes, corre el risc de desmotivar la seva pròpia gent. I cap negoci no funciona bé si el seu capital humà està frustrat, desil·lusionat o simplement pensant a anar-se'n.

En aquest context, decisions com la de SpaceX semblen un luxe reservat a empreses que no han de justificar cada moviment davant del mercat. Però són també una advertència: si l'entorn geopolític continua endurint-se, totes les empreses —públiques o privades— prendran decisions similars. I llavors, potser, la rendibilitat deixi de ser l'única brúixola del capitalisme.

Les coses com són.