En els últims mesos hem assistit a un degoteig constant de decisions empresarials un tant cridaneres, doncs trencaven amb el que era habitual en la seva operativa però que, contemplades amb una mínima perspectiva, mostren la consolidació d'una nova visió que aquestes empreses estan adoptant en la seva forma de fa negocis en un àmbit cada vegada més definitori com és el de la sostenibilitat. Aquest cridaner degoteig s'ha concentrat al món de la segona mà que, de sobte, ha deixat de ser un escenari de negoci d'oportunitat, exclusiu de companyies molt especialitzades, per convertir-se en peça clau de l'estratègia bàsica d'aquestes corporacions. Com se sap, empreses com Inditex, H&M, Zalando o Ikea han creat noves estructures per comercialitzar de segona mà les seves diferents marques; Mango s'ha associat amb una plataforma de venda online de roba utilitzada; MediaMarkt ha establert acords de venda de productes utilitzats amb una xarxa especialitzada i fins i tot Renault ha inaugurat a Sevilla el seu Re-Factory per donar una nova vida a vehicles utilitzats des d'una perspectiva industrial.

Sembla clar que aquestes iniciatives no són una mera ampliació dels seus negocis habituals o que es tracta d'un aprofitament de nínxols desatesos. Crec que estem assistint a la consolidació del concepte que el teu producte és teu sempre que siguis responsable de tot el seu cicle de vida fins a allò assenyadament assumible. Aquestes empreses i altres de similars estan abordant la idea de circularitat des de l'interior dels seus propis models de negoci, al qual incorporen aquest concepte com un més, tan rellevant com la tecnologia o el finançament. Ja no es tracta d'iniciar el cercle de produir i vendre i propiciar de la millor manera possible que un altre el pugui tancar en revendre o reutilitzar el que fabrico, sinó que el compromís amb les segones i terceres vides del producte forma part del teu ADN empresarial i no del d'un altre.

Quan s'esgoten aquestes segones i terceres vides dels productes està la vida residual dels mateixos, que continua tenint el seu apreciable valor econòmic. La Llei 7/22 de 8 d'abril de 2022 de residus i terres contaminats per a una economia circular, fixa aquest compromís de les empreses amb la vida residual dels productes. Algunes d'aquestes empreses que han assumit el control de les diferents vides del seu producte s'han llançat ja de ple a assegurar-se el control de la fase residual. Fa poc, empreses com Inditex, Kiabi, Tendam, Mango, H&M o Decathlon van crear la seva pròpia plataforma per gestionar els seus residus, que en el ram tèxtil són descomunals, amb una mitjana d'onze quilos de roba llençada a l'any a les escombraries per cada europeu. Un problema del qual se'n desentenien fins ara i que, empeses per aquesta nova normativa, han assumit com a part del seu negoci global. I tot això està generant nous escenaris de negoci que s'inclouen en el mateix model corporatiu. Les escombraries formen part del negoci i no són una maledicció sinó una oportunitat.

Sobre aquests esquemes, la idea de circularitat es va obrint pas de forma segura al món dels negocis. N'hi ha que ho tenen més fàcil i per a d'altres serà un problema, però de la circularitat ja ningú no escaparà. Per això crec que cal elevar el concepte al rang que mereix, que no és cap altre que el liderar tot el pensament mediambiental en el qual es mouen els negocis i destronar, una vegada per sempre, a aquest altre concepte conegut com a sostenibilitat i que cada vegada té menys sentit real. Fa dos anys Laurence Fink, CEO de BlackRock, la major gestora de fons d'inversió del món, en el seu habitual carta als presidents de les majors companyies del món, va dir allò que la inversió serà sostenible o no serà i va desencadenar una esbojarrada cursa que ha provocat que el mercat estigui inundats de supòsits fons d'inversió sostenibles administrats per gestores impulsades per criteris suposadament sostenibles que no han fet el més mínim exercici de buscar i separar per oferir als seus clients un grapat d'empreses amb ràtios mesurables d'eficiència ambiental, social i de govern corporatiu. El greenwashing, frau verd o ecoblanqueig és la tònica general del sector de l'anomenada inversió sostenible. Les carteres de fons d'inversió anomenada sostenible estan carregades d'empreses que no tenen ni idea de quin és el seu impacte ambiental real. Res no ha canviat, però de cop i corrents tots som sostenibles.

La UE va intentar posar una mica d'ordre en aquesta qüestió amb el Reglament de divulgació o SFDR, del Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea sobre la divulgació d'informació relativa a la sostenibilitat al sector dels serveis financers. Establia uns criteris de selecció de la sostenibilitat realment laxos. Uns era els criteris als quals podíem dir light green, recollits a l'article 8 del Reglament que parlen essencialment de promoure actuacions mediambientals; els altres criteris, que serien dark green, recollits a l'article 9, es refereixen a perseguir objectius sostenibles per part de les empreses objecte de l'atenció dels fons d'inversió. Una diferència extremadament subtil que el mercat es va encarregar de desbaratar immediatament fent créixer com l'escuma els fons sostenibles de l'article 9, els pota negra de la inversió sostenible. Només la imminent reforma d'aquests criteris ha provocat en les últimes setmanes un accelerat i voluntari transvasament de fons del pis 9 al pis 8, no sigui que surtin els seus noms al replà inadequat i s'airegin les seves vergonyes.

Els criteris ESG (Environmental, Social, Governance) per a una inversió respectuosa amb el medi han quedat obsolets, almenys en l'essencial, el que comença per E. Crec que el criteri de Circularity pot agafar perfectament el relleu. La circularitat és un criteri ambiental de primer ordre, és mesurable per mètodes rigorosos i visualitza de veritat els compromisos amb la cura ambiental. Permet diferenciar als que són compromesos amb la vida dels seus productes en tot temps i circumstàncies, inclosos els seus residus, que serien els mereixedors de l'atenció dels inversors compromesos. Com vaig dir al principi, hi ha ja un bon nombre d'empreses en les quals ha calat la idea de circularitat en la gestió del negoci i que mereixen l'impuls dels inversors. La circularitat, com idea, és molt mes tangible que la sostenibilitat, i pot ser el factor diferenciador per aconseguir un sistema d'inversió respectuosos amb el medi ambient en tots els sentits. Els criteris ESG s'haurien, segons la meva opinió, de canviar pels CSG. Proposo a Laurence Fink que a la seva pròxima carta als CEO del món digui una cosa semblant a que la inversió o serà circular o no serà.