Brussel·les torna a prometre velocitat. Crear una empresa en 48 hores i per 100 euros. Sona bé. Massa bé. Tan bé que convé desconfiar.

No perquè sigui fals del tot. En efecte, constituir una societat és avui bastant més ràpid que fa uns anys. La digitalització ha reduït passos, ha simplificat formularis i ha rebaixat part de la litúrgia burocràtica. Però vendre la idea que emprendre a Europa es convertirà en una operació simple, barata i gairebé instantània és, a parer meu, confondre l'acte formal de crear una societat amb el fet real de posar en marxa una empresa. I són dues coses molt diferents. 

Una empresa no neix quan es legalitza. Neix quan pot operar. Quan obre un compte, contracta, factura, compleix amb l'agència tributària de cada país, obté permisos si els necessita i comença a moure's amb normalitat.

Aquí hi continua havent el veritable embús. Aquí continua vivint la fricció. Aquí continua instal·lada aquesta Europa que proclama mercat únic i després funciona com un mosaic de finestretes. 

Una empresa no neix quan es legalitza. Neix quan pot operar. Quan obre un compte, contracta, factura

Per això, tot i que la proposta de l’anomenat “règim 28” em sembla positiva, em resisteixo a celebrar-la com si fos una revolució. No ho és. És una millora. Útil, sí. Transformadora, no tant.

El diagnòstic de Brussel·les, això sí, em sembla correcte. Europa no està fallant tant en la creació d'empreses com en la seva capacitat per escalar-les. Aquí hi ha la ferida. Crear una societat a Espanya, a França o a Alemanya pot ser relativament senzill. El més difícil ve després, quan aquesta empresa vol operar en diversos països i descobreix que Europa no és un mercat, sinó 27 semimercats amb les seves regles, els seus registres, les seves exigències, les seves traduccions i els seus peatges administratius nacionals. 

Aquest és el veritable drama europeu. Tenim talent. Tenim emprenedors. Tenim tecnologia. Tenim fins i tot capital, tot i que menys que els Estats Units. El que no tenim és escala. És a dir, una arquitectura pensada perquè una empresa passi de petita a mitjana i de mitjana a gran sense haver de refundar-se administrativament cada vegada que travessa una frontera. 

Moltes start-ups europees no moren perquè la seva idea sigui dolenta. Moren d'esgotament regulador. O es venen abans d'hora. O es queden petites. O renuncien a créixer fora perquè créixer dins d'Europa és massa difícil. Als Estats Units, una empresa neix sabent que el seu mercat domèstic ja és immens i relativament homogeni. A Europa, una empresa neix sabent que, si vol expandir-se, l'espera una col·lecció de duanes invisibles.

A Europa, una empresa neix sabent que, si vol expandir-se, l'espera una col·lecció de duanes invisibles

Aquest és el punt que més m'interessa subratllar. L'emprenedor europeu no només competeix amb menys escala. Competeix amb menys horitzó. Sap que, quan surti de casa, haurà de tornar a aprendre l'idioma administratiu del país de destí. I això condiciona decisions. Frena ambició. Endarrereix moviments. Introdueix prudència on caldria gosadia. 

Per això crec que aquesta nova figura societària europea va en la bona direcció. Estandarditzar part del marc legal, reduir paperassa i facilitar el reconeixement transfronterer pot ajudar. Però resol el nucli del problema. Perquè no toca la fiscalitat. No unifica la regulació laboral. No integra de veritat els mercats de capitals. No elimina llicències nacionals ni diferències en supervisió. Simplifica la porta d'entrada, però no redissenya l'edifici. I l'edifici europeu continua estant mal pensat per créixer. 

Ho diré sense embuts: Europa fa massa temps que es conforma amb solucions administratives per a problemes estructurals. Cada vegada que detecta un desavantatge davant dels Estats Units o la Xina, respon amb una capa nova d'enginyeria institucional, però evita tocar allò que de veritat fa mal políticament. I així avancem, sí, però avancem de puntetes. Sense molestar massa els Estats. Sense alterar equilibris. Sense assumir que un mercat únic de veritat exigeix renúncies nacionals de veritat.

El problema polític és el de sempre des que es va crear la Unió. La Comissió proposa. Els Estats frenen. Ja va passar amb intents anteriors semblants. Pot tornar a passar. Perquè tan bon punt una iniciativa toca de veritat competències nacionals, aflora l'instint defensiu. Cada país protegeix el seu notari, el seu registre, el seu petit perímetre de sobirania administrativa. I mentrestant, el món competeix a una altra velocitat. 

Si Brussel·les vol ajudar de veritat l'emprenedoria, faria bé de deixar d'obsessionar-se amb la cerimònia d'obertura i començar a prendre's seriosament la fase de creixement. Perquè crear empreses, ja ho sabem. El que no sabem encara és convertir-les en gegants sense empènyer-les a vendre's o rendir-se pel camí.