S'ha instal·lat una narrativa segons la qual Europa és poc més que una colònia tecnològica dels Estats Units, sotmesa als designis d'un grapat de tecno-oligarques que —segons aquesta visió— controlen els fils del poder global. Un dia el dolent és Elon Musk; l'endemà, Sam Altman; i ara el focus recau en figures com Peter Thiel, Larry Ellison o Alex Karp, conseller delegat de Palantir.

En aquest relat, tots ells són personatges gairebé caricaturescos: dolents, molt dolents, i sempre situats a l'extrema dreta. Trump seria el seu titella i els Estats Units estarien avançant cap a un règim feixista, si no ho fossin ja. Les masses, indignades, s'hi rebel·larien contra un intent de convertir la realitat en una distopia digital a l'estil d'Orwell.

Aquesta visió els atribueix responsabilitat directa sobre conflictes internacionals —inclosa Gaza— i converteix empreses com Palantir en la nova encarnació de l'amenaça absoluta, recollint així el relleu que fa una dècada representaven Facebook o Google. El relat ja és gairebé un producte Marvel: vilans totpoderosos, conspiracions globals i una mà negra que ho explica tot.

La situació tecnològica d'Europa no és culpa dels tecno-oligarcas, ni de Trump, ni de la Xina, ni de Putin, és culpa dels seus polítics i les seves polítiques

Resulta sorprenent que en aquesta narrativa la Xina amb prou feines hi sigui. Allà no hi hauria sistemes de vigilància, ni models d'IA, ni gegants tecnològics amb ambicions geopolítiques. En aquest conte, la Xina apareix com un actor secundari —o directament com un sant.

Europa com a víctima, Europa com a excusa

I Europa? En aquest guió apareix com la víctima impotent: lluita, protesta, multa, denúncia… però es veu incapaç de resistir la força aclaparadora dels qui suposadament controlen tota la tecnologia del planeta. És una visió simplista —gairebé de còmic— però es repeteix amb insistència, fins i tot en mitjans de gran audiència.

El problema no és només que sigui una narrativa falsa, o que ignori per complet com funcionen els mercats digitals dominats per dinàmiques de winner-takes-all. El veritable problema és que serveix de pantalla per no mirar de cara la realitat: la situació tecnològica d'Europa no és culpa dels tecno-oligarques, ni de Trump, ni de la Xina, ni de Putin, és culpa d'Europa, els seus polítics i les seves polítiques.

La responsabilitat és d'Europa

Encendre el ventilador per dispersar culpes és un esport nacional en diversos països, i Espanya no n'és una excepció. Però aquestes pràctiques són corrosives. Quan la política es presenta com una lluita contra màfies externes i la innovació com una amenaça existencial, els ciutadans acaben creient que les empreses nord-americanes són l'enemic i que la IA generativa només busca controlar-ho tot.

Europa no es pot permetre aquest luxe. No pot construir la seva política industrial ni la seva estratègia en innovació des de l'insult permanent, la desconfiança o la lògica de l'activisme. Els governs hi són per transformar la realitat, no per produir titulars.

De la queixa a l'acció

Europa necessita abandonar el victimisme i posar-se a treballar. Com va fer la Xina fa dues dècades, ha de dissenyar marcs que afavoreixin la innovació, desenvolupar ecosistemes potents, atraure talent i construir capacitats pròpies. Això no s'aconsegueix amb narratives conspiratives ni amb indignació performativa, sinó amb ciència, col·laboració i inversió sostinguda

Però per avançar cal assumir responsabilitats. Això implica revisar polítiques, prioritzar enginyers i economistes davant la hipertròfia jurídica —tenim moltes lleis i pocs resultats— i, sobretot, col·laborar amb els qui critiquem a totes hores.

Europa no pot continuar buscant mans negres per explicar les seves mancances. Necessita construir el seu propi futur

Un exemple recent: l'OTAN va licitar una infraestructura cloud estratègica. Qui va guanyar? Google. Entre els candidats també apareixien OpenAI i els sospitosos habituals, tots americans. Podia presentar-se algun proveïdor europeu? No. Perquè no n'existeix cap amb l'escala i les capacitats necessàries. Encara que Europa destinés milers de milions, no construiria en una dècada una infraestructura comparable. Per tant, la cooperació no és opcional: és imprescindible. I l'insult permanent difícilment ajuda.

Europa no pot continuar buscant mans negres per explicar les seves mancances. Necessita construir el seu propi futur amb feina, innovació i visió estratègica.

Perquè, ens agradi o no, el nostre futur l'hem de construir nosaltres.