Aquesta setmana un coet de Space X, l'empresa d'Elon Musk, va explotar durant l'enlairament.

No era una nau qualsevol. Era una nau que pertanyia al projecte de Space X per oferir viatges a la Lluna i a Mart. No passa res. També els germans Wright van tenir unes quantes trompades i tots volem avui dia amb avió. Ja s'anirà perfeccionant la cosa.

El cas és que els mitjans de comunicació i analistes afirmen que el llançament va sortir malament, mentre que Space X afirma que el que volien testejar va sortir bé. S'estan fent proves per parts. Primer, comprovar que la nau espacial més gran de la història pot impulsar-se fins a una certa altitud. Això, segons l'empresa aeronàutica, era l'important, i es va aconseguir. A partir de certa altitud, la idea era que, de manera diferent d'altres mecanismes habituals de desacoblament, el coet girés sobre si mateix per alliberar les brides de subjecció del coet impulsor. Això és el que no va funcionar, així que, per anul·lar el risc de danys que una nau caigués tota sencera a terra, es va optar per fer-la explotar en trossets. Era part del pla, sembla ser.

Aquesta secció que ON ECONOMIA em brinda des del seu llançament, el del diari, vull dir, es diu Sense retorn. Doncs això, hi ha moments en la vida de les persones, les empreses, els països i les naus espacials en què no hi ha marxa enrere. Poques hores després de l'esdeveniment, Elon Musk va escriure en el seu compte de Twitter que havien après molt durant el llançament.

Aquell mateix dia, alhora que queia el coet, queien les accions de Tesla a la borsa. El món s'ha tornat un lloc molt curiós, on les connexions entre fets, països, empreses i esdeveniments es produeixen d'una manera que ni tan sols George Orwell, Aldous Huxley o el millor dels novel·listes sobre mons distòpics no hauria pogut imaginar.

El que m'interessa d'aquesta notícia és la relació personal que els éssers humans, principalment com a directius, establim entre error, aprenentatge, reintent i èxit. A mi Elon Musk no em cau bé. Però reconeguem que la seva capacitat per assimilar una falta, un aprenentatge i un error com a passos necessaris per assolir l'èxit són inabastables per a la resta dels mortals. O passa de tot o és una bèstia. De debò. Poseu-vos a la seva pell. Et cau un coet (milions de dòlars); perds tot seguit uns quants milions més en pocs minuts en borsa en veure que les teves accions perden cotització i, poques hores després, conclous: "Avui he après molt".

A mi em passa una cosa així i trigaria un parell de mesos per remuntar i un altre mes addicional per decidir què faig amb el projecte. Suposo que per aquest motiu Elon Musk és on és. I més enllà que ens caigui bé o malament, cal reconèixer-li aquesta qualitat directiva.

Hi ha qui l'anomena resiliència. Jo crec que és una altra cosa. Crec de debò que és la interiorització total del fracàs com a part intrínseca de qualsevol objectiu ambiciós. I com més gran és l'ambició, més estrepitoses són les caigudes interines del tema. Quan parlo d'innovació a equips directius, els recordo que la innovació és un esport de risc. Em fa molta gràcia quan sento directors generals en la convenció anual d'empresa dir als seus equips i a la gent de la seva organització que volen més innovació per millorar els resultats de l'empresa. En literatura se'n diu oxímoron. Si vols innovació, has d'estar disposat que, durant un temps, el compte de pèrdues i guanys pateixi pel camí. Només aconseguirà que un coet transporti turistes a Mart qui, pel camí, hagi de fer detonar uns quants coets.

Una altra cosa diferent és quants coets pots permetre't fer saltar pels aires abans de començar a vendre bitllets a Mart al públic. Bé, aquest és un altre art, i es diu business plan. I el pla de negoci té dos components: l'econòmic i el financer.

Fa temps que, en el món actual, hi ha tants diners disponibles als mercats financers que un es pot permetre pèrdues econòmiques durant una dècada mentre hi hagi inversors disposats a mantenir viu el teu somni. Al món de les start-ups sembla que això comença desaparèixer. Però en molts altres projectes encara hi ha inversors disposats a sostenir somnis inabastables, perquè, si s'assoleixen, els rèdits són també estel·lars. Recordo que en certa ocasió van preguntar a Jeff Bezos, després de deu anys de donar pèrdues, que quan pensava repartir dividends. Sembla que va fer fora el periodista de la sala. Avui és una de les empreses més imbatibles del món.

Jo no sé si Space X ho serà. I tampoc no sé si arribarem a fer turisme a Mart. El que sí que sé és que el camí a l'èxit és l'art de superar grans caigudes. Els asseguro que Elon Musk no està pensant en el coet que va explotar, sinó en el pròxim que llançarà a l'espai.