Per més que des de feia dies ja s’anticipava que la resolució de la CNMC a l’OPA del BBVA sobre Banc Sabadell seria favorable amb condicions, no deixen de sorprendre algunes circumstàncies.

La resolució s’ha pres sense escoltar ni donar audiència a 79 associacions que havien demanat ser part interessada en l’expedient. Entre elles, les principals patronals catalanes i gallegues (Foment, PIMEC, CECOT, Confederación de Empresarios de Galicia –CEG- i les patronals provincials d’aquesta mateixa comunitat). Tampoc s’ha admès la compareixença del Consell General de Cambres de Catalunya o la Cambra de Comerç de Sabadell –entre quines funcions està la de representar a les empreses- o a una associació d’accionistes del mateix Sabadell. Algunes han presentat un recurs judicial que ha estat admès a tràmit. A la vista d’això, hauria estat bé que la CNMC aclarís què considera ella “part interessada” o “interès legítim” si no ha admès ni tan sols a una associació d’accionistes ni a qui té per funció corporativa –i establerta legalment- la pròpia representació empresarial.

La CNMC assumeix en la seva resolució que l’operació “suposa una amenaça per a la competència efectiva” i reconeix l’existència de riscos en el mercat minorista –tant en l’àmbit de particulars com de pimes i autònoms-, com també en el de mitjans de pagament. Tot i això ha acceptat la OPA amb els compromisos del BBVA orientats a pal·liar les conseqüències més extremes de la concentració. Ara bé, tots aquests compromisos tenen data de caducitat: tres anys, prorrogables en el cas de pimes i per accés a caixers. La pregunta que sorgeix és òbvia: La CNMC espera que al final d’aquest període les condicions competitives del mercat seran diferents? Creu veritablement que els municipis o codis postals on es produeix una situació de monopoli, duopoli o control del mercat amb dos competidors més (168 municipis) aquesta situació millorarà? És com si ens digués que la situació de competència pot millorar amb el temps, quan la realitat és justament la contrària: amb el pas del temps la concentració s’aguditza.

Cap dels compromisos establerts evitarà, en cas que l’OPA prosperi, que les condicions competitives del mercat espanyol de serveis financers siguin molt pitjors a les de països europeus comparables per població (Alemanya, França, Itàlia o Polònia).  Tampoc evitarà que la concentració bancària a Catalunya arribi a uns nivells que la mateixa Comissió Europea entén que qüestionen el funcionament competitiu del mercat. Tot això ja es va denunciar al seu dia per la nota que va fer pública el Col·legi d’Economistes de Catalunya o l’informe elaborat per l’ACCO –Autoritat Catalana per la Competència- , que també havia demanat ser part interessada. 

La darrera paraula la tindran el govern espanyol i, després, els accionistes del Sabadell acceptant (o no) les condicions de l’OPA. Però la CNMC, amb la seva resolució,  ha continuat amb la mateixa tendència històrica present a l’estat espanyol des de fa decennis: la protecció de l’statu quo bancari i de les grans entitats bancàries tradicionalment vinculades al poder polític de l’estat per sobre dels interessos generals. Així s’han acabat resolent totes les crisis bancàries: en favor del club dels de sempre, sense considerar la possibilitat de solucions alternatives –potser, transfrontereres- que haurien pogut existir si s’haguessin treballat. D’aquesta manera s’hauria preservat el nivell de competència necessari en un mercat fonamental pel bon funcionament de tot el sistema econòmic. En aquest cas, a més, sense mitjançar una situació de crisi bancària.

 Més enllà dels interessos del BBVA, respectables, però que no tenen per què ser els de la majoria del país, no hi ha cap raó d’interès comú per acceptar aquesta operació i, molt menys, des del punt de vista de la competència, que és l’àmbit sobre el qual actua la CNMC. Una altra cosa seria si l’OPA s’hagués plantejat en termes d’entrada d’un nou competidor al mercat espanyol o català, però no és aquest el cas.

Algú, també des del punt de vista de la competència, podria defensar l’operació per l’aparició dels nous competidors tecnològics –les fintech-. Aquests operadors és bastant sabut l’escàs ventall operatiu que encara ofereixen individualment i l’alt grau d’especialització amb el que treballen de manera que el seu impacte pro competitiu és limitat per què no tenen prou capacitat  per absorbir  una part substancial del negoci. Avui són competidors limitats. Això sense considerar que una part –no petita- de la població no té les habilitats ni la confiança necessàries per treballar habitualment amb aquests operadors.

Més enllà de la competència hi ha un altre punt de vista sota el que algú podria defensar l’operació com podria ser el de la necessitat de grans campions estatals per si algun dia la Unió Europea vol/pot obrir el cadenat dels mercats bancaris estatals i es produeixen operacions inter-frontereres. Ara, és clar, aquest punt de vista ens està prohibit als que no tenim estat per què no hem pogut defensar mai la permanència de les nostres institucions bancàries –actuals o anteriors- en nom dels nostres propis campions.

La realitat inqüestionable és que, si triomfa l’opa, el 74% del mercat bancari català estarà en mans de dues grans entitats, o el 86% si comptem a la tercera –Santander-.