Sovint parlem d’empreses que competeixen mitjançant la innovació —no simplement produint un producte una mica millor, més barat o amb millor distribució— sinó creant aquell producte diferent que ens fa exclamar «wow!». Aquell que aspira a canviar el món —o, almenys, una part.

Competir amb innovació té molts avantatges, i per això molts ho intenten. El més important és que, si tens èxit, t’ubiques en una situació de monopoli: és a dir, tu fixes el preu i la quantitat, no el mercat. A l’extrem: si la innovació és realment valuosa o única —si algú descobreix com allargar la vida, vèncer el càncer, o posar al teu abast tota la intel·ligència del món—, llavors no hi hauria límit al preu que tots estaríem disposats a pagar.

Ara bé, competir amb innovació —situar-se a la frontera del que és tecnològicament possible— implica ser capaç d’avançar aquesta frontera i resoldre tots aquells problemes que fins ara ningú ha pogut resoldre. No és igual que competir imitant qui ja ho ha fet abans i produint-ne una versió més o menys equivalent.

Competir amb innovació implica resoldre tots aquells problemes que fins ara ningú ha pogut resoldre

La clau en aquest tipus de competició és el talent. Un talent capaç de resoldre tots els problemes que es troba Elon Musk per fer que els seus coets no explotin tant, o perquè el model de la Meta superi el de la OpenAI.

Aquest talent, en aquests camps de frontera, és escàs —molt escàs. Fa poc, Jensen Huang, CEO de Nvidia, comentava que el nombre d’investigadors de frontera capaços de construir aquests models que ens meravellen i protagonitzen els rànquings és aproximadament de 150 a tot el món. Semblen pocs, però si algú sap de què parla, és precisament ell. Aquesta xifra, per si sola, explica el perquè dels sous milionaris que estem veient —però també un dels somnis i de les aspiracions de la indústria i de la geopolítica.

Si disposéssim de talent il·limitat...

Com seria el món si tinguéssim la capacitat de disposar de talent il·limitat? Concretament, científics i enginyers il·limitats. Segurament, la forma de competir seria molt diferent. Hi hauria empreses que serien capaces de generar innovacions com a part del seu cicle productiu —quelcom avui encara impensable— i, per tant, serien imbatibles. Elon Musk deixaria d’explotar coets, els seus cotxes autoconduïts funcionarien com la seda, tindria les millors bateries, i Europa fins i tot disposaria de LLMs competitius. Un món diferent, molt diferent, on el progrés humà multiplicaria el nostre PIB fins a nivells que ara no podem ni imaginar.

No oblidem que el límit del progrés és la nostra capacitat d’innovar. I és el progrés el que ens proporciona prosperitat; com les societats l’hi reparteixen és un problema social, de quin nivell de desigualtat voleu assumir. La desigualtat forma part de la societat: ningú voldria que Lamine Yamal cobrés el sou mínim, però molts s’esverarien si un empresari d’èxit guanyés grans quantitats.

Aquest somni ja s’està fent realitat en alguns camps —encara pocs. Avui dia, els models de llenguatge ja guanyen medalles d’or a olimpíades de matemàtiques o de programació. Ja tenim alguns descobriments, especialment en biologia i matemàtiques, fets amb una col·laboració intensa amb models d’IA. El destacat investigador d’envelliment, el doctor David Sinclair, explicava que fa servir el sistema K‑Dense i que han aconseguit descobrir tot un conjunt de biomarcadors i fer-ne la part experimental i la publicació en setmanes en lloc dels nou mesos (o més) que trigaven habitualment.

Ningú voldria que Lamine Yamal cobrés el sou mínim, però molts s’esverarien si un empresari d’èxit guanyés grans quantitats

Això no passa en tots els camps, només de manera limitada. Cal que hi hagi un procediment perquè la solució sigui validada. Es pot fer, en part, en matemàtiques, programació, biologia, química i possiblement en alguna altra disciplina. Però estem molt lluny de tenir-ho en dret —no podem predir què dirà un jurat o un jutge—, en economia, en management, i en moltes altres àrees.

Simplificant molt, el que es fa és generar, mitjançant models d’IA, moltes possibles solucions; veure quines són les més prometedores i refinar-les fins a trobar unes quantes que realment funcionen. A continuació, aquestes es comproven al laboratori o manualment. Com que els models poden treballar en paral·lel, el procés només està limitat per la capacitat del model de generar solucions candidates —basades en el seu coneixement—, la capacitat de computació disponible i la qualitat del marc teòric que ens serveix per comprovar-les.

Està passant!

De fet, no només els grans noms com Google, OpenAI, xAI (on Elon Musk té interessos directes), sinó també startups s’hi han apuntat, i segur que molts laboratoris xinesos —tot i que d’aquesta part en sabem menys.

La startup Periodic Labs ha aixecat 300 milions de dòlars i compta amb un equip envejable d’experts en IA. El seu objectiu és construir laboratoris autònoms robotitzats capaços de fer tot el cercle, inclosa la part experimental. El seu enfocament són nous materials, com la superconductivitat. L’altra iniciativa, la fundació sense ànim de lucre FutureHouse, busca construir una plataforma d’agents que solucioni problemes habituals en la recerca, com fer recensions de literatura existent, planificar experiments, analitzar dades, etc. Ja han tingut resultats i han construït un model (Ether) que ha demostrat habilitats impressionants en química. L’enfocament de FutureHouse és més la col·laboració que l’automatització. Finalment, el Acceleration Consortium és una col·laboració entre universitats i laboratoris al voltant de la University of Toronto que busca construir agents i dades en open-source, democratitzant-los i creant estàndards per a la recerca.

Tot això apunta a un món nou. Un món en què, almenys en alguns camps, es podria disposar de talent il·limitat

Hi ha moltes més iniciatives, segur que moltes militars, però aquestes són menys conegudes o no públiques.

Ara bé —tot això apunta a un món nou. Un món en què, almenys en alguns camps, es podria disposar de talent il·limitat: un nombre indefinit de científics i enginyers que canviaria per sempre aquell element que limita el creixement: la capacitat d’innovar.

Però també, si tot això estigués a disposició només d’uns pocs, crearia un món molt desigual; i si estigués a disposició de tothom, seria un món on grups terroristes podrien fer coses insospitades.

Tot plegat, ens agradi més o menys —sembla, almenys en part, que aquest és el nostre destí. Val més no ser l’últim en aquesta carrera.