El desallotjament de la Maricarmen ha reobert el debat sobre el desnonament de persones grans i vulnerables, especialment quan el propietari del pis és un fons d’inversió. El govern espanyol vol reactivar ara el decret d’habitatge per impedir-ho, aprofitant l’onada social que ha creat el cas, que posa més difícil mantenir la seva posició a aquells que s’hi oposen.

El tema de fons, i el debat de debò que, malauradament, no tindrem, és si la protecció de persones vulnerables l’han de pagar els propietaris privats d’habitatges, en tinguin dos o cent. Ho explicava molt bé el Fernando Trias de Bes en el seu article d’aquest diumenge a ON ECONOMIA. I la conclusió és clara: sense qüestionar que hi ha persones que necessiten aquesta ajuda, és evident que aquesta protecció no pot recaure en els propietaris del pis.

En el cas de la Maricarmen és molt fàcil posicionar-se perquè té 87 anys i el propietari és un fons d’inversió. Però hauria estat diferent si el pis hagués sigut d’un particular que ha invertit en la compra de cinc o sis pisos? Potser no, però amb l’ús de les plataformes antidesnonaments i l’ajut mediàtic habitual es podria crear una pressió social similar, perquè hem arribat a un punt en el qual es considera qualsevol que inverteix en habitatge en un especulador sense ànima. O potser sí. I llavors, qui té cura d’ella?

Hi ha maneres de protegir un llogater vulnerable i aturar els desnonaments que no passen pel qüestionament de la propietat privada. Polítiques socials: si una persona necessita una ajuda per pagar un lloguer, i ja no té dret a la que tenia, heretada, l’Estat li ha de poder garantir una altra. Per exemple, un complement al lloguer perquè l’inquilí continuï pagant el mateix i el propietari cobri el preu de mercat.

El principal problema de la Maricarmen és que les administracions van dimitir de les polítiques d’habitatge fa gairebé dues dècades

Les polítiques socials, però, sovint no són més que pedaços o recursos per a quan el sistema falla. I l’habitatge és un cas clar. El principal problema de la Maricarmen i dels milers de famílies, joves i no tant joves, que busquen un pis que es puguin pagar, sigui per comprar o per llogar, és que les administracions espanyoles, la catalana inclosa, van dimitir de les polítiques d’habitatge fa gairebé dues dècades, quan va esclatar la bombolla financera.

Entre el 2008 i el 2010, cases i blocs de pisos van quedar a mig fer, els bancs van començar a desnonar famílies que no podien pagar la hipoteca, però es quedaven part del deute, i el sector immobiliari es va convertir, a ulls d'una part important de la societat, i dels polítics, en el dimoni. En els primers anys posteriors a l’esclat de la bombolla, construir no era necessari, però quan ho va ser, ningú gosava. Els primers, els funcionaris de les àrees d’urbanisme dels ajuntaments, que no volien carregar amb una responsabilitat que no els corresponia.

Amb un dels parcs d’habitatge públic més petit d’Europa, Espanya no té solucions per a les Maricarmen i les busca en la regulació i en el propietari

Això va suposar que la construcció d’habitatge lliure quedés reduïda a la mínima expressió, però també, i aquest va ser el gran problema, que les administracions no fessin habitatge públic. Ni protegit (HPO) per al mercat de compra, en funció de les rendes, ni social, per a les persones que no tenen accés al mercat lliure de lloguer. I ara, quan es necessita, no existeix, i activar-lo costa anys i que tingui un volum prou gran per començar a ser una solució, dècades. N’hem perdut, com a mínim, una, i no anem per bon camí perquè la burocràcia, les pors que fèiem referència i poca voluntat d’algunes administracions fa que la construcció no acabi d’arrencar.

Amb un dels parcs d’habitatge públic més petit d’Europa, Espanya, i Catalunya, no tenen solucions per a les Maricarmen. I, com que el seu horitzó són les pròximes eleccions, les busquen en la regulació i en anar contra el propietari, sobretot si té molts pisos. Si és un fons, hem cantat “bingo!” perquè gairebé ningú qüestionarà la mesura i el govern de torn, responsable –com a mínim parcialment– de la situació, del problema de la Maricarmen, en traurà rèdit polític.

Lamentablement, aquestes solucions no són reals, perquè cada restricció, cada atac a la propietat privada, cada dificultat a qui té un pis i el lloga, suposa una reducció de l’oferta. El resultat, doncs, és l’oposat al que es busca. La gran solució és generar un gran parc d’habitatge públic i, també, facilitar que hi hagi nova construcció d'habitatge lliure, perquè més oferta regularia els preus i, sobretot, perquè es necessita. I les ajudes al lloguer que siguin el pedaç de l’autèntica política d’habitatge que els centenars de milers de famílies que busquen un pis, o que són vulnerables, necessiten.