El desnonament de la Maricarmen aquesta setmana, una dona de 87 anys que feia set dècades que vivia al mateix pis de Madrid, ha provocat una reacció extraordinària. Milers de persones van sortir al carrer. La imatge commou i és comprensible que ho faci. Una societat decent no hauria de deixar sense alternativa residencial a una persona vulnerable.

No es tracta de decidir si la Maricarmen mereix protecció. La mereix. La qüestió és qui l'ha de pagar. En aquest cas concret, l'habitatge pertany a una societat immobiliària, no a un petit estalviador. I d'aquí les protestes.

Però l'episodi torna a posar sobre la taula una forma de legislar que sí que afecta milers de propietaris particulars: límits de rendes, pròrrogues extraordinàries, suspensions de llançaments i altres obligacions destinades a resoldre un problema social a través de qui casualment posseeix l'immoble.

La finalitat és indiscutible: la protecció social. Però la forma en què s'instrumentalitza aquesta política és profundament injusta.

No es tracta de decidir si la Maricarmen mereix protecció. La mereix. La qüestió és qui l'ha de pagar

Richard Musgrave, un dels pares de la hisenda pública moderna, distingia entre les funcions de l'Estat: redistribuir renda i protegir els vulnerables és una funció pública. S'ha de finançar mitjançant impostos generals, d'acord amb la capacitat econòmica dels ciutadans, i executar-se mitjançant pressupostos transparents. Ara bé, quan obliguem un propietari concret a proporcionar una prestació que beneficia la societat, la política social l'estem aplicant a la butxaca d'un particular.

El Fons Monetari Internacional ho expressa d'una forma molt gràfica: un lloguer limitat pot convertir-se en un subsidi a l'inquilí pagat pel propietari. És una transferència social encoberta.

Aquest tema resulta especialment problemàtic a Espanya. Prop del 90% dels propietaris del mercat del lloguer són particulars. Darrere d'un habitatge arrendat sol haver-hi dècades d'estalvi, d'esforç i de renúncies, fins i tot una herència, o una hipoteca encara pendent o el complement d'una pensió. Tenir un segon pis no converteix automàticament ningú en ric, de la mateixa manera que llogar un habitatge no converteix el propietari en un servei social.

La normativa més recent ha començat a reconèixer aquesta contradicció. La suspensió extraordinària de determinats desnonaments contempla la vulnerabilitat de l'arrendador, exclou alguns supòsits de propietaris amb dos o menys habitatges i estableix compensacions. És un avenç. No obstant això, obliga encara a iniciar procediments, acreditar perjudicis i esperar que l'Administració pagui. La protecció arriba immediatament a l'inquilí; la compensació del propietari sol arribar després, si arriba sense obstacles. I no és just.

La finalitat és indiscutible: la protecció social. Però la forma en què s'instrumentalitza aquesta política és profundament injusta

Els límits de preus dels quals he parlat des d'aquesta tribuna plantegen un problema similar. Protegeixen qui ja ocupa un habitatge regulat, però redueixen l'oferta futura, desplacen pisos cap al lloguer temporal o endureixen la selecció d'inquilins. El propietari que percep més inseguretat acaba per deixar de llogar. El resultat pot beneficiar l'inquilí instal·lat i perjudicar el que encara busca pis.

Res d'això resta gravetat al drama de Maricarmen. Però ens obliga a prendre'ns-ho seriosament. Si una persona vulnerable necessita romandre en el seu habitatge, l'Administració pot pagar la diferència del lloguer, oferir una alternativa digna, mediar en la compra o disposar d'un parc suficient d'habitatge social. El que no hauria de fer és convertir el propietari circumstancial en responsable únic d'una carència col·lectiva.

Espanya disposa d'un parc de lloguer social diminut en comparació amb bona part d'Europa. En lloc de corregir durant anys aquesta insuficiència amb inversió pública estable, hem intentat fabricar habitatge assequible mitjançant obligacions aplicades sobre el parc privat.

Espanya necessita polítiques socials ambicioses. Però també assumir-ne el cost. La solidaritat finançada amb impostos es reparteix entre tots i apareix en els comptes públics. La solidaritat imposada a una persona concreta no és més que una expropiació encoberta de renda.

Hem intentat fabricar habitatge assequible mitjançant obligacions aplicades sobre el parc privat

Protegir el vulnerable i respectar el propietari no són objectius incompatibles. A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. A veure si aconseguim d'una vegada per totes centrar aquesta qüestió. Perquè estem incorrent en una privatització de la solidaritat.