Quan al juliol es va segellar l'acord entre els Estats Units i la Unió Europea per evitar una escalada aranzelària, vaig recordar la cèlebre expressió econòmica que em va ensenyar el gran economista Francesc Xavier Mena a primer de carrera d'economia: canons o mantega. Un trade-off bàsic que representa l'elecció entre invertir en defensa o en béns de consum. En altres paraules, entre seguretat i benestar.

El pacte del mes de juliol passat entre la Unió Europea i els Estats Units consistia en el següent: Europa es comprometia a augmentar la inversió en defensa, especialment en armament comprat als Estats Units, i a canvi Washington relaxava les amenaces aranzelàries. Es van frenar pujades que afectarien productes clau com ara medicaments, materials industrials, vidre, cervesa o vehicles elèctrics. La pressió sobre l'alumini i altres metalls estratègics es va suavitzar. Trump se'n sortia, en part, i Europa guanyava temps i estabilitat.

Trump va utilitzar l'amenaça aranzelària com una eina de reposicionament geopolític. No buscava tant protegir la seva indústria com reequilibrar el lideratge dels Estats Units en el tauler internacional. I la resposta europea, lluny de ser estrictament comercial, va ser geopolítica: més inversió en defensa, més alineament amb l'OTAN, més dependència de la indústria militar nord-americana.

Vam voler deixar clar que els Estats Units continuen sent l'aliat que necessitem i va quedar també palès que, sense els americans, Europa encara no està preparada per competir en l'escenari global sola. L'energia, la maleïda energia… Sembla que, des del final de la Segona Guerra Mundial, no hàgim avançat en autonomia geopolítica.

Ja no parlem només de tractats de lliure comerç o d'equilibris fiscals. Parlem de política exterior, defensa, tecnologia, influència

Aquest acord, més enllà del seu contingut, va representar a la perfecció el tipus de relacions econòmiques que s'estan redefinint en aquest nou ordre. Ja no parlem només de tractats de lliure comerç o d'equilibris fiscals. Parlem de política exterior, defensa, tecnologia, influència. En aquest cas, hem comprat canons per poder continuar venent i garantir-nos continuar consumint mantega. És a dir, hem comprat seguretat (nord-americana) per mantenir un mínim de prosperitat (europea).

Aquesta mateixa setmana, uns mesos després de tot allò, el BCE ens diu que la inflació està continguda. Que els tipus d’interès es queden en el 2%. Que el creixement és modest, però que no hi ha alarma. Que tot va bé. “Europa va bé”, parafrasejant Aznar en els anys daurats espanyols.

Aleshores, què fem? On són les conseqüències d'aquell tsunami proteccionista que ens anunciaven? On és la recessió i la caiguda del PIB derivada dels nous aranzels als productes europeus?

De moment, molt soroll i poques nous. És cert que els aranzels han afectat les exportacions europees en sectors puntuals. Però no han contaminat, com es temia, els preus domèstics ni han generat inflació de segon ordre. Més encara: en termes macroeconòmics, Europa continua estable. Estancada, sí. Però estabilitzada com l'avió que ha deixat enrere les turbulències i els passatgers tornen a respirar tranquils.

El dilema de canons o mantega ja no es viu només en els pressupostos nacionals. Ara és una dinàmica negociadora entre potències

¿Potser hem pagat massa cara la mantega?

El dilema de canons o mantega ja no es viu només en els pressupostos nacionals. Ara és una dinàmica negociadora entre potències. Canviem compres per treves. Canviem despesa en benestar per despesa en seguretat. I acceptem la lògica que per continuar creixent cal adaptar-se a les regles de qui encara imposa el ritme.

Però compte: si caiem en el parany dels canons, si convertim la defensa en el nou motor de la cooperació internacional, allò que guanyem en tranquil·litat momentània, ho podem perdre en pau futura. I això sí que seria un cost que no compensa.

En aquest mateix diari, ja vaig advertir setmanes enrere d'aquest possible desenllaç. En articles anteriors, vaig explicar que en un món global hi ha massa dificultats, protagonistes i opcions perquè qualsevol amenaça unilateral pugui ser reconduïda amb una combinació de bilateralisme i acords multilaterals amb altres players. I sembla que, almenys aquesta vegada, vaig encertar en la previsió.