La bretxa entre la velocitat a què es produeixen els canvis al món de les tecnologies de la informació i el ritme al qual avancen els sistemes reglats de formació dels especialistes en aquestes tecnologies ha assolit ja clarament la categoria d'abisme. És una cosa àmpliament coneguda, però no per això menys alarmant en un entorn social i de negocis marcat per la digitalització. Les seves conseqüències són clares i van des de la frustració dels qui estan cursant aquests ensenyaments tecnològics que veuen com la gairebé totalitat dels coneixements que adquireixen han quedat obsolets en obtenir el seu diploma, fins a la desesperació de les empreses per aconseguir el talent necessari per operar en un entorn que canvia a velocitat de vertigen.

L'univers de la formació tecnològica a tots els nivells, enginyeria informàtica, enginyeria tècnica, formació professional i l'univers de les necessitats tecnològiques de les empreses estan en òrbites diferents que mai no es trobaran. I ningú no fa res per canviar aquesta deriva suïcida; ans al contrari, la ceguesa sobre aquest assumpte fa que creixi com una bola de neu en pendent que acabarà per arrossegar-nos a tots a una situació de col·lapse catastròfic.

És necessari abordar canvis radicals. El talent digital és la matèria primera de l'economia digital, de la societat digital, del nostre futur, i la seva generació, impuls i perfeccionament no pot estar tan desatès, tan abandonat pels poders públics com ho està en l'actualitat.

Les dades són eloqüents. L'economia digital aporta el 23% del PIB nacional i ha de créixer deu punts en el pròxim lustre. Objectiu difícil d'arribar quan estudis com el de la consultora WTW (Willis Tower Watson) revelen que el 85% de les empreses analitzades han experimentat dificultats per atreure i retenir talent digital el 2022 i que el 67% de les enquestades mantenen la dificultat per al present 2023. Les empreses estan a la caça i captura de talent especialitzat en big data, ciberseguretat, intel·ligència artificial, intel·ligència de negoci, arquitectura al núvol, desenvolupament web i un llarguíssim etcètera. Un talent que actualment es gesta majoritàriament en unes estructures acadèmiques anquilosades i que van camí de no servir per a res.

De veritat són necessaris quatre anys d'estudi en una facultat d'enginyeria informàtica per assolir un nivell superior en aquest tipus de coneixements? Un cop d'ull a un programa acadèmic tipus en aquestes institucions ens mostra dos anys d'estudis de base científica intensius en matemàtiques, electrònica i computació, absolutament necessaris, i uns altres dos anys dominats per la presència de fins a vint-i-cinc disciplines optatives que l'alumne ha d'elegir segons l'itinerari acadèmic seleccionat, entre elles Anàlisi de Xarxes Socials, Aprenentatge Automàtic i Big Data, Arquitectura Interna de Linux i Android, Criptografia i Teoria de Codis, Desenvolupament de Videojocs Mitjançant Tecnologies Web, Enginyeria de Comportaments Intel·ligents, Enginyeria Web, Intel·ligència Artificial Aplicada al Control, Investigació Operativa, Programació d'Aplicacions per a Dispositius Mòbils, Programació Competitiva, Robòtica, Seguretat en Xarxes. Disciplines totes elles que, en el termini de dos anys, els que tarda l'alumne a culminar els seus estudis, canvien els seus fonaments de manera radical quedant pràcticament obsolets els seus continguts. A aquesta pregunta dels quatre anys ha contestat amb un rotund no la vicepresidenta d'IBM, Justina Nixon, en una recent entrevista amb motiu de la seva visita al Mobile World Congress. Les empreses, en l'àmbit tecnològic, busquen habilitats i coneixements i passen de titulacions, va venir a dir, i va posar com a eix de l'estratègia de recerca de talent de la seva companyia l'eina SkillBuild, una plataforma online de formació tecnològica a tots els nivells i en totes les especialitats que es caracteritza per l'obertura a tota mena de perfils personals, la flexibilitat dels plans formatius i per la seva gratuïtat. IBM, que es dedica a dissenyar solucions tecnològiques a la mesura dels seus clients, està disposada a fer una milionària inversió a fons perdut per generar un planter de tècnics especialistes que puguin dissenyar i implementar les seves solucions tecnològiques. Generar talent, en dues paraules. Altrament, el seu negoci mor.

Una eina que s'emmarca en un model formatiu de ràpida expansió en l'univers tecnològic durant els últims anys i que la iniciativa privada està impulsant al màxim per cobrir l'àmplia demanda de talent que hi ha al món empresarial. Parlo del model conegut com a bootcamp, camp d'entrenament, per la seva connotació amb el model militar d'aprenentatge, que es caracteritza per ser molt intensiu, molt especialitzat, molt breu, molt pràctic i molt enfocat a les necessitats concretes de les empreses. Desgraciadament també és molt car en aquests moments. Un model sobre el qual no descobreixo res, ja que existeix una àmplia literatura acadèmica i divulgativa, que està demostrant la seva eficiència per solucionar el greu problema de falta d'especialistes en noves tecnologies. Penso que no hi ha actualment eina similar per generar talent digital a la velocitat a què el demanden les empreses.

Intensiu, breu i pràctic, són claus essencials d'un esquema que d'alguna manera s'han de transferir als sistemes reglats de formació tecnològica existents si volen sobreviure. Qualsevol facultat, escola tècnica o centre de formació professional en l'àmbit de les tecnologies de la informació hauria de començar a canviar del paradigma de la formació pel paradigma de l'entrenament com a base metodològica del seu esquema acadèmic. Els canvis tecnològics són tan aclaparadors en temps i forma que no hi ha cap altra opció. Cal canviar el xip, mantenir la formació de base científica, identitària de la universitat, i obrir-se a un model d'entrenament continuat que respongui a les exigències del mercat, que és l'essència del bootcamp. Més que un canvi, una revolució, que ha de girar com un mitjó l'actual model de formació tecnològica. El gran repte és establir un sistema de complementarietat entre ambdós models, ja que penso que un no exclou l'altre. La part dolenta és que no hi ha gaire temps. La crua realitat és que els nostres centres oficials de formació tecnològica en l'ampli camp de la digitalització, en els seus graus bàsic, mitjà i superior, aliens al que passa fora de les seves aules, s'estan convertint en guarderies de grans.