La setmana passada hi va haver una caiguda general d'una entitat financera espanyola. No es van poder efectuar pagaments ni entrar en banca online durant la pràctica totalitat del dia. Probablement, es va produir perquè va ser dia 20 i era el dia en què s'havia de liquidar l'IVA. Pot ser que per aquest motiu se saturés el servidor i caigués el sistema. Curiosament, el dia abans va caure Twitter durant unes hores, això pot semblar una nimietat al costat de la caiguda d'un banc, però en el vessant personal i fins i tot en el vessant professional, és ja un canal de comunicació, no només de missatgeria sinó de documents i, amb total seguretat, hi va haver professionals (i no només particulars) temporalment perjudicats.

Trec aquest tema perquè l'adopció de la tecnologia com a canal predominant al món jurídic i econòmic ha assolit ja unes cotes absolutes i moltes vies alternatives del món físic anterior, si bé estan encara disponibles, suposen endarreriments que, al capdavall,  les converteixen en poc més que residuals.

És en aquest sentit que la nostra dependència de la tecnologia produeix vertigen, ja que no són només les comunicacions, telecomunicacions i els mercats financers. És molt més: l'electrònica també es va imposant a la mecànica tradicional. I molta d'aquesta electrònica està suportada per sistemes. Les torres de control d'un aeroport, els sistemes de navegació d'una aeronau o el programari d'una operació quirúrgica amb material electrònic són governats, al seu torn, per sistemes. I ja sigui en un avió, un cotxe, realitzant una transferència o passant per una sala d'operacions, dels sistemes depenen la nostra salut, la seguretat, l'economia i el benestar.

Per això, cada vegada que cau un sistema informàtic, un no pot deixar de pensar: si això passés en un aeroport, seria un bon enrenou. O si això passés en un Hospital, seria un autèntic drama... I similars.

És en aquests moments que, malgrat el molt que ens n'hem queixat —jo mateix ho he fet fins i tot públicament en alguns dels meus articles o intervencions a la ràdio—, un s'adona que tot el compliance i les obligacions legals que la Unió Europea està imposant en matèria de protecció de dades, de ciberseguretat i de confidencialitat són més necessaris del que sembla. Això és com les assegurances. Un no s'adona de com són d'importants fins que no pateix un sinistre. Mentrestant, són un destorb. Pagues per un servei que no reps i que, a més, esperes no rebre mai. Però quan l'imprevist succeeix dones gràcies al cel i a qui va inventar la mutualització de riscos i l'obligatorietat de les assegurances més elementals.

Tot el descomunal esforç que estan fent les empreses i administracions de la Unió Europea en matèria de seguretat cibernètica i digital són semblants a les assegurances. Són un malson per a moltes empreses, fins i tot petites, que es veuen obligades a passar auditories de tota mena. Però la realitat és que la ciberseguretat comença a ser una barrera d'entrada competitiva. No es pot treballar per a certes empreses si no compleixes tota una sèrie de requisits de seguretat informàtica. I, així i tot, ja veuen què passa.

En una enquesta recent vaig llegir que la ciberseguretat era al top 5 de preocupacions dels CEO d'Europa i els Estats Units. És molt fort. Cada vegada hi ha menys delictes contra la persona física i hi ha més delictes (o intents de delicte) a través del digital. Crec que no conec ningú que no hagi experimentat, ni que sigui una vegada, l'intent d'usurpació del seu compte de whatsapp, o del seu compte de correu electrònic, o que hagin provat d'entrar al seu correu, o que hagi rebut correus que intenten que caiguis en un engany o frau o intents d'agafar la teva contrasenya de qualsevol servei en streaming, sense parlar dels intents a través de mitjans de pagament electrònics.

Per això, els sistemes ja no poden caure. Els sistemes ho són tot. Els sistemes són (gairebé) Déu. Sense sistemes segurs ja no hi ha futur econòmic per a un país que vulgui continuar desenvolupant-se. Entrem al 1984 d'Orwell o Un Món Feliç, de Huxley, però al segle XXI. Les màquines comencen a dominar les nostres vides. I seriosament.