En els tres articles anteriors explicava que la geopolítica econòmica ha deixat de semblar-se a una partida de bridge i s'assembla cada vegada més a una taula de pòquer. Sense parelles fixes. Sense regles permanents. Amb jugadors que pugen l'aposta, negocien o s'aixequen segons la mà.

Primer vam veure el canvi de joc. Després, les cartes de les grans potències. I, més tard, les d'altres actors que, sense dominar la taula, poden canviar el valor de les cartes. Vaig tancar aquell article amb una idea que semblava contraintuïtiva enmig del conflicte a l'Orient Mitjà: a ningú li interessa una guerra estesa ni prolongada. 

Avui vull explicar per què i, amb això, acabar aquesta sèrie.

La intuïció dominant (alimentada per titulars i per la memòria històrica) és pensar que el món pot lliscar cap a un conflicte global com va ocórrer al segle XX. Però aquest paral·lelisme és enganyós. El sistema econòmic actual no s'assembla en res al d'aleshores.

El que estem veient no és una dinàmica de conquesta territorial ni una guerra clàssica d'ocupació. És una estratègia de contenció

Fa cent anys, les economies eren més tancades. El comerç internacional tenia un pes limitat. Les cadenes de subministrament eren curtes. I els mercats financers no estaven integrats. La guerra destruïa, però no paralitzava el funcionament del conjunt del sistema.

Avui passa el contrari.

El PIB mundial continua creixent a ritmes propers al 3 %. Però la dada rellevant no és aquesta. L'important és que pràcticament totes les grans regions del món estan creixent al mateix temps. Els països en recessió representen una fracció marginal del total. Més del 99 % de l'economia global continua expandint-se. Amb tres divises expliques el 95 % del comerç mundial.

Això significa que el sistema funciona. I, sobretot, que està profundament interconnectat.

Hi ha una dada encara més reveladora: en gran part del món, entre un 20 % i un 35 % del PIB depèn de les exportacions. En algunes economies, fins i tot més. El comerç no és un complement. És una condició de supervivència.

Trencar aquesta xarxa no és una opció neutral. És provocar una contracció global immediata. Per això, quan analitzem conflictes com el de l'Iran, convé separar la retòrica de la lògica real. El que estem veient no és una dinàmica de conquesta territorial ni una guerra clàssica d'ocupació. És una altra cosa: una estratègia de contenció.

L'escenari més probable és una escalada limitada. Tensions sostingudes. Volatilitat en mercats. Petroli més car. Però sense ruptura del sistema

Els Estats Units, Israel i altres actors busquen limitar riscos concrets (en aquest cas, el desenvolupament nuclear) sense obrir un conflicte regional incontrolable. L'Iran, per la seva banda, respon sense creuar certs llindars. Els països del Golf reforcen la seva defensa, però eviten entrar plenament en guerra.

Hi ha un càlcul. És obvi que n'hi ha.

L'escenari més probable és una escalada limitada. Intercanvis puntuals. Tensions sostingudes. Volatilitat en mercats. Petroli més car. Però sense ruptura del sistema. Sense guerra total.

Existeix un segon escenari, més greu: una guerra regional ampliada, amb atacs a infraestructures energètiques i impacte econòmic més elevat. I existeix un tercer, molt més extrem, amb implicació directa de potències occidentals.

Però com més es puja en l'escala, més irracional es torna el conflicte des del punt de vista econòmic. Perquè en aquesta partida de pòquer ningú té totes les cartes, però tots depenen de les cartes dels altres. 

Els Estats Units necessiten mercats. La Xina necessita exportar. Europa necessita energia i seguretat. L'Orient Mitjà necessita vendre petroli. Àfrica i Amèrica Llatina necessiten inversió i demanda externa.

L'objectiu de fons no és bolcar la taula. És continuar jugant. Això sí, ja no al bridge. Al pòquer

És un sistema de dependència creuada. En aquest context, la guerra total deixa de ser una jugada guanyadora. Es converteix en una forma de perdre tots alhora.

És clar que això no elimina el risc. La història està plena d'errors de càlcul, incidents inesperats i dinàmiques que escapen al control dels actors. La violència, a vegades, té inèrcia pròpia. No podem tampoc pecar d'innocents. Però el que vull dir és que avui existeixen molts més incentius per aturar l'escalada bèl·lica que per ampliar-la.

La globalització no ha fet el món més estable en termes polítics. Però sí que l'ha fet més interdependent en termes econòmics. I això canvia radicalment la lògica del conflicte.

Per això, davant del soroll geopolític, convé tornar a una idea simple: quan tots depenen de tots, ningú no es pot permetre trencar la baralla. En aquesta nova partida de pòquer global, la tensió continuarà formant part del joc. Hi haurà fanals, pujades d'aposta i moments de màxima incertesa.

Però l'objectiu de fons no és bolcar la taula. És continuar jugant. Això sí, ja no al bridge.

Al pòquer.