Hi ha dies en els quals caminar pel centre de Barcelona és com travessar un decorat que ja no ens pertany. Carrers saturats, places reduïdes a punts de trobada per a grups organitzats, comerços de proximitat substituïts per franquícies fetes amb el mateix motlle de fàbrica i una llengua, el català, que sembla impropi i fora de lloc. Hi ha dies que, simplement, molts no reconeixem la nostra ciutat. I això, a hores d’ara, ja no és una percepció subjectiva: és un símptoma col·lectiu.

La xifra és coneguda, però no per això menys escandalosa: el 2024 Barcelona va rebre més de 26 milions de turistes, segons dades oficials de Turisme de Barcelona. En una ciutat que tot just supera el milió set-cents mil habitants, el desajust entre el volum de visitants i la capacitat de sosteniment urbà és flagrant. Aquest model de turisme massiu —continu, intensiu i poc regulat— ha convertit la ciutat en una mercaderia de consum ràpid, en un aparador global pensat per ser recorregut, fotografiat i oblidat.

La conseqüència més demolidora d’aquest model és l’expulsió silenciosa de la ciutadania. El preu del lloguer a la capital catalana ha augmentat un 68 % en l’última dècada, tal com indica l’Índex de Preus de Lloguer del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. L’especulació alimentada per l’èxit turístic ha fet dels habitatges un actiu financer i no pas un dret fonamental. El nombre de pisos d’ús turístic supera els 10.000, concentrats especialment als barris més cèntrics. El Raval ha perdut gairebé un 40 % dels seus residents en vint anys. Ciutat Vella, pràcticament la meitat. No hi ha ciutat que resisteixi una fuga tan accelerada del seu teixit humà.

Però hi ha un greuge menys visible i igualment inquietant: el lingüístic. En aquesta Barcelona concebuda per al turista, el català ha quedat relegat a una presència ornamental. En molts establiments comercials, l’atenció al públic es fa exclusivament en castellà o en anglès. Els menús ja no inclouen la nostra llengua, i els guies turístics ignoren sistemàticament la toponímia catalana. Aquesta normalització del desplaçament lingüístic és reveladora: ens estem adaptant plenament a qui ens visita, de manera que qui ve no té cap estímul ni incentiu per fer el mateix.

Ens han venut durant anys la idea que calia ser “una ciutat oberta al món”. Però el que finalment hem acabat sent és una ciutat sense sobirania, sense capacitat per decidir qui som, com volem viure i quina llengua ens identifica. 

Que ningú em malinterpreti. No es tracta de rebutjar el turisme, ni d’oposar-nos a l’intercanvi cultural. De fet, el turisme ja suposa el 14% de l'economia de la ciutat i proporciona 150.000 llocs de treball, segons el Consorci de Turisme de Barcelona.

Però el que sí que hem de reconèixer amb urgència és que aquest turisme, quan és desmesurat i mal gestionat, erosiona la mateixa ciutat. I Barcelona fa temps que pateix aquest desgast.

L’actual Ajuntament, liderat per Jaume Collboni, en un gest que arriba tard, ha anunciat que no renovarà les llicències dels pisos turístics actuals un cop vencin el 2028. Però és lícit preguntar-se si això és una mesura estructural o una maniobra d’imatge. Quatre anys més de permissivitat equivalen a quatre anys més d’expulsió, d’especulació i de pèrdua de comunitat. I mentre esperem, si bé la taxa turística s’ha duplicat, encara estem lluny d’utilitzar-la com una eina de veritable reequilibri. De fet, som molt més hàbils recaptant que restituint.

D’altra banda, el rebuig social al model actual de turisme és cada cop més explícit. Segons l’últim Baròmetre Municipal, gairebé el 31 % dels barcelonins consideren que el turisme és perjudicial per a la ciutat, la xifra més alta registrada fins ara. Les protestes recents —amb pistoles d’aigua, pancartes creatives i accions simbòliques— no són atacs a les persones, sinó denúncies d’un model que posa el benefici econòmic per davant del benestar comú.

I ara poso damunt de la taula la pregunta incòmoda que ja no podem evitar: qui té dret a la ciutat? I no em refereixo a qui pot passejar-hi o fer-hi un cafè. Em refereixo a qui pot habitar-la, construir-hi la vida, créixer-hi amb dignitat. A qui pot parlar-hi la seva llengua sense sentir-se foraster. A qui pot pagar un lloguer sense renunciar a menjar. A qui pot portar els fills a l’escola del barri i comprar a la botiga de tota la vida. 

Una ciutat no és un parc temàtic. Una ciutat és una comunitat. I la comunitat necessita arrelament, no rotació.

No podem continuar actuant com si aquesta situació fos inevitable, com si fos una llei natural o una fatalitat econòmica. El model turístic actual no és fruit de la inèrcia, sinó de decisions polítiques. I tot allò que es decideix, es pot revertir o modificar. Cal un gir de 180 graus que posi al centre la vida quotidiana, l’habitatge digne, la diversitat cultural autèntica i el respecte per la llengua del país i la identitat pròpia.

Vull una Barcelona on la vida no estigui subordinada a l’experiència del visitant. On el català no sigui una nota a peu de pàgina, sinó la llengua natural de l’espai públic. On el turisme sigui un complement, no un eix vertebrador. On no ens faci vergonya mirar un plànol de la ciutat i reconèixer-hi l’empremta dels qui hi viuen, no tan sols dels qui hi passen.

Les ciutats poden morir d’èxit, però també poden renéixer de la consciència. No, no és massa tard per recuperar Barcelona. Però cal coratge polític, planificació valenta i una mirada a llarg termini que deixi de posar preu a tot allò que no hauria de tenir-ne.

Barcelona ha estat —i encara és avui— una ciutat extraordinària. Però no n’hi ha en emmirallar-nos en la lluïssor d’anys passats. Cal decidir si volem continuar sent un lloc per viure-hi o només per ser visitat. I aquesta decisió no és neutra ni tècnica: és profundament política. O recuperem la ciutat per als qui hi viuen, o ens resignem a veure-la convertida en una escenografia buida que només existeix mentre dura la foto. El futur no pot ser un decorat.