Vàrem sentir parlar dels "fets rellevants" de boca de la Comissió Nacional del Mercat de Valors amb motiu de l'opa hostil que confrontava el Banc de Sabadell. Identificàvem en aquell terme aspectes importants sobrevinguts que obligaven si calia a reexaminar la posició de les parts. A la vida pressupostària d’aquests dies se m’acudeix que han passat dos fets rellevants que mereixen uns mínims d’atenció.

En primer lloc, el pressupost de la Generalitat s’ha acompanyat aquest cop de l’estimació de les balances fiscals. Efectivament, un recompte del que són els fluxos d'ingressos i despeses de Catalunya amb l’Administració de l’Estat sobre el territori dona un bon marc general en el qual el pressupost de la Generalitat en concret s'inscriu. Ni que sigui per coordinar el que ha de fer una administració perquè ho ha deixat de fer alguna altra, i recuperar una perspectiva global, macroeconòmica, del conjunt de les actuacions de totes les Administracions que incideixen sobre el país.

Aquestes dades, ara publicades pel govern socialista de la Generalitat, ratifica mètodes de càlcul anteriors i avala els resultats tradicionals d’estimacions passades. Sostreu els càlculs de debats ideològics, que alguns mateixos socialistes havien utilitzat, referits a les estimacions de governs anteriors, així com d’altres arguments que oferien els comptes territorialitzats com a succedanis de les balances fiscals. No sé quin equip ho ha fet i qui ho ha assessorat, però sí que sé que avalen el mètode tradicional de tots els governs anteriors de Catalunya. Això espero que posi fi, per una banda, a la pretensió d’estimar les balances fiscals per a totes les comunitats autònomes. No hi ha raó de fer-ho si els governs de les dues Administracions afectades no ho demanen. I que jo sàpiga, només Catalunya, el seu Parlament per majoria, no sols ho demana sinó que ho exigeix; tal és el sentit de pertinença que fa que en els fluxos fiscals s’avantposi el tot, Catalunya, sobre les parts (la balança fiscal entre Tarragona i Girona, entre comarques riques i pobres o, a l’extrem, entre els Güell i els Sánchez). Per quina raó Catalunya hauria de forçar la publicació de totes les balances fiscals de cada Comunitat; per posar en evidència no només el seu dèficit, sinó el superàvit fiscal de tantes altres? Al cap i a la fi, si aquests saldos són cosa volguda per l’Estat en les seves formes d’anivellament territorial, bé estarà si ho fa des dels seus propis recursos i no detraient-los, forçadament, dels nostres.

Per altra banda, aquest nou exercici de càlcul podria aturar els intents de minar la credibilitat dels saldos estimats, amb ocurrències diverses, com la no neutralització dels dèficits públics. Sí. Hi ha dos mètodes teòrics d’estimació de la incidència fiscal; però que atengui l’impacte de la càrrega fiscal i del benefici de la despesa sobre el territori, en els seus efectes macroeconòmics agregats d'arrossegament de l’activitat econòmica i sobre el benestar dels ciutadans, només n’hi ha un. I es correspon amb el mode d’entendre majoritari a Catalunya de què els ingressos pagats pels ciutadans són també de la institució que representa els catalans; una reivindicació de balances fiscals que es remunta en el cas de Catalunya a fa més d’un segle.

Els pressupostos recullen un crèdit pressupostari inferior al gastat el 2025. Això vol dir que la xifra de despesa sanitària pel 2026 serà inferior a la de l’any passat

Un segon fet rellevant en els pressupostos de la Generalitat que s’han presentat aquests dies és que, per primera vegada es reconeix que són pressupostos que no incorporen totes les partides de despesa. Es reconeix que existeixen partides pendents d'imputació; és a dir despesa contreta i no pagada per falta de crèdit pressupostari. En el passat podíem dir fins i tot que aquesta suposada il·legalitat pressupostària agafava a la intervenció distreta, tal com ha recordat fa poc la Sindicatura de Comptes. Avui sabem que aquesta manera de procrastinar és ja oficial. De manera que tot i el que varen prometre les conselleries de Salut i d’Economia, que aquest cop serien pressupostos realistes i s’afloraria tot el dèficit de la sanitat, no s’ha complert.

Efectivament, es presenten uns pressupostos pel 2026, que si bé es diran que són molt superiors als de l’últim exercici amb pressupost aprovat, del 2023, recullen un crèdit pressupostari inferior al ja gastat el 2025! Unes partides d’entrada 1.300 milions d’euros inferior a les gastades l’any passat, que si s’hi afegeixen els compromisos ja formalitzats per l’any en curs, possiblement ens mourien amb una infrapressupostació d’uns 3.300 milions. Poca broma. 

Qui s’ha de creure amb aquestes xifres els pressupostos que en cadena rebran els centres, les tarifes de la concertació, la despesa nominal màxima autoritzada, o la virtualitat d’un pressupost tancat per a medicaments i subministraments sanitaris? El Parlament aprovarà així, si és el cas, una xifra de despesa sanitària pel 2026 inferior a la de l’any passat, quan és sabut el ritme inequívoc que té el creixement de la despesa sanitària. Un altre "fet rellevant" per entendre la dificultat que té la gestió de la sanitat al nostre país.