La reforma laboral de finals de 2021 va tenir com un dels seus objectius principals incrementar la contractació fixa i, amb ella, l'estabilitat en l'ocupació. Quan han passat tres anys des de l'entrada en vigor de la reforma, cal fer un diagnòstic dels seus resultats, de les seves llums i ombres, així com dels desafiaments que encara queden pendents. Fer-ho ara, al cap de tres anys, no és casual, sinó tot el contrari: coincideix amb el temps que es van donar els interlocutors socials per fer un balanç d’impacte de la reforma, contemplant el Reial decret llei de la reforma que el govern espanyol hauria d’efectuar un balanç dels seus resultats. Fins i tot en la mateixa norma es contemplava que, en cas que no s’avancés en la reducció de la taxa de temporalitat, el govern espanyol hauria de presentar una proposta de mesures addicional en el marc del diàleg social, per a la seva discussió i eventual acord amb els interlocutors socials. Per això, en la perspectiva que el govern espanyol ha de fer aviat l’avaluació corresponent, cal fer un balanç orientatiu dels resultats més significatius, així com dels possibles aspectes pendents.

Com a punt de partida, sembla que hi ha un ampli consens en el sentit que les dades de contractació disponibles mostren un canvi decisiu en la configuració del nostre mercat laboral, en termes tals que la taxa de contractació temporal s’ha reduït de manera molt notable, especialment si ens atenim al que ha passat dins del sector privat, àmbit al qual es dirigeix essencialment la reforma laboral, independentment que també sigui obligat referir-se al que succeeix en el sector públic. Segons les dades de l’EPA, la taxa de temporalitat en el sector privat ha passat del 24,1% a finals de 2021 al 12,4% a finals de 2024, i si ho referim a l’última dada disponible del primer trimestre de 2025, se situa en el 12,1%. Per tant, la reducció de la taxa de temporalitat al llarg d’aquests tres anys ha estat d’11,7 punts percentuals, situant-se actualment una mica per sota de la mitjana de la temporalitat a la zona euro, on se situa, a finals de 2024, en el 13,8%.

La caiguda de la temporalitat ha estat generalitzada en tots els territoris, sectors i activitats professionals. Per exemple, a Catalunya la taxa de temporalitat general, inclòs el sector públic, és força inferior, de l’ordre de l’11,89%, quan la general de tot Espanya se situa en el 15,1%. Fins i tot la caiguda de la temporalitat de tot Espanya s’ha produït també entre les treballadores, si bé en aquest cas es manté la diferència, ja que hi ha una taxa de temporalitat superior entre les dones respecte dels homes, que fins i tot s’incrementa lleugerament, ja que la diferència passa de 0,8 punts el 2022 a elevar-se a 1,2 punts el 2025.

Vist així, no es pot sinó afirmar que la reforma en aquest punt ha estat tot un èxit en el sector privat, superant amb seguretat les expectatives que s’havien dipositat en aquesta reforma.

L’objectiu no ha de ser només tenir una taxa de temporalitat reduïda, sinó que aquesta provoqui estabilitat en l’ocupació

Amb la regulació actual, s’ha recuperat la coherència en el sistema de contractació, de manera que quan es tracta de cobrir una necessitat d’ocupació estructural cal contractar des del principi a través d’un contracte per temps indefinit, alhora que si es tracta de necessitats conjunturals d’ocupació es permet sense obstacles recórrer a la contractació temporal. En particular, l’amplitud de la definició del contracte temporal per circumstàncies de la producció, així com complementàriament del contracte per substitució (l’antic interí), faciliten a les empreses recórrer a la contractació temporal sempre que ho necessitin, sense que des d’aquest punt de vista es pugui considerar que hi hagi traves injustificades per a la contractació temporal per part de les empreses. La regulació del contracte fix discontinu també ha proporcionat elements de reducció de la temporalitat, d’una banda, i ha proporcionat flexibilitat a les empreses; tot i que també s’adverteix que el seu pes és modest i no tan intens com s’ha volgut transmetre des d’alguns àmbits.

Això sí, no n’hi ha prou amb analitzar les dades de taxa de temporalitat, ja que aquest és una dada formal del tipus de contractes que se subscriuen. L’objectiu final no ha de ser només tenir una taxa de temporalitat reduïda i raonable, sinó que aquesta provoqui un increment de l’estabilitat en l’ocupació. L’estabilitat en l’ocupació no està relacionada només amb el tipus de contractes que se signen, sinó sobretot amb la durada mitjana d’aquests contractes. Podem tenir una forta caiguda de la taxa de temporalitat, però amb el manteniment d’una forta rotació en l’ocupació, sense reduir-se el nombre d’entrades i sortides del mercat de treball, per tant, sense increment de l’estabilitat en l’ocupació.

Hi ha dades que ens orienten a detectar que la caiguda de la taxa de temporalitat ha proporcionat en paral·lel una reducció de la rotació laboral i, amb ella, un increment de l’estabilitat en l’ocupació. Però aquest efecte positiu sobre la durada mitjana dels contractes de treball no ha estat tan intens com la caiguda de la temporalitat en si mateixa. Per exemple, es detecta que el nombre d’acomiadaments anuals ha augmentat, passant dels 447.705 als 606.625, és a dir, s’ha produït un increment del 26%, que en realitat és un cert trasllat, encara que no total, de les antigues extincions de contractes temporals que ara es produeixen per la via dels acomiadaments de treballadors fixos. Això també es tradueix en una reducció de la indemnització mitjana per acomiadament, que ha passat dels 11.407 euros de mitjana el 2021 als 7.446 el 2023; això s’explica perquè abans hi havia més acomiadaments d’indefinits de llarga durada, mentre que ara l’antiguitat mitjana dels acomiadats ha caigut. Amb la qual cosa hi ha més indefinits en el mercat de treball, però amb taxes superiors de rotació.

A aquests efectes, està per veure el paper que té el període de prova en el manteniment de la rotació contractual, atès que es detecta un increment del nombre d’extincions de contractes indefinits durant el període de prova, que poden estar funcionant com a substitut de la contractació temporal, amb extincions no indemnitzades i que contenen la reducció de la rotació laboral. Això sí, fent el càlcul global de treballadors contractats (incloent-hi indefinits i temporals, fins i tot extincions en període de prova) es pot afirmar que s’ha incrementat la durada mitjana dels contractes i, per tant, reduïda la rotació, encara que no tant com es podria deduir si atenem exclusivament la caiguda de la taxa de temporalitat.

En tot cas, els frens a l’increment de l’estabilitat en l’ocupació no es troben en la normativa laboral existent, que es pot considerar, en termes generals, raonable, sinó en el model d’activitat productiva de la nostra economia, encara molt condicionada pels sectors d’alta estacionalitat i d’activitat conjuntural per requeriments del mercat. També des d’aquesta perspectiva el nostre model productiu està avançant, però cal reforçar un model de creixement basat en la innovació, en feines de major qualificació i en l’increment de la mida de les empreses.

El problema de la temporalitat en el sector públic és molt greu, ja que no s’ha intervingut en les causes i el globus torna a inflar-se

Indiscutiblement, on perviu el problema i de manera greu és en el sector públic, que, per les característiques dels serveis públics que presta a la ciutadania de manera estable en el temps, en teoria la taxa de temporalitat hauria de ser inferior a la del sector privat. En aquests moments la taxa de temporalitat en el sector públic se situa en el 28%, és a dir, molt per sobre del doble de l’existent en el sector privat i molt allunyat de l’objectiu del govern espanyol de situar la taxa de temporalitat en aquest àmbit en el 8%. És cert que en aquests tres anys la taxa de temporalitat en el sector públic ha caigut en 4,7 punts percentuals, però com que les xifres de partida eren tan escandaloses no es pot valorar el resultat en termes positius.

El problema en aquest àmbit és molt greu, atès que les mesures adoptades ho han estat exclusivament per intervenir sobre els efectes, reduint la bossa de temporalitat acumulada amb el temps, però no abordant les causes que la determinen, de manera que el globus de la temporalitat torna a inflar-se. La normativa és molt més permissiva amb la contractació temporal acausal, la no justificada per necessitats temporals de l’Administració, les mesures sancionadores davant la contractació temporal abusiva no funcionen, fins al punt que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea reitera constantment la condemna per una incorrecta transposició de la Directiva sobre contractes de durada determinada en l’àmbit del sector públic. La rel de problema es troba en un mal disseny estructural del sistema de contractació, així com una inadequació dels sistemes de flexibilitat interna en el sector públic, de manera que fins que no s’abordi el problema de fons, continuarem amb taxes desmesurades de temporalitat en aquest àmbit.

En definitiva, tot i que el balanç general pot ser positiu, encara queden reptes pendents, tant jurídics com de model de creixement econòmic, per reforçar la desitjable estabilitat en l’ocupació, sense que això provoqui efectes de rigidesa sobre les necessitats de contractació empresarial.