La setmana passada vam conèixer el tancament de la històrica ferreteria Llanza, del passeig de Sant Joan de Barcelona, que no ha pogut arribar al centenari per només tres anys. El seu propietari, Jaume Llanza, ha decidit jubilar-se... a l’edat de 92 anys! Ha resistit tot el que ha pogut, ha aguantat 25 anys més dels que li permetia la llei abans de jubilar-se, però ha tancat sense relleu.

Lamentablement, notícies com aquesta van apareixent de tant en tant. Un comerç emblemàtic de Barcelona tanca, després de 50 o 100 anys de vida, perquè al propietari ja no li surten els números o es jubila i no troba relleu. Al seu lloc hi obrirà un local de la franquícia de menjar ràpid o cafeteria de torn. Les xarxes s’omplen de laments i indignació, de gent que qui sap si mai ha trepitjat el comerç emblemàtic en qüestió, però que té raó en indignar-se en veure en què s’està convertint el centre de Barcelona i què estan fent les administracions per evitar-ho.

En el que hom sovint no pensa és que darrere d’aquella botiga històrica que tanca, hi ha un autònom que cada dia apujava la persiana i treballava 10 o 12 hores lluitant contra la competència de grans cadenes que rebenten preus amb productes probablement de menor qualitat, amb el hàndicap de l’alça dels lloguers i en un context d’excés de burocràcia i normativa. Com és lògic, només falta que li apugin les quotes per acabar-lo de rematar.

Castigar els autònoms és castigar la baula més feble de la cadena i té un efecte dominó, perquè l’autònom és l’empresari a peu de carrer

Quan el govern espanyol planteja alces de les quotes als autònoms, com les de la setmana passada, després matisades, no només perjudiquen el col·lectiu que sosté una part important de l’economia –cal recordar que Catalunya té 574.000 autònoms, per 3,4 milions del conjunt de l’Estat. Castigar-los és castigar la baula més feble de la cadena i té un efecte dominó, perquè l’autònom és l’empresari i emprenedor que està a peu de carrer.

L’autònom és qui ens posa el cafè i l’entrepà de fuet al matí, qui ens arregla una fuita al lavabo, qui ens ven uns pantalons, qui ens guarda dues barres de quart cada dia, qui ens recomana la fruita més saborosa que li ha arribat al mercat o fins i tot qui ens fa la declaració de la renda. Castigar-lo suposa que hagi d’apujar preus, que cada vegada es guanyi la vida pitjor i, quan arribi el moment de jubilar-se i traspassar el negoci, ningú vulgui agafar-lo perquè els números no surten. Això en el cas que no tanqui abans, ofegat per uns marges cada vegada més estrets.

El govern espanyol va anunciar una pujada de les quotes als autònoms a la qual només se li pot reconèixer un mèrit: va posar d’acord tothom en contra. Des de la dreta fins a l’esquerra parlamentària, passant pels socis de govern de Pedro Sánchez, Sumar. La indignació entre les patronals i, especialment, les associacions d’autònoms, va ser de dimensions catedralícies. Per això, la ministra socialista Elma Saiz va rectificar i va anunciar que es congelarien les quotes per als autònoms que cobren menys de 1.167 euros al mes, però s’apujaran la resta. Potser va ser un globus sonda, tot i que el rebuig generalitzat era previsible. Però la rectificació segueix sense convèncer la majoria, començant pels afectats i les patronals, i seguint per bona part dels partits. Junts és el que més clarament s’hi ha oposat, conscient que la figura de l’autònom és molt important a Catalunya.

L’autònom necessita accés senzill a ajuts i subvencions, desgravacions per invertir, menys burocràcia i agilitat de l’administració

Certament, ho és, i també a Espanya: Andalusia en té més de 600.000, Madrid i el País Valencià se situen al voltant dels 400.000 i a Galícia n’hi ha més de 200.000. Per això costa d’entendre aquest càstig constant als autònoms, en lloc d’incentivar la seva activitat. S’entén que s’han de pagar les pensions i assegurar la viabilitat del sistema com a mínim a mitjà termini, però no es pot fer a costa dels més febles. A Espanya es produeix un fet que no és habitual: la pensió mitjana ja és més alta que el salari mitjà, perquè cada any, les pensions s’apugen més que els sous per un motiu molt senzill: és una decisió del govern espanyol i afecta més de 9 milions de persones, és a dir, de votants.

A l’autònom, i a l’empresa, se l’ha d’ajudar, perquè això generarà més activitat, i per tant més cotitzacions, més consum i més riquesa en general. Ho explicava molt bé aquest diumenge Fernando Trias de Bes a ON ECONOMIA. L’autònom necessita accés senzill a ajuts i subvencions, desgravacions per invertir, simplificació de la burocràcia, agilitat de l’administració i una normativa realista. Potser així, quan un decideixi jubilar-se després d’una vida dedicada a la botiga, el restaurant, el taxi, el despatx o la granja, trobarà relleu més fàcilment, fins i tot dins mateix de la família, i no haurà de tancar. I no lamentarem després si al local hi obre una franquícia, perquè els autònoms, a més de la importància que tenen per a l’economia, també poden ser la primera línia de defensa contra la gentrificació.