El passat 29 de juliol, el Consell de Ministres va aprovar un Reial decret amb una nova línia d’ajudes excepcionals de suport al sector agrari per compensar els danys no coberts per la indemnització de l’assegurança agrària (per aplicació de franquícies i altres mecanismes contemplats en les condicions de les pòlisses) a les explotacions assegurades afectades per la DANA en diferents municipis.

És un bon moment per tornar sobre la importància de les assegurances agràries en els mecanismes de suport existents al nostre país per a l’agricultura.

Fa uns anys que les calamitats s’acumulen. A la gran sequera del 2023 l’han seguida unes DANES i ara incendis forestals. Alguns argumenten, amb una certa lògica, que aquestes catàstrofes són de tal magnitud que cal ajudar, i molt, tothom, hagin assegurat les seves collites o no. Però una actuació indiscriminada dels poders públics seria una bomba de rellotgeria contra el sistema d’assegurances agràries.

Allò que és assegurable no pot ser indemnitzat. El no assegurat no pot ser indemnitzat. Aquests dos principis són clau i s’han de respectar en tota la mesura possible. Sempre, en tot cas, hi ha d’haver una forta discriminació positiva a favor d’aquell que s’ha assegurat. El dia que manifestar-se sigui una millor manera de ser protegit que contractar l’assegurança, serà el principi de la fi (ràpida) de les assegurances agràries al nostre país.

Això és exactament el que ha fet el nostre govern en el Reial decret que inaugura aquest article: unes ajudes addicionals per cobrir els danys que no cobreix l’assegurança reservada únicament a aquells agricultors que han subscrit a temps les corresponents pòlisses.

Allò que és assegurable no pot ser indemnitzat. El no assegurat no pot ser indemnitzat

Alguns diran que soc jutge i part, ja que el meu pare va ser un dels més entusiastes partidaris d’incorporar les assegurances agràries a les negociacions dels pactes de la Moncloa, en una curiosa pinça amb l’aleshores ministre d’Agricultura de la UCD, Jaime Lamo de Espinosa. Però m’he convençut que el nostre sistema d’assegurances agràries és una resposta intel·ligent al desafiament climàtic creixent al qual està confrontada l’agricultura d’un país limítrof amb el desert.

En la meva compareixença davant el Comitè Econòmic, Social i Mediambiental francès, quan va preparar el seu informe sobre aquest tema, diversos consellers van subratllar que el nostre sistema d’assegurances agràries és una de les claus de la competitivitat i la resiliència de l’agricultura espanyola. Els vaig respondre que sí, que és veritat, però que és la resposta que hem sabut donar-nos per mantenir una agricultura activa sobre el conjunt del territori, quan tenim rendiments cerealistes, per exemple, 4 o 5 vegades inferiors als seus.

Vaig tenir la impressió que, darrere d’aquests comentaris, hi havia una certa dosi d’enveja davant la consolidació del model espanyol. Mentrestant, a Espanya, no falten els qui semblen disposats a llençar la criatura amb l’aigua del bany.

Un èxit indubtable

El 17 d’abril de 1980, un total de 25 entitats asseguradores van fundar l’Agrupació Espanyola d’Entitats Asseguradores de les Assegurances Agràries Combinades. Avui, després d’un seguit d’operacions societàries de concentració i un intens procés d’especialització, reuneix 16 grups asseguradors.

Al llarg d’aquests 45 anys, l’assegurança agrària ha experimentat un gran desenvolupament. El capital assegurat per l’assegurança agrària ha batut rècords fins a 35 vegades al llarg de tota la seva història, i des de fa una dècada ho fa de manera consecutiva, fins a superar els 18.000 milions d’euros de valor de producció assegurada, xifra que representa la meitat de la renda agrària nacional.

Són gairebé 17 milions de pòlisses i més de 20.000 milions d’euros en primes, de les quals el 50% han estat aportades per les administracions públiques (govern central i comunitats autònomes). En total, Agroseguro ha gestionat 31 milions de sinistres al llarg de tota la seva història, amb alguns exercicis especialment severs, en particular un 2023 que va tancar amb 1.241 milions d’euros de sinistralitat i danys en el 60% de la superfície assegurada total.

Una evolució necessària

L’assegurança agrària és millorable, per descomptat, i com a instrument de política agrària també. Cada any, en concertació amb el sector, es fa un seguiment del seu funcionament i es realitzen canvis.

És veritat que el sistema ja inclou mecanismes d’evolució que ajusten rendiments, quotes i cobertures en funció del nivell de sinistralitat global o individual. Però la seva aplicació automàtica pot deixar fora del sistema moltes explotacions, perdent-se el caràcter general que tenen avui les assegurances agràries. Per tant, cal promoure una progressiva adaptació de les explotacions a la nova realitat. Les assegurances han de cobrir riscos accidentals, no sistemàtics.

Per tant, cal un acompanyament especial per a aquelles explotacions que ja, avui dia, generen sinistres sistemàtics. Aquesta necessitat esdevé urgència per a un nombre reduït d’explotacions que estan “abonades” a les indemnitzacions. En qualsevol assegurança privada, aquest tipus d’assegurats acabarien sent exclosos per les companyies. Aquí, em sembla més prudent un acompanyament personalitzat per analitzar quina és la seva situació real i quines solucions es poden aportar.

Si els anys vinents ens obren un horitzó d’una certa estabilitat política, seria un bon moment per avaluar en profunditat el seu funcionament i promoure millores que siguin, alhora, pertinents i consensuades.