Imagina per un moment dos colossos enfrontats en un saló: un vesteix vestit blau amb corbata vermella i proclama als quatre vents que ha aconseguit “200 acords” amb socis d’arreu del món; l’altre, un gegant amb mirada impertorbable, accepta els girs de la conversa sense parpellejar, però tem per sobre de tot que algú descobreixi els seus dubtes. Aquesta por s’anomena face, un orgull tan delicat que perdre’l equival a patir la humiliació més gran possible. En la cultura xinesa, el face és l’escut que protegeix la reputació individual i col·lectiva: tots els esforços, per absurds que siguin, es justifiquen si eviten aquesta vergonya.

Per a molts, les recents declaracions de Donald Trump sobre suposades trucades de Xi Jinping i la promesa d’alleujar tensions aranzelàries serien simples anècdotes diplomàtiques. Tanmateix, si hi pares atenció, descobriràs un pla dissenyat amb precisió quirúrgica contra aquest orgull. Trump anuncia públicament que Xi el va trucar per negociar, i després reivindica haver tancat 200 acords. Encara que en els despatxos oficials ni Washington ni Pequín confirmin aquestes converses, l’efecte en l’opinió pública xinesa ja està servit: en desmentir-ho, el govern de Xi accepta públicament que ha mentit o, pitjor encara, que negocia d’amagat mentre presumeix de fermesa.

Suposem que un funcionari d’aeroport reconeix que un vol s’ha endarrerit, però es nega a dir-ho per por de quedar malament davant dels seus superiors. Prefereix fingir que “estan netejant la pista” abans que admetre un error. Aquesta escena es podria donar a qualsevol ciutat xinesa, perquè el nucli del problema és evitar el ridícul. Ara trasllada aquesta lògica al pla internacional: Trump publica a les xarxes i en entrevistes que els Estats Units imposaran o retiraran aranzels, segons li convingui, i assegura que Xi envia emissaris per suplicar reduccions. Sense proves, però amb titulars virals. Pequín reacciona amb un tuit oficial, nega l’existència de “qualsevol consulta”, demana als EUA “deixar de crear confusió” i amenaça amb represàlies tècniques, és a dir, aranzels propis.

Trump converteix cada silenci xinès en un signe de feblesa. I quan Pequín calla o desmenteix, es retrata a si mateix

El resultat és doblement útil per a Trump: colpeja on fa mal –la faceta pública de Xi– i obliga la Xina a prendre mesures que contradiuen el seu desig de mostrar-se invulnerable. En respondre amb aranzels, Xi reforça la narrativa de conflicte i confirma la versió nord-americana de “guerra comercial”, just el missatge que Trump volia imposar. Encara pitjor per a Pequín, cada desmentit oficial es converteix, als ulls dels seus ciutadans, en una confessió de vulnerabilitat: “el nostre líder negocia en secret i després ho desmenteix”, pensen.

Tot això no és ideologia ni moral: és pur pragmatisme estratègic. En exposar públicament suposats avenços i promeses de Xi, Trump converteix cada silenci xinès en un signe de feblesa. I quan Pequín calla o desmenteix, es retrata a si mateix en un acte de vergonya col·lectiva. Portar la negociació al terreny del face obliga l’adversari a respondre no per conveniència econòmica, sinó per salvar l’orgull; d’aquesta manera, perd flexibilitat i queda atrapat en la seva pròpia narrativa.

Qui assessora Trump en aquesta partida entén millor que ningú que, en la diplomàcia moderna, no n’hi ha prou amb les xifres ni els aranzels: n’hi ha prou amb un titular oportú per tombar la cuirassa de l’orgull aliè. I la Xina, en topar amb aquesta estratègia, descobreix el que tothom temia: que hi ha un punt exacte on fa més mal i que, en aquesta ocasió, no té escapatòria.