Enmig de la tensió que ens envolta, cada pocs dies s’obre una vàlvula i hi ha una certa explosió controlada. En geopolítica, hem viscut la caiguda del règim iranià provocada per la mort de Khamenei. En tecnologia, l’exdirector general de YouTube feia un tuit fa uns dies amb un comentari críptic: “Gaudiu del vostre darrer any de feina!”. De fet, pels qui segueixen la seva trajectòria i l’opinió pública de Silicon Valley no ho és gaire, de críptic: Chad Hurley feia referència als salts de gegant de la intel·ligència artificial aquest inici de 2026, en particular en totes aquelles àrees on té potencial de substituir l’acció humana a l’àmbit professional.

És una petita explosió per la transcendència de la figura que ho afirma públicament, però no agafa ningú per sorpresa: als cercles tecnològics fa setmanes que es viu una barreja entre l’extraordinària emoció provocada per uns avenços que ningú esperava que fossin d’aquesta magnitud i a aquesta velocitat, i el temor que tot plegat es descontroli i no siguem capaços de gestionar-ne les externalitats socials. De fet, la firma de recerca de mercats d’inversió Citrini Research va publicar fa uns dies un informe en la mateixa línia: prediu una gran recessió el 2028 derivada dels impactes en el món laboral de la intel·ligència artificial.

Des de l’arribada de la intel·ligència artificial generativa fa una mica més de tres anys, tot just ara es veu el potencial real de substitució de la tasca humana a curt termini –fins ara havíem estat davant de solucions d’acompanyament, de millora d’eficiència i productivitat, de suport a la tasca humana. La substitució ve donada per eines com Claude Cowork, d’Anthropic –l’empresa que ha tingut un cara-a-cara amb l’administració Trump– o Perplexity Computer, ambdues solucions que executen tasques proactives que impliquen diversitat de formats i interaccions, com ara obrir un navegador web, fer una recerca, extreure’n conclusions, obrir un processador de textos, escriure el document i compartir-lo a xarxes.

Canvia tot, però no sabem com. En el fons, no hi ha res escrit: podem extreure’n sinergies i oportunitats o aprofundir en els seus riscos i amenaces

El potencial d’una substitució a gran escala dels llocs de treball humans l’any 2026 és un cigne negre. No ho dic jo: ho diu Nassim Taleb, el famós matemàtic i assagista que ha predit algunes de les grans crisis financeres de la història recent. En realitat, l’adveniment d’un cigne negre no implica necessàriament que estiguem davant d’un abisme en el sentit negatiu del terme: els cignes negres són situacions extremadament improbables, amb les quals ningú comptava, i que capgiren l’imaginari col·lectiu. La Covid ho va ser –inqüestionablement, en aquella ocasió, ho era en el sentit negatiu. Però ningú sap, encara, si el desplegament d’una substitució laboral de la feina humana qualificada és bo o dolent. El prestigiós Financial Times ho il·lustrava la setmana passada amb una gràfica que s’ha fet viral per la seva relativa absurditat, però que reflecteix molt bé on estem: en un escenari conservador, aquests avenços permetran compensar la conjuntura econòmica negativa que vivim per altres raons i mantenir la tendència de creixement del PIB de les darreres quatre dècades, el que anomenen "camí de creixement amb el suport de la IA". En un escenari optimista, es produiria el que anomenen "singularitat tecnològica" en positiu, que ens portaria a la fi de l’escassedat: es multiplicaria per 10 el PIB per càpita i viuríem en un món d’abundància a tots els nivells. En un escenari pessimista, la singularitat tecnològica tindria un impacte negatiu: la fi de la humanitat, l’extinció, amb una reducció del PIB per càpita superior al 90%. Més enllà de l’aparent sorpresa perquè una capçalera rigorosa com el Financial Times publiqui una gràfica amb un ventall de possibilitats que cobreix tot l’espectre entre menys infinit i més infinit, el cert és que reflecteix amb exactitud el moment actual: no sabem què implica que els robots ens facin la feina, desconeixem com es governa tot plegat, no hi ha precedents de societats on es reparteixi entre humans una riquesa generada per entitats no humanes.

Canvia tot, però no sabem com. En el fons, no hi ha res escrit: depèn de com es piloti aquest moment transcendent podrem extreure’n les sinergies i oportunitats o aprofundir en els seus riscos i amenaces. A nivell global, la coexistència de molts fronts oberts – geopolítics, tecnològics, militars, ideològics – genera una enorme complexitat agregada on es fa impossible predir el resultat de tot plegat. Però a nivell regional i personal, el timó el tenim nosaltres. Els propers mesos, caldrà navegar fortes onades.