Des de principis de la dècada actual, l’economia mundial ha passat per una pandèmia, dues guerres amb risc important de desestabilització, un episodi inflacionari derivat de la disrupció de les cadenes de subministrament globals i un conflicte comercial d’escala planetària, arran dels aranzels imposats per l’administració Trump. Tanmateix, el principal índex borsari, el S&P 500 americà, ha doblat el seu valor els últims cinc anys i continua superant continuadament els màxims històrics els darrers mesos; el preu de l’or també s’ha multiplicat per dos durant el mateix període; la criptodivisa de referència, el bitcoin, ho ha fet per cinc, i el preu de l’habitatge es va enfilant a molts països –com el nostre. Aquest contrast tan accentuat entre inestabilitat geopolítica, incertesa econòmica i ­–malgrat tot– la infatigable propensió a assumir riscos per part dels inversors, planteja alguns interrogants.

A Catalunya, tant la inversió productiva com la productivitat per hora treballada porten ja alguns trimestres clarament a l’alça. D’altra banda, la demanda interna per part del sector privat està prenent el relleu d’una demanda externa que s’alenteix, en un entorn complicat pel comerç internacional, i d’una despesa pública que està deixant d’actuar com a principal motor de l’economia –juntament amb el sector exterior. Però el nostre país és una gota d’aigua en l’oceà de l’economia mundial, i qualsevol disrupció provinent de l’altre costat de l’Atlàntic ens afectaria, amplificada, per l’impacte que pugui tenir a Europa.

Una part important de l’impuls que mou actualment l’economia americana prové de les inversions vinculades amb la intel·ligència artificial. Les valoracions extraordinàriament elevades de la borsa d’aquell país es justifiquen, principalment, per les expectatives de major creixement dels beneficis empresarials a mesura que la IA transforma l’economia. Si aquestes expectatives no s’arribessin a complir en la mesura que actualment descompten els mercats, la correcció podria tenir efectes en cadena, més enllà de l’economia financera. L’antiga economista en cap de l'FMI, Gita Gopinath, ha arribat a xifrar en 35 milions de milions de dòlars les pèrdues potencials per al conjunt de l’economia mundial derivades d’una possible caiguda de les cotitzacions a la borsa americana.

A Catalunya, tant la inversió productiva com la productivitat per hora treballada porten ja alguns trimestres clarament a l’alça

Les mètriques usuals de valoració de la renda variable, com el PER (el número de vegades que la valoració d’una acció multiplica el benefici per acció), indicarien una clara sobrevaloració del S&P americà –amb un pes molt rellevant de les grans empreses tecnològiques. Aquestes valoracions aparentment excessives estarien justificades si la IA fos el desencadenant d’una profunda revolució tecnològica capaç d’elevar, de manera sostinguda, el creixement potencial de la productivitat. Les fortes despeses empresarials en R+D i centres de dades encara no generen prou beneficis que les justifiquin, però les transformacions tecnològiques radicals acostumen a evolucionar en forma de J. És a dir, amb una primera fase d’adaptació dels models de negoci i les estructures organitzatives, en la que la productivitat pot arribar fins i tot a disminuir, abans de desplegar tots els seus efectes en el conjunt de l’economia quan la fase d’aprenentatge ha estat superada. També hi ha el dubte de fins a quin punt el creixement de la productivitat impulsat per la IA es concentrarà en poques mans, destruint més ocupació de la que crea, o s’acabarà estenent amb més o menys intensitat a la majoria de sectors i segment socials.

L’esclat de la bombolla tecnològica associada amb la primera revolució digital de les “.com” a finals dels 90 va desplomar les cotitzacions, també extraordinàriament elevades d’aquell moment, però l’impacte en l’economia real va ser limitat i relativament curt. Malgrat que moltes empreses van desaparèixer sense deixar rastre, altres han sobreviscut fins als nostres dies i actualment lideren els rànquings. Més important encara, una part important de les infraestructures i dels nous models de negoci desenvolupats en aquella època estan en la base dels guanys de productivitat assolits durant la primera part del segle actual. És previsible que també ara els efectes positius de les inversions en noves infraestructures i sistemes tecnològics i organitzatius, sobrevisquin, almenys en part, les inestabilitats financeres que es puguin produir.

Una “bombolla” és un episodi de ràpid augment del preu d’un actiu que genera expectatives de futurs augments. Evidentment, l’espiral no pot continuar indefinidament, però es pot desinflar gradualment o tot d’una. El dany ocasionat en l’economia s’amplifica quan els inversors han assumit volums elevats de deute als que ja no poden fer front. En el cas de l’economia americana hi ha un cert risc vinculat amb el finançament no bancari, que ha crescut molt els últims anys –però aquest no és el cas de les economies catalana i espanyola, amb un sector privat que s’ha desendeutat intensament els darrers anys.

Una “bombolla” no pot continuar indefinidament, però es pot desinflar gradualment o tot d’una

La història mai es repeteix de la mateixa manera, però rima. És possible que els factors que han impulsat el creixement vertiginós de les valoracions de molts actius simultàniament deixin d’operar amb la mateixa intensitat en el futur proper, i que els riscos per a l’economia mundial es vagin mitigant. Però també hi cap la possibilitat d’una correcció més brusca, sense que sigui possible determinar quan. L’any 2017 el governador de la Reserva Federal americana Alan Greenspan va advertir, amb una expressió que s’ha fet cèlebre, de “l'exuberància irracional” dels inversors. No obstant això, la caiguda de les cotitzacions no va arribar fins a l’any 2000, i un inversor que hagués comprat el 1997 i mantingut les posicions fins al 2002 encara hauria guanyat diners. I si hagués continuat invertit fins al 2007 hauria guanyat un 50%. El 2009 els valors es van tornar a desplomar, aquesta vegada amb més força, però si aquest mateix inversor s’hagués mantingut impassible sense vendre, la inversió feta el 1997 li hauria rentat un guany acumulatiu del 180% vint anys després, el 2017 (en termes nominals, sense ajustar per la inflació del període). Ara bé, no tothom té uns horitzons temporals tan amplis i, sense alarmismes injustificats, faríem bé de mantenir-nos amatents, calibrar els riscos que prenem i evitar el vell parany dels que, amb una bola de vidre entelada, proclamen amb gran convicció allò de què "aquesta vegada serà diferent!"