A tots els països s'observen diferències interterritorials significatives en PIB per càpita i, d'allà, en les bases imposables i les recaptacions tributàries; també en el cost per càpita dels serveis públics. Per això, la descentralització de competències de despesa i impostos provoca disparitats en la capacitat financera pròpia dels governs subcentrals per prestar serveis. Espanya no és una excepció a aquesta realitat, ja que hi ha divergències substancials en les capacitats fiscals i les necessitats, i hem assolit un dels nivells més alts de descentralització en l'àmbit internacional. Per tant, l'anivellament interterritorial és un assumpte de gran importància per garantir l'equitat en l'accés als serveis públics.

Fins ara, el sistema ha apostat per un anivellament molt fort. En conseqüència, la descentralització no ha fet que els territoris amb menor PIB per càpita tinguin menys recursos per habitant. N'hi ha prou amb recordar aquí que el pressupost per habitant de la Junta d'Extremadura és significativament superior al de la Comunitat de Madrid o al de la Generalitat catalana. Però és veritat que la dimensió de l'anivellament no està exempta de problemes i reptes.

En primer lloc, hi ha una contribució molt limitada de les comunitats autònomes forals al procés d'anivellament. Aquesta realitat genera sentiments de greuge comparatiu en altres autonomies que tenen una capacitat i esforç fiscal similars, però compten amb ingressos per càpita molt més baixos que les regions forals.

En segon lloc, hi ha diferències en els recursos per habitant entre les comunitats autònomes de règim comú que no s'expliquen per les diferències en les necessitats de despesa que el mateix sistema de finançament calcula i pren com a referència. És coneguda la situació d'infrafinançament a la Comunitat Valenciana i Múrcia. D'altra banda, hi ha regions que reben sistemàticament més recursos dels que necessiten segons el model de finançament. En resum, l'anivellament produeix resultats finals inconsistents.

En tercer lloc, sabem que la fórmula actual dels habitants ajustats pot millorar-se, tant en termes de les variables que s'inclouen com en les ponderacions assignades en l'actualitat.

Per últim, però no menys important: el grau d'anivellament del sistema és una variable subjecta a elecció. I no tots els ciutadans tenen la mateixa opinió sobre això. De fet, si observem els països federals de referència han optat per equilibris i enfocaments anivelladors molt diferents. Als extrems se situen els Estats Units, que renuncien a comptar amb un programa de transferències d'anivellament explícit, i Austràlia, que calcula meticulosament les necessitats dels estats i garanteix un anivellament complet. En posicions intermèdies, Suïssa i el Canadà opten per fórmules d'abast parcial, mentre que Alemanya s'apropa, però no arriba, a un anivellament complet.

Els resultats d'un treball publicat per FUNCAS fa uns mesos (disponible en https://www.funcas.es/documentos_trabajo/la-nivelacion-interterritorial-en-espana-que-piensan-los-ciudadanos/) mostren l'origen de la dificultat per resoldre els assumptes anteriors. Primer, perquè falta informació. En el seu conjunt, les respostes a les preguntes sobre la familiaritat amb el model apunten que només un de cada quatre ciutadans superaria una prova bàsica de coneixement. Segon, perquè els sentiments de greuge comparatiu estan molt estesos, sense que existeixi un suport estadístic objectiu que el fonamenti: el sentiment és particularment intens en algunes de les comunitats autònomes comparativament ben tractades pel sistema de finançament de règim comú i se situa a la mitjana o per sota en territoris que sí que afronten situacions objectives d'infrafinançament. En tercer lloc, perquè col·lectivament i a escala espanyola no existeixen dominàncies fortes ni en si l'anivellament ha d'incloure tots els serveis o cenyir-se als fonamentals; o si ha de centrar-se a anivellar capacitats fiscals o continuar centrat a anivellar necessitats de despesa. Fins i tot la correcció del diferencial en el finançament que proporciona el règim foral assoleix un 43% de respostes a favor, davant 45% i 12% que estarien en contra que no es pronuncien.

Amb aquests vímets, és justificable ser pessimista sobre la probabilitat de ser capaços de consensuar posicions al capdavant de l'anivellament. Però el seu invers també hauria si és cert: ajudaria el que un número cada vegada major de ciutadans comprenguin els fonaments i resultats del model. A més, el debat públic hauria d'estar basat en xifres objectives, els principals partits polítics haurien de fer un esforç per compartir el diagnòstic sobre l'anivellament interterritorial del sistema i el grau d'anivellament preferit majoritàriament; hauríem d'empènyer perquè el Consell de Política Fiscal i Financera compti amb una unitat tècnica d'anàlisi independent que proporcioni els materials necessaris per a l'anterior, i també perquè generi propostes concretes sobre les variables de necessitat de despesa i les estimacions de recaptació normativa.

Deures per a la pròxima legislatura.