Som fills d’una classe mitjana que ja no existeix. Aquella que creia que amb feina, esforç i una hipoteca tot era possible.

Avui, aquella seguretat s’ha esvaït. Famílies que fa vint anys tenien estalvis ara compten els dies per arribar a final de mes. Professionals amb carrera universitària comparteixen pis, i molts joves encadenen feines precàries. Guanyar-se la vida ja no garanteix viure dignament, i estudiar tampoc serveix per prosperar. La classe mitjana, que durant dècades va simbolitzar l’equilibri i l’orgull del país, ha esdevingut un miratge. El centre s’ha trencat, i aquell país que somiava ser “de classes mitjanes” és avui un territori de contrastos ferotges, on conviuen els que acumulen i els que s’ofeguen.

Durant els anys vuitanta i noranta, la societat catalana vivia la seva edat d’or domèstica. No tothom era ric, però la majoria vivia amb una sensació d’estabilitat que ara sembla un record llunyà. Les famílies tenien la casa pagada o a punt de ser-ho, sovint disposaven de més d’un vehicle, i fins i tot d’una segona residència modesta al poble o a la costa. Un sol salari podia sostenir una llar; amb dos, es podia estalviar i mirar el futur amb confiança. L’economia creixia, la indústria generava ocupació estable i la democràcia alimentava l’esperança. Era l’època en què Jordi Pujol repetia que Catalunya havia de ser “un país de classes mitjanes”, i aquella idea va arrelar com a lema col·lectiu.

Malauradament, aquell equilibri es va esquerdar lentament. L’entrada a l’euro, la deslocalització industrial i l’esclat de la bombolla immobiliària van canviar les regles del joc. Els salaris van perdre poder adquisitiu mentre el cost de la vida —sobretot el de l’habitatge— s’enfilava sense fre. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de 2024, gairebé una de cada quatre persones viu en risc de pobresa o exclusió social. I, tanmateix, la xifra més inquietant és la invisible: la d’aquells que encara no són pobres, però tampoc viuen amb tranquil·litat. L’espai del mig, aquell que mantenia dret el país, s’estreny cada any una mica més.

La generació que havia de sostenir el sistema sobreviu com pot: sense estalvis ni estabilitat i amb la sensació que el futur ja no és per a ella 

El problema no és només econòmic, és estructural. Els joves catalans s’enfronten a un mercat laboral precari i a un mercat immobiliari hostil. Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, el preu mitjà del lloguer a Catalunya ja supera els 950 euros mensuals, i a l’àrea metropolitana de Barcelona frega o sobrepassa els 1.200. Mentrestant, els salaris dels menors de trenta anys amb prou feines arriben a cobrir aquestes xifres. En altres paraules: avui, un sou s’esvaeix gairebé del tot només per pagar l’habitatge, sovint provisional, compartit o en condicions precàries.

La generació que havia de sostenir el sistema sobreviu com pot: sense estalvis, sense estabilitat i amb la sensació que el futur ja no és per a ella. I això té conseqüències morals: quan una societat deixa de creure que l’esforç porta recompensa, deixa també de creure en si mateixa.

Mentrestant, la fiscalitat continua castigant els mateixos. L’IVA —a diferència de l’IRPF— no entén de rendes: grava igual el pa que el luxe, el cotxe vell que el de gamma alta. Convertim el consum bàsic en un privilegi. Aquesta estructura fiscal, regressiva i inerta, accentua la fractura social. I, tot plegat, en un context en què les grans fortunes troben vies per tributar menys que mai, amb deduccions, societats instrumentals i paradisos legals que fan de la desigualtat un negoci amb segell oficial.

El resultat és un país polaritzat: una minoria que acumula capital, i la majoria que acumula esgotament i impotència. Les xifres de l’INE mostren una bretxa profunda: el 20% més ric del país acumula més de quatre vegades els ingressos del 20% més pobre. No és un desequilibri puntual: és un canvi de model. Un desplaçament del centre social que posa en qüestió l’essència mateixa del país que ens havíem imaginat. El progrés, que abans s’associava a l’esforç, avui és patrimoni d’uns pocs.

Catalunya és avui un país empobrit per dalt i per baix. Els rics tributen poc, els pobres paguen massa i la classe mitjana s’esvaneix

Més enllà de les xifres, la classe mitjana havia estat molt més que una franja d’ingressos. Era una cultura compartida: creure en la feina ben feta, en la meritocràcia i en l’educació i la sanitat publicoprivada com a pilars de progrés i seguretat. Aquella generació creia que l’esforç i la formació obrien portes, i que la salut i l’escola, ben gestionades, podien garantir una veritable igualtat d’oportunitats. Avui, aquestes paraules sonen buides. Les famílies que abans representaven el cor del país viuen amb la incertesa d’un equilibri fràgil. Els fills de professionals formats treballen en feines precàries, els sous s’esvaeixen en lloguers impossibles i moltes llars sobreviuen gràcies a la pensió dels avis. Allò que cimentava la cohesió social —l’estabilitat, l’esforç, la confiança— ha esdevingut una cursa d’obstacles.

Catalunya és avui un país empobrit per dalt i per baix. Els rics tributen poc, els pobres paguen massa, i la classe mitjana —aquella que havia de ser el coixí entre tots dos mons— s’esvaneix sense que ningú la defensi. El que abans era l’orgull d’un model —una societat cohesionada, austera i progressista— ha esdevingut una façana buida. Les polítiques públiques han renunciat a garantir equitat, i la resignació ha substituït la indignació.

Per què ja no tenim classe mitjana? Per què tot sembla reduir-se a una minoria poderosa de rics i una majoria de pobres sense expectatives?

La classe mitjana no ha desaparegut només per raons econòmiques. Ha desaparegut perquè el model que la definia —feina estable, accés a l’habitatge, confiança en el futur— s’ha anat erosionant lentament, mentre el cost de viure superava el valor de l’esforç. I, potser, el més greu de tot plegat és que ho vivim amb normalitat.