Aquesta setmana hem tingut, una vegada més, compareixença de la presidència del Banc Central Europeu. Les rodes de premsa per comunicar eventuals variacions en els tipus d'interès de referència de l'euro s'assemblen cada vegada més a les declaracions solemnes i transcendentals d'aquell tenista que anuncia la seva retirada, el polític que dimiteix o el presentador que comunica quina pel·lícula s'emporta l'Òscar a la millor pel·lícula.

Els dies previs a la compareixença tots els mitjans de comunicació fan càbales i es filtra per on poden anar els trets. "Tot apunta que serà mig punt, però d'acord amb la notícia d'ahir d'aquest banc i d'aquell país, hi ha temor a turbulències als mercats financers i pot ser que s'opti per una pujada més continguda".

El primer i més famós afegitó d'un president del Banc Central Europeu va ser aquell whatever it takes de Mario Draghi, que em va recordar al rei Joan Carles I la nit del cop d'estat del 23-F a Espanya, en el sentit que ambdues compareixences responien a la de la persona que li diu a l'opinió pública: "no us preocupeu, aquí estic jo, i evitaré que succeeixi el pitjor".

El whatever it takes va tenir lloc un 26 de juliol de 2012 i era un moment en què l'euro era sota una de les seves primeres i més greus amenaces de desaparició. Molts consideren que aquella frase va salvar l'euro. I, sens dubte, que Mario Draghi va complir la seva paraula perquè, des d'aleshores, el banc central europeu ha estat el principal garant dels dèficits que sostenen les socialdemocràcies més avançades del món.

A mi les compareixences de Jean-Cleaude Trichet no m'agradaven. Em recordava al típic director d'escola que era sempre a punt de deixar-nos a tots sense colònies o sense pati. A més, es va veure obligat moltes vegades a menjar-se les seves paraules i rectificar declaracions sobre compres de deute que mai no faria i que més endavant no tenien més remei que efectuar. La frase més comentada de Trichet va ser: "La meva hipòtesi de treball és que els europeus estan aprenent a marxes forçades que hi hagi una moneda única". Ja ho dic, ja, "us quedareu sense colònies".

Fa unes setmanes, quan el desastre del Silicon Valley Bank i el rescat de Credit Suïsse, Christine Lagarde, que podria encarnar la típica fada protectora d'una pel·lícula de Disney, elegant i eterna, per a la qual no passa el temps, va deixar anar el seu primer afegitó quan va pujar tipus mig punt enmig d'una tempesta bancària i davant de les preguntes dels periodistes sobre això dels riscos del sistema financer europeu, va dir: "Estem preparats per proporcionar qualsevol mena d'instruments. Comptem fins i tot amb més eines que la Fed i en podem fer més en cas que sigui necessari". Un whatever it takes bastant light, però, no va estar malament com a afegitó.

Ara bé, l'afegitó d'aquesta setmana després de pujar un quart de punt els tipus d'interès no passarà a la història de la premsa econòmica, però, personalment, quedarà per sempre gravat a la memòria. Posem-nos en context. La Fed havia decidit, per primera vegada en molts mesos, no pujar tipus d'interès, ja que la inflació als Estats Units està ja en nivells més acceptables. Mrs. Lagarde va optar per pujar uns 25 punts bàsics, cosa que tots esperaven, ja que encara necessitem reduir més la inflació, però va i al final deixa anar: "és probable que tornin a apujar-se els tipus al juliol".

A veure, com es diu vulgarment, "calladeta està més maca". Aquesta frase no ajuda les famílies. Perquè un no entén si està fent de profe dolent al Trichet, si està volent influir sobre els agents econòmics perquè les empreses no apugin preus o si, senzillament, el que pretenia era que l'Euríbor, que ja havia incorporat el quart punt aquesta setmana, pugi un altre quart per anticipar-se a la pròxima pujada. És una manera molt sibil·lina de pujar tipus d'interès de crèdits i hipoteques sense apujar els tipus. No sé gaire bé quines d'aquestes coses pretenia Lagarde o de si les pretenia totes alhora perquè els asseguro que alguna cosa pretenia. Les declaracions dels presidents dels bancs centrals s'analitzen i desgranen en cada una de les seves frases.

En qualsevol cas, les famílies hauríem agraït no anticipar res més. Perquè a part dels tipus d'interès, els bancs centrals disposen d'una altra variable. Es diu temps. La inflació va cap a baix. Esperi's abans de dir res, no?