Es diu compta que el president xinès Deng Xiao Ping va utilitzar el proverbi "no importa el color del gat, l'important és que caci ratolins", també el president espanyol Felipe González el va utilitzar en el seu moment per identificar el que segons la seva opinió era més important, calia créixer per poder repartir.

En aquest sentit, l'acompliment de l'economia espanyola en els últims temps no és gaire esperançador, almenys quan es compara amb la resta dels països de la Unió Europea, ja que el nostre PIB per habitant ha perdut posició des de 2004 fins a situar-se un 15 % per sota el 2022.

L'arribada de la pandèmia el 2020 va tallar abruptament l'evolució de l'activitat econòmica en l'àmbit mundial i nacional. A Espanya, el cicle apuntava a una progressiva desacceleració del ritme de creixement (des del 3,8% el 2015 al 2% el 2019) caminat cap a la seva taxa potencial.

Després de diversos anys de sofriment, el 2023 s'ha recuperat el nivell d'activitat previ a la pandèmia i l'economia espanyola pot créixer a una taxa anual una mica superior al 2%. En vista d'aquesta xifra pot preguntar-se si és resultat de la traça nacional o si està ajudat per circumstàncies extraordinàries, que com el seu nom indica, no poden mantenir en el futur.

Analitzant la situació es poden identificar algunes variables no habituals que poden estar empenyent l'activitat econòmica. Els fons europeus Next Generation europeus, si bé els diners en circulació semblen bastant inferiors al rebut (37.000 milions d'euros) estan impulsant projectes d'inversió. A falta d'una avaluació per conèixer la seva efectivitat en la millora del teixit productiu, si sembla que mantindran una injecció de diners que milloraran la inversió nacional.

Les polítiques de despesa expansives de caràcter extraordinari recentment renovades (subvencions al consum de productes afectats per la inflació per valor de 0,6% del PIB) aporten dinamisme a l'activitat. Se'n sumen altres de caràcter ordinari, però de bastant dimensió quantitativa, com l'actualització de les pensions amb l'IPC (8,5%) també juguen a favor d'augmentar el consum (també l'estalvi). En aquest apartat, cal recordar que la despesa pública ha augmentat a Espanya 6 punts del PIB des de 2018, i encara que l'increment dels ingressos també ha estat important (3,8 punts) ho ha estat encara menys, de manera que la política fiscal es pot considerar expansiva en el període.

També ha jugat un paper impulsor de la demanda l'estalvi acumulat durant la crisi per aquelles persones que van poder mantenir la seva renda, encara que és possible que el seu efecte s'estigui esgotant.

La política monetària ha canviat de direcció l'últim any. El Banc Central Europeu va mantenir tipus d'interès negatius des de 2020, alhora que comprava una quantitat molt important de deute públic espanyol (120.000 milions d'euros fins a assolir un saldo de 620.000; 44% del PIB), que va permetre un finançament barat i segur del nou dèficit i del necessari refinançament dels venciments del deute. El procés de pujada de tipus d'interès iniciat fa un any (fins al 3,75%) per reduir la inflació ha canviat la tendència, encarint el finançament de particulars i sector públic, si bé sembla que els efectes negatius poden sentir-se més l'any vinent.

"El resultat d'aquest any estarà més afectat pels elements favorables que negatius"

Les últimes dades d'ocupació mostren una desacceleració en el seu creixement i fins i tot el nombre d'afiliacions ha disminuït en termes desestacionalitzats al juny, i semblen marcar un camí no tan positiu en la segona part de l'any.

No és fàcil arribar a una conclusió en aquest temps ple d'incerteses, però segons la meva opinió, el resultat d'aquest any estarà més afectat pels elements favorables que negatius.

Conèixer el potencial de creixement de la nostra economia ajuda en l'adopció de moltes decisions presents i futures en l'àmbit privat i públic. Per fer-se una idea, la diferència entre un creixement anual real del PIB de l'1,3% (escenari base de l'AIReF) i del 2% (l'utilitzat pel Govern en la reforma de les pensions) és d'un 50 % el 2050. Evidentment amb el segon hi hauria més activitat i més renda a repartir, i també incidiria favorablement, en ràtios amb molta influència en la sostenibilitat dels comptes públics com el deute total o la despesa en pensions sobre PIB.

La gran qüestió seria conèixer què pot succeir en el futur quan no es disposi de les polítiques extraordinàries aplicades en els últims anys i l'economia espanyola hagi de subsistir amb els seus propis mitjans.

Recursos entre els quals no es podrà comptar amb polítiques fiscals expansives, en retornar les regles fiscals comunitàries que obligaran a reduir un dèficit estructural entorn del 3,5% del PIB, mentre es paguen més interessos del deute públic a causa dels tipus d'interès més grans.

En aquest context desfavorable cobra més importància parlar sobre com es pot millorar la productivitat, l'única fórmula per augmentar la generació de riquesa. Una eina és utilitzar els fons Next Generation per millorar el potencial de creixement. Apareixen bastants dubtes sobre les possibilitats d'èxit amb les destinacions triades i, sobretot, amb la capacitat de posar-los en pràctica, hi ha possibilitat encara d'introduir canvis per millorar el seu acompliment?

En sentit contrari, sembla difícil que en un món global com el que vivim, la solució passi per una reducció generalitzada per llei de la jornada laboral o la recepció d'una quantitat de diners quan compleixis 21 anys.