La vicepresidenta i ministra de Treball del Govern d'Espanya, Yolanda Díaz, ha agitat el debat econòmic previ a la campanya electoral amb una proposta que està fent molt parlar: una herència universal perquè tots aquells ciutadans que compleixin 18 anys rebin 20.000 euros per afrontar la seva primera etapa laboral, o bé formar-se més o emprendre un negoci. Díaz proposa que l'ajuda s'aprovi automàticament als 18, però que es lliuri als 23, després d'un assessorament. La proposta ha rebut crítiques de la ministra d'Economia, que creu que Díaz hauria de donar explicacions sobre com finançar-la, i també de sectors de l'esquerra que defensen que aquest tipus d'ajuts han d'anar dirigides als qui les necessiten i no cap a tota la població, inclosos els joves de famílies amb rendes altes. Però, és factible aquest tipus d'ajuts?

L'any passat, a Espanya hi havia unes 492.000 persones amb 18 anys. Multiplicats per 20.000 euros, dona com a resultat 9.840 milions d'euros. Comptant que alguns dels joves estrangers poguessin no tenir accés a aquest pagament perquè no estiguin regularitzats, la xifra podria quedar-se en 441.000 joves i, arrodonint a la baixa, quedar-se en els 9.000 milions d'euros. El president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, ja es va encarregar aquest dilluns de fer un càlcul comparatiu i recordar que el ministeri d'Educació té un pressupost de 6.800 milions d'euros i el de Sanitat de 3.000 milions d'euros. Per tant, aquesta ajuda promoguda per Díaz costaria tant (o més) com dos dels ministeris més importants junts. Com es pagaria, llavors, aquesta herència universal?

 

 

Segons ha explicat la mateixa Díaz en un fil de Twitter, un nou Impost a les Grans Fortunes finançaria aquesta ajuda. Però el catedràtic en Economia i analista de Funcas, Santiago Carbó, alerta ON ECONOMIA: "Una de proposada com aquesta escalabra els comptes públics". "Els comptes públics no donen per a això actualment", defensa Carbó, que creu que "no hi ha vies per aconseguir 9.000 milions d'euros sense produir altres desajustos". Com a comparativa, amb l'impost a la banca i a les energètiques inaugurat aquest any, el Govern va recaptar 1.454 milions en el corresponent a mig any, per la qual cosa, explicant que en total aportarà 3.000 milions a les arques públiques, l'herència universal necessitaria el triple per arribar a tots els seus destinataris.

L'impost a la banca per aconseguir aquests fons és d'un 4,8% del seu marge d'interessos més comissions netes, mentre que les energètiques els afecta aproximadament a un 1,2% dels seus negocis. Segons explica en un vídeo l'economista Eduardo Garzón, proper ideològicament a Sumar, per finançar aquesta herència universal es parla d'"un 10% sobre patrimonis superiors a un milió d'euros sense tenir en compte l'habitatge habitual ni la càrrega hipotecària", la qual cosa considera "molt ambiciós", ja que els impostos a grans fortunes, allà on s'apliquen, solen ser d'entorn del 2,3 o 5%. En contra del que defensa Calviño, Garzón assegura que és una mesura "que reduiria la desigualtat" per molt que la rebin tots els joves, ja que les grans fortunes es concentren en persones de més edat. "No és una mesura treta de la màniga, porta temps treballada".

Del segle XVIII a Piketty

De fet, malgrat que no ha transcendit cap país que hagi aplicat aquesta mesura, el 2021 l'Institut Alemany d'Investigació Econòmica va proposar aquesta mesura per a Alemanya, on costaria 22.600 milions d'euros a les arques de l'estat, segons va informar Deutsche Welle.

Veus crítiques com Carbó no només atenen l'alt cost d'aquestes mesures, sinó el fet que "en els anys vinents afrontarem un període de racionalització de la despesa", després d'haver superat la pandèmia i que s'hagin reduït els impactes econòmics de la invasió d'Ucraïna. Un dels grans debats que generen aquestes mesures, també entre sectors de l'esquerra, és que són indiscriminades, o sigui, es dirigeixen a tota la població i no focalitzades als més vulnerables, com sí que ocorre amb la majoria d'ajuts que hi ha actualment a Espanya (l'atur per a qui no té treball, l'Ingrés Mínim Vital i altres tipus d'ajuts). "No és gens equitatiu. Les mesures indiscriminades cada vegada tenen menys pes".

Els defensors, en canvi, asseguren que les mesures indiscriminades no només eliminen l'estigma sobre la població que les rep, sinó que a més requereixen menys burocràcia per dur-la a terme, perquè no és necessari un treball d'identificació i seguiment.

La idea neix, originalment, de l'intel·lectual radical Thomas Paine, considerat un dels pares fundadors dels Estats Units. Paine, el 1795, va defensar un fons que repartís 15 lliures als qui complissin 21 anys (origen de l'herència universal) i una pensió anual als qui en complien 50. L'economista Thomas Piketty, per la seva part, va proposar el 2019 un sistema pel qual els ciutadans rebessin en complir els 25 anys l'equivalent al 60% del patrimoni mitjà, uns 120.000 euros en països rics i que a Espanya és d'uns 200.000 euros per adult, amb la qual cosa si es complís la proporció el pagament seria de 120.000 euros, sis vegades més que el proposat per Díaz.