L’acord de finançament pactat entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat crec que no es pot qualificar d’altra manera que no sigui de decebedor. Després de tants mesos de parlar-ne i des de la pròrroga dels treballs d’una Comissió que de moment no ha concretat gens aquells principis, hom constata que simplement ha repetit en un document polític el que ja estava en el document inicial, i que ho ha fet, a més, generant confusió. Per tant, resulta difícil destacar-ne aspectes positius més enllà del fet d'insistir en els propòsits de l’acord inicial, pel fet d’haver-los mantingut, tot i la reacció hostil que ja en el seu dia provocà la proposta. Vista la debilitat del govern espanyol, no es pot menysprear aquesta insistència, com avançament del camí que li espera a l’acord si la legislatura aguanta i es referma la voluntat de tirar-lo endavant, fet avui prou dubtós.

Són les principals mancances del document, al meu entendre, les següents. Una primera és que se supediti l'ordinalitat al conjunt de les CCAA, essent obvi que les que no siguin protegides per aquest principi, des d’una ordinalitat generalitzada, buscaran altres compensacions que farà impossible el finançament, pel seu elevat cost global, malmetent el propòsit. Un segon front obert és el de la recaptació de tots els impostos per part de l’Agència Tributària de Catalunya, quan la lògica ens portaria millor a una comanda de gestió a l’Agència Estatal tributària espanyola. Per una banda, perquè ja és una Agència estatal independent, que financem entre tots,  i no un servei funcionarial de recaptació d’un Ministeri. I, per altra banda, perquè el que és important no és qui recapta els impostos, sinó on va la seva recaptació.

En tot cas, perquè l’acord es pogués qualificar de finançament singular caldria revertir l’argument de què la singularitat no rau en qui fa la proposta sinó del seu contingut; del fet que s'obri una nova via de finançament, complementària a la tradicional, en la qual l’Estat ho recapta tot i transfereix segons quines estima que siguin les necessitats de despesa de cadascú, amb fortes dosis de discrecionalitat. La singularitat hauria de ser l'obertura d’una via basada en la capacitat i la responsabilitat fiscal; via que proposa Catalunya per ella, i per a qui s’hi vulgui acollir i compartir aquesta exigència d’autogovern superior.

La singularitat hauria de ser l'obertura d’una via basada en la capacitat i la responsabilitat fiscal

Què podem esperar doncs del que en el seu dia fou un acord d'investidura? Doncs crec que no massa. El PSOE dirà que haurà fet el que podia, que no haurà estat molt, en les actuals circumstàncies, tot i no arribar a bon port la proposta. I, a canvi, posar en perill trencaments resultarà molt perillós: a Madrid, vista la pujada de Vox, i a casa nostra, perquè portar el país a noves eleccions probablement serviria per a consolidar més encara al PSC.

Sorprendria que la Comissió tècnica arribés a la foto finish de setembre amb una proposta deslliuradora, donada la seva composició, amb dos socialistes valencians que probablement frenin la inicial. El govern de la Generalitat s’ha volgut reforçar a favor del canvi amb el malestar per l’infrafinançament del País Valencià, oblidant que els seus mals no són els nostres remeis. Ells es queixen per pobres, cosa que no deixa de sorprendre si hom observa la realitat econòmica valenciana, en termes reals, més enllà d’unes xifres de renda relativa nominal, que potser amaguen l’economia submergida dels serveis i de la seva agricultura. Ells volen més de l'Estat per uns recursos que no recapten, mentre nosaltres volem una major part dels que sí recaptem. Ells volen que se’ls reconeguin variables per les seves suposades majors necessitats, mentre nosaltres no volem que ningú estimi les nostres i que ens deixen gastar del que ingressem. Ells reivindiquen solidaritat per diferències entre variables mitjanes territorials (en renda, educació, serveis) entre ells i la resta d’Espanya, negligint les desigualtats internes del socialisme respecte dels conservadors qui manen, mentre a nosaltres ens han de preocupar les personals en una població autòctona i nouvinguda, causades per un model productiu que cada cop genera treballadors més pobres. Mentrestant, els que haurien de ser aliats naturals dels catalans, els illencs, per model productiu i creixents desigualtats internes, els seus dirigents callen ofegats per l'obediència al partit que oposita a Madrid, supeditant a aquests interessos partidistes la defensa dels propis del país.

Mala peça al teler, sense complicitats territorials externes reals ni voluntat pròpia de rompre els cosits dels descosits que s’han cosit fins a l’avorriment.