Que quan els pactes polítics entre partits es transformen en voluntats de govern pateixen transformacions ho sabíem tots. Que no era fàcil pel PSOE, ni pel PSC ni per cap govern espanyol complir amb l’esperit i la lletra del que es va pactar entre ERC i PSC en el moment de la investidura de Salvador Illa, també ho podíem imaginar. Però el que s’ha signat entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol té poc a veure amb el que es va pactar, malgrat que al seu dia s’afirmés que la Comissió Executiva Federal del PSOE avalava l’acord. En la pràctica és més aviat la seva negació. S’ha de dir així, sense embuts.

L’acord signat no només no compleix les expectatives que es podien haver creat sobre la reunió sinó que qüestiona les poques concrecions que es derivaven del que es va signar entre ERC i el PSC el juliol del 2024.

No compleix les expectatives perquè no es concreta res dels aspectes essencials pels quals suposadament havia de servir la Comissió Bilateral: ni què s’entén per aportació a la solidaritat, ni quina és l’aportació a les despeses de l’Estat, cap calendari ni d’assumpció de tributs ni per esmenar les lleis estatals pertinents, ni per enfortir l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). Aquest darrer aspecte queda per una comissió a constituir.

Però no només això. No hi ha cap compromís de respectar l’ordinalitat, que queda limitada a un simple posicionament de la Generalitat al preàmbul, ni tan sols queda clar que l'ATC recapti l’IRPF ni el 2026 ni mai, ni tampoc la resta d’impostos. De fet, sense dir-ho, venen a dir que no serà així, per què es parla d’un “model en xarxa” (sense concretar) i, pel 2025, com a màxim presentar les declaracions d’IRPF mitjançant l’ATC, cosa que en virtut del principi de col·laboració entre administracions, ja es podia fer ara i les úniques aspiracions a les quals sembla donar peu en aquest sentit és a una “comprovació de la correcta aplicació de la normativa autonòmica i, en especial, de les deduccions aprovades pel Parlament de Catalunya” que, per ser precisos, sumaven 43 milions d'euros el 2023.

Serà difícil que els partits catalans puguin continuar endavant i, si són conseqüents, la legislatura espanyola quedarà en entredit

En definitiva, és una reversió de l’acord d’investidura en tota regla. Una vegada més, deixant de banda les aspiracions electorals de la ministra Montero, l’Estat “profund” ha actuat per protegir-se i frenar les aspiracions catalanes. I la divisió entre els partits catalans, fent cadascun la seva pròpia guerra, tampoc ha ajudat.

L’anunci del líder d’ERC, d’una proposició de llei a presentar al Congrés per obligar a posicionar-se sobre la recaptació de l’IRPF i de la resta d’impostos, ja anunciava que les coses no anaven bé. Aquesta proposició sembla un intent desesperat de reconduir les coses obligant a posicionar-se als partits de la majoria del govern estatal i al PSC. Si no surt bé, ERC, però també els partits sobiranistes,  es veuran obligats a prendre decisions difícils.   

A partir d’aquí s’obre un escenari de màxima fragilitat. Es farà tot el soroll que es vulgui des de les files de l’oposició de dreta i extrema dreta, en el seu intent per fer caure el govern espanyol, o des d’altres comunitats del PP o del sector més jacobí del PSOE, que s’oposaran a qualsevol acord en el seu intent de defensar la seva particular posició de privilegi heretada dels anteriors acords de finançament. Però, si no hi ha millors i noves concrecions que recuperin la línia de l’acord original, serà difícil que els partits catalans puguin continuar endavant i, si són conseqüents, la legislatura quedarà en entredit.