Catalunya necessita pressupostos. Evidentment que sí. Governar amb comptes prorrogats de manera indefinida no és governar, sinó administrar la inèrcia. Un país sense pressupostos és un país que ajorna decisions, que renuncia a prioritzar i que acaba convertint la gestió pública en una forma de supervivència institucional permanent. En un context econòmic marcat per la necessitat de reforçar infraestructures, recuperar competitivitat, atraure inversió, retenir talent i modernitzar serveis essencials, la manca d’estabilitat pressupostària no és una simple anomalia administrativa, sinó un llast amb conseqüències molt reals.

Ara bé, assumir la necessitat d’uns pressupostos no hauria d’implicar suspendre el sentit crític. Perquè la qüestió de fons no és només disposar d’uns comptes aprovats, sinó entendre sobre quines bases s’articulen i fins a quin punt allò que prometen respon a una capacitat real d’execució o, més aviat, a una escenificació política que fa massa anys que es repeteix, maquillada amb noves xifres, nous calendaris i grans anuncis, però que cada vegada costa més de pair.

Fa temps que Catalunya viu atrapada en una mena de roda del hàmster institucional. Un mecanisme gairebé previsible en què primer arriben els anuncis milionaris, després les presentacions solemnes i, finalment, un escenari molt menys lluït, marcat per ajornaments, revisions constants i compromisos que acaben eternament postergats. Els anuncis no s’aturen, sí, però els resultats reals difícilment estan a l’altura de les expectatives que es generen.

I és precisament aquí on el discurs polític comença a fer aigües. Perquè prometre no equival a executar, de la mateixa manera que pressupostar no garanteix transformar. Catalunya acumula dècades de grans anuncis, compromisos solemnement presentats i projectes venuts com a transformadors que, a l’hora de la veritat, han acabat molt lluny del paper on havien estat consignats. Les xifres, per desgràcia, delaten la crua realitat.

Entre 2015 i 2021, la Comunitat de Madrid va registrar una execució superior al 120% de la inversió prevista; Catalunya no arribava al 60%

Segons dades de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat, l’any 2023 el grau d’execució de la inversió estatal regionalitzada a Catalunya es va situar en un modest 44,6% del pressupostat, molt lluny de la mitjana estatal, que va superar el 82%. Traduït a un llenguatge menys burocràtic i més honest, això significa que de cada cent euros compromesos a Catalunya amb prou feines en van arribar quaranta-cinc. La resta, un cop més, va quedar atrapada en aquell univers difús on les promeses s’ajornen, els terminis es revisen i les explicacions esdevenen tant recurrents com previsibles.

La comparació amb Madrid, a més, resulta especialment difícil de justificar. Entre els anys 2015 i 2021, la Comunitat de Madrid va registrar una execució mitjana superior al 120% de la inversió prevista, mentre Catalunya amb prou feines vorejava el 60%. La diferència és prou significativa per incomodar qualsevol relat excessivament complaent. Mentre uns territoris reben menys del compromès, altres acaben rebent fins i tot més del pressupostat. I després encara hi ha qui s’escandalitza quan es parla de greuge o d’esgotament.

Perquè no, això no va només de diners. Va de confiança. Va de credibilitat institucional. Va de fins a quin punt un país pot continuar sostenint la seva ambició col·lectiva quan els compromisos estratègics es converteixen, massa sovint, en una mena de litúrgia administrativa condemnada a ajornar-se.

Ens sorprenem de Rodalies. Dels retards constants, de les incidències recurrents i d’una xarxa ferroviària que ha convertit la resignació dels usuaris en un element gairebé estructural del dia a dia. Però, siguem honestos, què esperàvem exactament? Fa anys que cada pressupost anuncia inversions històriques, que cada ministre promet un abans i un després i que cada legislatura assegura que, ara sí, el servei deixarà enrere dècades de degradació. Mentrestant, els fets continuen arribant puntualment per desmentir l’optimisme institucional.

Catalunya necessita pressupostos, sens dubte. El que no necessita és continuar alimentant la ficció. Volem fets i no paraules

El corredor mediterrani habita una dimensió temporal semblant. Sempre imminent, sempre estratègic, sempre imprescindible, però eternament inacabat. Fa tants anys que se’n parla que gairebé ha deixat de semblar una infraestructura clau per convertir-se en un exercici col·lectiu de paciència.

I, tanmateix, quan un podria pensar que aquest historial persistent de compromisos ajornats hauria introduït una certa prudència, apareixen uns nous pressupostos que tornen a voler construir relat sobre grans projectes ferroviaris a dècades vista, condicionats —com tantes altres qüestions estratègiques a Catalunya— a la voluntat del govern central de torn.

És aquí on costa no indignar-se.

Perquè una cosa és tenir ambició de país i una altra, molt diferent, és convertir determinades infraestructures en eixos vertebradors d’uns comptes públics quan ni tan sols existeix una certesa mínima sobre el seu desplegament real. La línia orbital ferroviària, presentada recurrentment com una peça estratègica per connectar les principals ciutats metropolitanes sense haver de passar per Barcelona, reapareix una vegada més com si ens trobéssim davant d’una realitat gairebé tangible, quan el més honest seria reconèixer que ens movem en horitzons temporals tan remots i políticament condicionats que costa distingir entre planificació rigorosa i simple exercici de voluntarisme.

Francament, a què juguem?

De debò pretenem fer creure al país que una de les grans apostes d’uns pressupostos pot descansar sobre un projecte que, sent generosos, probablement requerirà dècades, desenes de tràmits administratius, consensos polítics extraordinàriament fràgils i una dependència absoluta d’uns governs espanyols que canvien de prioritats amb la mateixa facilitat amb què canvien les majories parlamentàries?

Un país no es construeix només amb grans anuncis, sinó amb compromisos que es materialitzen

Parlem d’una infraestructura condicionada per factors que Catalunya no controla i que, tanmateix, es presenta com si depengués exclusivament de la determinació política del moment. Com si la història recent no existís. Com si els mateixos ciutadans que acumulen anys de retards ferroviaris haguessin d’acceptar, un cop més, una nova dosi d’optimisme institucional sense formular preguntes.

I aquí és on apareix la incomoditat de fons. No es pot reclamar confiança mentre es continua reproduint el mateix patró d’anuncis grandiloqüents, terminis vaporosos i compromisos que acaben dissolts en l’espessa burocràcia d’allò pendent. Amb prou feines s’executa allò compromès a curt termini i, mentrestant, se’ns demana un exercici de fe gairebé religiosa sobre projectes concebuts per materialitzar-se trenta o quaranta anys més tard.

Perquè el paper ho aguanta tot. Pressupostos farcits d’inversions milionàries, línies ferroviàries projectades a dècades vista, calendaris aparentment ambiciosos i compromisos presentats com a irrenunciables que, tots sabem, acaben lluny de la realitat quotidiana d’un país cansat dels reiterats incompliments.

Catalunya necessita pressupostos, sens dubte. El que no necessita és continuar alimentant la ficció. Volem fets i no paraules que s'emporta el vent.

Perquè un país no es construeix només amb grans anuncis, sinó amb compromisos que es materialitzen.

Quantes vegades més estarem disposats a celebrar promeses que ni tan sols arriben a sortir de l’estació?