21.092. No, no és un número de la loteria de Nadal. Però podria ser-ho. De fet, recomanaria comprar-lo a la ministra espanyola d’Hisenda, que ara és María Jesús Montero, però la recomanació valdria per als seus predecessors. Segur que els hi toca, sempre els hi toca la loteria amb Catalunya. 21.092 milions d'euros són els que surten de Catalunya en direcció a Madrid i no tornen.

Aquesta és la xifra de dèficit fiscal amb l’Estat que va patir Catalunya el 2022, l’últim any del qual tenim dades, publicades pel Govern divendres amb la presentació dels Pressupostos del 2026. Fa feredat. És el mateix que costa mantenir tota la nostra sanitat i educació públiques, els dos grans pilars del nostre estat del benestar i que trontollen a causa de les tensions que provoca el creixement poblacional dels últims anys i, evidentment, de la manca de recursos que reben després de l’espoli que pateix la Generalitat.

Quatre xifres més. El dèficit fiscal equival al 8,2% del PIB. És a dir, com si el 8% de la riquesa que generem els catalans marxés i no tornés. Mai, des del 1986, ha estat per sota del 6%, i algun any ha superat el 10%. El 2022, Catalunya va aportar a l’Estat 77.742 milions d’euros en impostos recaptats aquí, el 19,3% de la recaptació total de l’Estat, i gairebé tres punts per sobre del que li correspondria per població. En canvi, només va rebre 56.650 milions d’euros pel model de finançament, el 14% del que l’Estat va gastar a les autonomies i més de dos punts per sota del que li correspondria per habitants.

Les xifres són tan escandaloses que em costa d’entendre que ens estiguem barallant per 4.700 milions més que aportaria el nou finançament que negocia el Govern. No resolen ni un 25% del problema! Imaginem que el Govern ho aconsegueix, arriba a un acord, s’aprova i s’aplica, que és molt suposar. Agafant la xifra del 2022, Catalunya passaria de tenir un dèficit fiscal de més de 21.000 milions a un de gairebé 16.500 milions. La factura continuaria sent mastodòntica, inacceptable. Més que tot el que ens costa la sanitat pública. Diu la consellera d'Economia, Alícia Romero, que Catalunya no pot renunciar a aquests 4.700 milions. No, al que no pot renunciar és a aquests 21.000 milions. Recuperem-los i llaavors comencem a parlar de solidaritat.

Diu Alícia Romero que Catalunya no pot renunciar als 4.700M extra del finançament que negocia. No, al que no pot renunciar és als 21.000M d'espoli fiscal

Discutir aquestes xifres és una frivolitat i una presa de pèl. És indecent que debatem si hem de continuar sent solidaris o no. Quan perds 20.000 milions cada any, com pots acceptar que recaigui sobre teu una sospita d’insolidaritat? Quan, a més a més, el que intentes és minimitzar-ho, en cap cas aturar-ho. La solidaritat ha de començar quan les forces estiguin equilibrades i no patim un espoli milmilionari any rere any. Llavors en parlem. Però primer cal la clau de la caixa i el control sobre els ingressos. De cap altra manera podrem negociar de tu a tu amb l’Estat.

Patim, però, el mal del “millor això que res”. Del mal menor. Del “si això és el que et donen, agafa-ho, perquè no en trauràs res més”. Però això té molts problemes. El primer, el més evident, és que el govern espanyol se n’aprofita. El segon és que eternitza les negociacions, de forma que com més temps passa, i més a prop es veu el final de legislatura de Pedro Sánchez, més pressa tindrem i més gripaus ens empassarem.

El tercer i més important és que, sigui quin sigui l’acord, i sigui quina sigui la millora del finançament de Catalunya, tindrà l’oposició majoritària de tots els governs autonòmics del PP i de molts socialistes, si n’hi ha. I si hem de seure a la mateixa taula i no aconseguim la bilateralitat, no en sortirem vius. Però encara que aconseguíssim negociar de tu a tu amb l’Estat, avui, no aconseguiríem gaire cosa, ja que ens tocaria una dura negociadora. María Jesús Montero no és només una ministra poc transigent pel que fa al que li toca la butxaca, sinó que en el seu paper de candidata a la presidència de la Junta d’Andalusia, sap que qualsevol cessió davant Catalunya, per petita que sigui i per molta raó que tinguem, serà utilitzada en la seva contra i funcionarà. Les seves opcions de guanyar a Moreno Bonilla tendeixen a zero, però ningú vol perdre de pallissa.

Admeto que l’alternativa no és clara, potser no és ni viable. Però em nego a acceptar que l’única via sigui acceptar propostes clarament insuficients seguides de negociacions eternes, acompanyades d’insults i acusacions per part d’altres partits i representants d’altres territoris, per acabar al cap del carrer. Perquè el maltractament econòmic que pateix Catalunya és sistemàtic i institucionalitzat.

Quan perds 20.000 milions cada any, com pots acceptar que recaigui sobre teu una sospita d’insolidaritat?

L’excusa de la solidaritat amb el finançament no cola quan veus que, any rere any, la meitat de les inversions de l’Estat previstes a Catalunya no s’executen, mentre que a Madrid sí. L’estratègia és extremadament perversa: s’anuncien grans inversions a Catalunya –“no os quejéis eh, veis como sí que apostamos por vosotros”–, no s’executen i l’any següent s’anuncia un nou rècord d’inversions, però la meitat són les que s’haurien d’haver fet l’any anterior i no s’han fet. Espòiler: l’any següent es tornen a deixar una bona part sense fer. I així any rere any. Aquí no hi ha solidaritat, hi ha mala intenció.

L’alternativa, deia, no és clara. Però cal plantar-se i exigir el que ens toca: recaptar els nostres impostos i parlar de tu a tu amb l’Estat, com fan Euskadi i Navarra. Per què ens ho han de donar? Potser no ho fan, però hem d’utilitzar totes les eines per aconseguir-ho, perquè és just, és el que necessitem i tenim poc a perdre-hi. Les eines que ens dona la política i la representació que els partits catalans tenen a Madrid. Per exemple, no donar suport al govern espanyol a les Corts Espanyoles. Aïllar-lo. Que no aprovi ni una llei. Diuen que Pedro Sánchez fa el que calgui per a la seva supervivència política, i va aprovar els indults i l’amnistia, també molt impopulars. Amb els diners serà diferent? Posem-lo a prova.